El regal

EL REGAL
Herman Beiro i Padilla



Jane va arribar a Boyacá amb moltes expectatives, però les coses no li havien anat massa bé. Els seus somnis s'havien esvaït i devia massa diners a José Manuel Lestrada, un home despiatat, que havia matat als seus pares el dia que va fer divuit anys, comvertint-se en el narcotraficant més jove i poderós de Colòmbia; amo del cartel de coca més gran d'aquella extensa zona tropical. Ric, despietat, que no tenia cap mena de compassió de res, ni de ningú.
Jane Edwards va sortir de les terres altes de Nova Anglaterra, a la recerca de noves aventures, animada per les histories dels indis "Passamaquoddy" que el seu pare sempre li explicava abans d'anar a dormir. Les muntanyes blanques de Longfellow, que tantes vegades havia travessat li quedaven petites i ara feia una eternitat, que es buscava la vida en aquell petit poble, oblidat de la mà de Déu. Només hi havia un bar enmig d'algunes cabanes, una església colonial en ruïnes i el llac de Sochagola, on cada mati, un gran mercat mostrava els fruits de la selva i s'hi feien tot tipus de negocis. Jane s'havia acabat de dutxar i ja suava, la humitat se li enganxava com una paparra i no hi havia manera possible de treure's de sobre la xafogor. Es respallava la cabellera daurada, la seva mirada, clavada al mirall, acusava cansament. Tenia ulleres, feia mala cara, no podia dormir, massa calor. Va obrir l'armari de palla i decidí que avui només es posaria el tanga negre brillant, el vestidet vermell i unes xancletes que se li anusavan als turmells. No hi estaria gaire, com a molt un parell d'hores, entre l'anada i la tornada.
L'hidroavió era atracat, com de costum, a l'extrem del port. Uns homes acabaven de posar al seu interior dos paquets grans que duien darrera de la seva ranxera; abans de marxar li van desitjar sort. Va pensar que no li feia falta, feia un bon dia per volar. Comprovà la càrrega, tot era al seu lloc, en ordre i ben lligat. Una vegada al seient de la cabina, es va fer una cueta i es posà una gorra vermella, amb el dibuix d'un ren sota un avet sobre la visera, formava part de l'uniforme dels bombers de Maine, i unes "Ray-Ban silver" de color rosa. Després va prémer una sèrie de botons i palanques fins que l'aparell s'engegà. Es va adonar que una nena d'uns dotze anys li feia senyals amb els braços i gesticulava amb la boca oberta. Va decidir baixar, els motors rugien i no podía escoltar res de res. La menuda es deia Warakita i volia fer un regal al seu pare que feia molt que no veia. Treballava en una mina de carbó durant tot l'any, més enllà de la frontera. Es deia Miguel Diaz Hernadez Pascual i avui feia anys. Jane hi va accedir, total li venia de pas. S'imaginava un dibuix o unes gallines, però la nena va treure de darrera una parada, un poni, d'uns cent vint centímetres d'altura i mirada tendra.
Volava a deu-mil peus de terra, amb més de cent quilos de cocaina i un poni. La primera mitja hora va ser tranquil·la, però després va començar a ploure a bots i barrals. De sobte un llamp va caure sobre uns dels motors i va fer una explosió. La tempesta acreixía de pressa i l'avió va començar a sacsejar-se. Les sotragades cada vegada eren més furioses. Allò era molt perillós, s'havia d'actuar ràpid, així que va agafar dos paracaigudes que tenia sota el cul i es dirigí a la part posterior de l'aparell. Tot era confusió i aquella bèstia rellinava sense parar. Havia de decidir que salvaría, si una de les dues bosses d'un milió de dol·lars cadascuna o aquell cavallet en miniatura.
Dos paracaigudes s'obrien al cor de la tempesta, Jane va veure des de l'aire com explotava el seu estimat hidroavió contra aquella floresta exuberant, tallant per un moment la fotosíntesis de tota la jungla. Va caure pràcticament d'esquena, no veia res i va encendre una bengala. Caminava entre basses i fulles podrides. Es preguntava on era, no podia ser molt lluny.
El seu objectiu era a trenta metres, s'enfonsava en un clot amb terres movedisses i li va anar de poc si no és, per la gran pelussera de la crinera. De totes maneres la pobre bèstia havia caigut de qualsevol manera i s'havia malferit un cama en la caiguda. Li va fer un torniquet per immobilitzar-la i va fer un glop, de la seva petaca inseparable. Gràcies a un compàs i un mapa va dibuixar el seu traçat. Va pensar que amb una mica de sort, trobaria de nou la civilització i va començar a caminar mentre tirava d'aquell animal que es resistí a caminar. Així va estar fins que va parar de ploure. Tenia fred, estava extasiada, calada i molt emprenyada. De cop el potro va començar a tirar guitzes amb l'única pota que podia fer-ho i va patinar enrere, estimbant-se per un tobogan natural. Jane que el portava amb una corretja de cuir agafada a la cintura va seguir el seu camí.
El riu cabalós els empenyava endavant i de tant en tant, quedaven capbussats per un instant. Va allargar prou el seu braç i va aconseguir agafar la cua del poni. Baixaven veloços i Jane no trobaba res on agafar-se i va notar com la seva cama, topava amb alguna cosa dura. Va sentir un dolor intens però no va deixar en cap moment el seu fardell pelut. Llavors, al capdavall, va veure com el riu finalitzava. En realitat es desplomava en un salt de vuit-cents metres. Allò era una mort segura. Va sentir un cop a l'espatlla, com una fuetejada, es va girar ballant la magra i va veure una corda que surava serpentejant. L'agafà a l'instant, amb l'única mà que li quedava lliure. A la vora del riu, un home corpulent, amb sotana marró, tirava amb força i els va poguer arrabassar d'aquell caudal assassí.
Tenia el cap com una olla a pressió, el mal de cap era penetrant i no li donava la sensació d'haber dormit quasi bé dos dies. S'havia desmaiat només de tocar la mà del seu salvador, el pare Emilian Rosseau, un monjo missioner que abans era cirurgià a Paris. Va intervenir l'animalet amb un bisturí i aquest va tornar a caminar ranquet. Al cap d'una setmana va donar gràcies per tot i van marxar en un avió de la Creu Roja que pasava un cop al mes. Els va deixar al costat de Iwatupina, molt aprop de les mines de carbó on treballava el pare de Warakita i anà a buscar-lo.
El va trovar en una avinguda que portava a la cantina. El va mirar fixament als ulls i la diguè: - ¡Feliz cumpleaños viejo! - i va fer la seva entrega. Miguel Diaz li donà les gràcies i se'l va jugar aquella mateixa nit en una partida de cartes. No se li donava bé el joc, havia perdut les vacances d'aquell any i el sou de tres mesos. Aquella nit també va perdre el regal de la seva filleta, que va ser venut l'èndemà, a un carnisser gras i barroer per pocs calers perquè estava coix.
Jane Edwards es sentí neta i estranyament tranquil·la. Caminava descalça per un camí que es perdia a l'horitzó, amb el seu vestit vermell. Va sentir una moto que es va parar al seu costat. La portava un nen que li faltaven totes les dents superiors.
Ella li va somriure. El marrec li va donar records del senyor Lestrada i li clavà un tret al mig del cap.


FI.