El record de la traició

Un relat de: IgnasiP

S'encén el dia: de la negror de l'habitació comencen a despuntar llàgrimes de llum que escapen de la xarxa de somnis i capvespres en que, d'un temps ençà, s'ha anat convertint la persiana de la meva habitació. Les portes i finestres, que proclamen el seu mal estat grinyolant a cada intent d'obrir-les, deixen que el fred de gener es faci poderós entre aquestes quatre parets, envaint cadascun dels meus ossos.
A l'altra banda del finestral, un món matiner destapa un divendres orgullós de si mateix, que es col·loca a una distància insalvable de la meva realitat, en la que he après a gronxar-me amb els ulls mig aclucats: fa massa temps que dono la benvinguda als dies abans que ho faci el despertador; també les nits es repengen al meu pit i em porten a matinades assassines que aferren amb força la daga del record. El record d'un altre divendres, llunyà, tacat de culpa i d'odi, del que el temps no m'ha deixat ni una petita treva d'oblit.

El dia del meu setzè aniversari, la meva tia Agnés es casava amb el seu primer i únic amor. L'aberrant quantitat de comentaris inerts de familiars envaïts per la falsedat em va semblar un espectacle lamentable i em vaig dir que aquell seria el dia més llarg de la meva curta vida. La soledat que m'inspiraven aquell conjunt de rostres, molts dels quals veia per primera vegada, va quedar desbordada en l'instant en que Ella va aparèixer entre les gents, que ja només semblaven ombres, i va eclipsar tot el que l'envoltava. La meva timidesa, que mirava d'emmascarar amb un somriure tebi, va fer que no em plantegés, ni per un instant, atansar-me a aquells ulls penetrants.
La vetllada va continuar amb més pena que glòria i jo no podia treure'm del cap aquells cabells negres que devien lluir en algun lloc d'aquella sala, en alguna de les taules que em quedaven a les esquenes. Després dels cafès, quan el vi i els licors ja començaven a exaltar la memòria de passats gloriosos dels comensals, la mà freda del meu oncle Ernest va reclamar-me:
- Vine, vull que coneguis els tiets de Perpinyà. T'agradaran, son els fills de la cosina de la teva àvia i viuen a França perquè el seu... - deia amb un to somnífer, mentre em guiava a través de la sala per a conèixer uns familiars el parentesc amb els quals no m'havia quedat massa clar.
La gola va assecar-se'm de sobte quan ens vem aturar davant d'aquell cos perfecte, que mostrava l'explosió de l'adolescència i que es situava llunyà, avergonyint el meu, poruc i inexpert.
- Aquesta és la Ruth. Té disset anys i acaba d'instal·lar-se a Barcelona per començar el curs a la facultat de medicina. Espero que li puguis donar un cop de mà, ensenyar-li la ciutat i presentar-li els teus amics - Va sentenciar l'Ernest amb to resolutiu abans de tornar a la seva taula, on l'esperava un cigar havà i una copa d'anís, i deixar-me davant d'aquella rialla dolça que m'havia robat les paraules.
L'espontaneïtat i frescor amb que parlava la Ruth van permetre que els meus músculs es relaxessin i s'alliberessin de la tensió inicial, deixant que la conversa es fes fluida, malgrat el fort accent afrancesat del seu català.
Les següents setmanes d'aquell passat, tan llunyà com dolorós, van ser el reflex de la nostra joventut més somiadora, que canviava incessant al ritme que ho feia la ciutat. Barcelona es transformava dia rere dia, com ens transformava a nosaltres en acollir-nos pel seus carrers, en què la màgia es podia acariciar a cadascun dels racons als que la Ruth em seguia. La seva mirada continuava encisant-me, com ho havia fet la primera vegada que vaig topar amb la profunditat dels seus ulls.
