El seixanta

És de nit. Després de tot el protocol corresponent per aquests casos, es fa el silenci. És l'hora d'interrogar el nou. Es tracta d'una formalitat que, lluny de buscar la ironia, persegueix una ràpida integració dels novençans.
En veu baixa, el número cinquanta-tres pregunta:
-Ei, com et dius?
El nou, des del seixanta, no es dona per al·ludit.
-Tu, el seixanta! Com et dius? -repeteix en Cinquanta-tres.
-Elies -diu el número seixanta, en un murmuri.
-Deixa'l en pau -intervé el cinquanta-vuit.
-No, home, no -replica Cinquanta-tres-. I per què ets aqui?
-Atracament a mà armada -diu l'Elies, el número seixanta.
-Jo sóc en Robert -es presenta el cinquanta-tres.
-I per què ets aquí? -pregunta l'Elies.
-Per torracollons -interromp el cinquanta-vuit-. Com no calleu us les haureu amb el vigilant!
-Calla, cony -diu el seixanta-dos, que s'interessa per la conversa-. Encara falta una estona. Acaba de començar el torn! Ell és en Francesc. Està aqui per assassinat. Jo sóc l'Anton. També estic aquí per assassinat. Però vull marxar. I saps què? Em sembla que sé com fer-ho.
-No siguis idiota! -exclama el cinquanta-vuit, trencant el silenci que ell mateix demanava. Durant uns moments ningú diu res. Una foscor asèptica ho inunda tot. Al cap d'aquests moments, en Cinquanta-vuit continua: Què no veus que és nou?
-I què? -contesta l'Anton, el número seixanta-dos- Està clar que és dels nostres!
-No crec que ens traeixi, burro! -protesta en Cinquanta-vuit- El que passa és que el pla només ens compta a tu, a mi, i al Ricard.
-El Ricard no ve -diu l'Anton.
-Per què? -diu en Cinquanta-vuit.
-Perquè no és dels nostres.
-Soc tan dels vostres com qualsevol altre -intervé en Ricard, el número cinquanta.
-Tu no ets aquí per cap delicte de sang! -Protesta l'Anton.
-Jo no vinc, jo no vindré, no us baralleu -diu el número seixanta, l'Elies.
Però s'ha iniciat una discussió crua. En Ricard és allà degut a una imprudència temerària al volant, però va ser ell el primer en insinuar la possibilitat d'una fuga.
El número cinquanta-tres, que després d'iniciar aquella tertúlia havia restat en silenci, exclama tot d'una:
-Nois, nois, el vigilant!
I de sobte tots guarden silenci.
El vigilant arriba caminant lentament a les portes i mira a través dels vidres, amb un calfred recorrent-li l'esquena.
Des que treballa al torn de nit, al tanatori, sempre li fa l'efecte que sent veus en arribar a l'alçada del dipòsit de cadàvers.
S'esgarrifa i continua la ronda, pensant que, l'endemà, demanarà un canvi de torn abans d'acabar com una cabra.