El record

La teva veu resguarda tot pensament allunyat de la realitat.
S'oculta, s'esvaeix...
Intentes oblidar-la i no pots, t'omple, et persegueix...

A vegades asseguda, descansant, amagada a la meva cambra, intento no pensar en tu.
Arrancar-te del meu pensament, allunyar-te dels meus sentiments, treure't de la meva vida.
Però no puc. I ets tu qui no m'ho permet.

Quan et sento lluny sé que una part de mi és perduda, que no sóc realment jo, sinó algú desert i apocat que s'aïlla del món, que s'aïlla per no trobar-se a si mateixa. Però quan et sento aprop...

Quan et sento aprop desitjo que t'allunyis de mi, desitjo rebutjar-te, no estimar-te, no sentir-te, no reobrir ferides que em causen tan gran dolor. Però això és impossible...

Sé que faci el que faci la teva presència m'acompanyarà, seguirà embolcallant-me en els braços del record; el record d'algú que va marcar un abans i un després a la meva vida.

Un record que ara em dol i em consumeix però que, amb el temps, espero que esdevingui un somriure tendre i dolç de la memòria al qual m'acabi acostumant; perquè és aquí, i sempre seguirà aquí, acompanyant-me al llarg de tota la meva vida.