El sèfiro

EL SÈFIRO ( o EL CÈFIRO?)

No he trobat en cap diccionari aquesta paraula i tanmateix jo havia portat sèfiro des de petita i a casa meva, o a Badalona, sempre n'havíem portat.

Em ve de gust recordar aquella època tan fosca, tan grisa, tan opaca quan les nenes, després d'haver fet la primera comunió (i això era més o menys quan teníem 8 anys) havíem d'anar a missa tant si com no. I, per entrar a les esglésies les nenes, les noies i les dones havíem de portar el cap tapat vulgues no vulgues. Cada diumenge. Amb els pares primer i quan ja érem més espigades, totes soles.

Això passava per allà els anys cinquanta i seixanta del segle passat,

Quina relació té aquesta paraula tan peculiar amb el fet que estic explicant?

Doncs que el que portàvem al cap per tapar-nos-el era una peça de tul, senzilla, teixida expressament per a tal fi. La gent senzilla, com a casa meva, n'hi dèiem sèfiro.

El sèfiro era negre, de tul, com he dit, i acostumava a tenir diverses formes. O bé era rodó, just per posar-te'l com una buina de vaca caiguda del cel, o bé rectangular o, també triangular.

La gent benestant portava pollites o mantellines, que per al cas era el mateix, però li donaven un altre nom. Encara que, les pollites eren d'un teixit més bo, més elaborades, amb flors, papallones i randes brodades. Els sèfiros, no: eren tul amb una sanefa escadussera al voltant.

Les dones de l'alta societat, fins i tot portava, en ocasions de gran festa religiosa, unes mantellines que eren com una mena de mantons, que arribaven fins al genoll, amb unes "peinetes andaluses" que realçaven la magnificència de la portadora i marcaven distàncies amb la gent del poble. Moltes dones havien fet força temps guardiola per poder tenir un mantón d'aquest tipus. I se'l posaven per a les grans ocasions: acompanyar el fill a l'altar, per exemple, el dia del casament, el dia de la processó de Corpus, el Divendres Sant...

El sèfiro formava part de les bosses de les dones: les més beates el portaven sempre. Les altres només els diumenges. Però si a alguna d'aquestes segones li agafava el rampell de la pregària o d'oir missa de manera imprevista i no portava el sèfiro, no hi feia res; es posava ni que fos, un mocador blanc, brut, ple de mocs, al cap per entrar a l'església a resar les seves oracions o a demanar algun favor d'urgència a Déu Nostre Senyor... El cas era complir la llei: dur el cap tapat.

Val a dir que per aquells temps, la missa era en llatí i d'esquena a la gent que hi era present. Pots comptar el que entenien! Però ja es tractava d'això: que ningú no entengués res, no fos cas que el negoci se n'anés enlaire.

El sèfiro també servia per guardar lloc a l'església: si encara no havia arribat la persona que esperaves o bé s'havia anat a confessar, no importava, posaves el sèfiro i la gent respectava el lloc buit. No era qüestió de deixar-hi una bossa o un abric. No, que hi feia molt de fred a les esglésies.

Com es pot suposar, a mesura que les nenes es feien grans, això del sèfiro els feia una mica de nosa, se sentien ridícules amb allò al cap. Ni que fos una mantellina- Tant se val: era ridícul de totes totes.

De manera que les noies teníem una estratègia: ens posàvem el sèfiro tan endarrere com podíem perquè ens caigués i quedéssim amb el cap descobert.

No hi havia por. Sempre hi havia una "ànima caritativa"- generalment la dona que tenies al darrera - que t'avisava. Dos copets a l'esquena:

-T'ha caigut el sèfiro, la mantellina, la pollita... el que sigui
- Ah, moltes gràcies!

Això sinó ella mateixa qui te'l posava a lloc altra vegada a lloc.

I tornem-hi...

Generalment el sèfiro feia pudor de cabells bruts. és evident que la gent no es rentava el cap amb tanta facilitat com ho fem ara. Fins i tot es podien comptar amb els dits d'una sola mà les cases que tenien dutxa.

I tampoc era qüestió de rentar-lo massa sovint perquè l'aprest en marxava i quedava tot deslluït. Inexorablement, feia pudor,pudor de cap brut i endarrerit.

Per a les diades senyalades (Corpus, la Immaculada i altres) les noies teníem una mantellina de mudar. Era blanca. Quina diferència. El color de la cara canviava rotundament. Semblava que encomanés alegria, aquell color!

El lluíem amb un altre aire, fins i tot ens hi podíem trobar atractives.

Sortosament els temps han canviat i el sèfiro només és una paraula en el record d'algunes dones que van viure una època marcada per la por i la ignorància.