Un divendres la ciutat va allargar la nostra nit fins a fer-la dia i el sol ens va trobar amb els peus ensorrats a la platja de la Barceloneta. El cel, convertit en retrat i pinzell de l'albada, tenyia el mar de colors pastel. Va ser en l'instant en que el primer feix de llum, lleuger, va acariciar-nos els rostres, que vaig entendre el que tantes vegades havia volgut negar: Ella despertava en mi tots i cadascun dels sentiments que els poetes s'esforçaven per descriure amb cuidades paraules i que, fins aquell moment, havien tingut forma, però no sentit.
La nova certesa que m'acompanyava va fer que una estranya barreja d'anhels i pors em seguís a les tardes amb la Ruth, inclús quan estàvem acompanyats de la resta dels nostres amics. Sovint, aquesta sensació angoixant em perseguia també en les nits convertint el coixí en un terreny hostil. El temps, però, va saber incloure-ho tot plegat en una rutina que avançava allunyant les seves mirades dels meus ulls, fent-me màrtir d'un desig encabit en un cos de dona. Vaig aprendre, doncs, a conviure amb la impotència de saber la seva pell llunyana de la meva.
Alguna vegada m'havia assaltat la ment la possibilitat d'agafar-li la mà i, mirant-la als ulls, despullar la meva veritat amb confessions desesperades; però la convicció d'aquestes intencions es feia volàtil amb rapidesa. Aquella bogeria s'acabava dissipant sempre amb discreció; sempre fins al dia en que, entre rialles encisadores vaig intentar besar-la i, amb rebuig i cert aire d'indiferència, la Ruth va confessar-me el seu amor per l'Arnau. Va ser llavors quan els punyals del menyspreu es van clavar en el rerefons de la meva mirada, on s'hi han quedat per fer de mi només una ombra del que un dia vaig ser.
La pena, el dolor, l'amor i l'odi van sedimentar en algun racó del meus cos, i la meva ment va portar la imaginació a extrems insospitats. Moltes van ser les vegades que la raó va fer de sentinella i censora dels meus pensaments, fins que la traïció se'm va plantejar com a únic elixir del meu estat, demacrat pel desamor. Un desamor que no resultava menys cruel per ser sabut d'inici, doncs, tot i saber que la Ruth mai veuria encís algun en una noia com jo, les històries - quasi llegendes - d'amigues que havien travessat la mateixa estreta línia que ara ens separava a nosaltres, mantenien encesa una espurna d'esperança.
L'Arnau era un noi afable, discret i de bones paraules, però era un home, i aquest hauria de ser el seu gran defecte; el gran pecat que el condemnaria a una derrota, escrita des del dia en que va sentir-se atret per la Ruth; o potser des d'abans: des del dia del meu setzè aniversari, en que la vaig descobrir i es va fer meva.
Va ser una revetlla se Sant Joan quan la desesperació em va portar al límit de les meves forces i vaig decidir posar en pràctica el que, fins llavors, només havien estat cavil·lacions sense rumb. Al vi del sopar li van seguir les primeres copes de rom que, sense massa èxit, havíem intentat convertit en "mojitos". Els balls i les bromes es repetien mentre parlàvem d'un estiu que es presentava famolenc d'aventures , sol i platja. I així, l'amistat que exaltàvem amb cada copa, anava devorant la nit.
Quan ja tots anaven abandonant la platja i marxant cap a casa, vaig utilitzar totes les armes femenines que la natura m'havia donat per retenir l'Arnau. No em va costar aconseguir que m'acompanyés fins al meu pis, on el meu llit ens va rebre sense embuts.
Tocaven les dotze del migdia quan, amb el joc de claus que li havia donat la nit anterior, la Ruth va entrar en el meu petit estudi de l'avinguda de Xile en el que tantes tardes haviem passat totes dues juntes. Els llançols amb prou feines cobrien les cames de l'Arnau, adormit entre els meus braços. Tres segons va restar la Ruth a la cambra, amb la mirada gèl·lida, inhal·lant el verí de la venjança. Quan vaig sentir el cop de la porta tancant-se de nou vaig saber del cert que ja mai podria oblidar-me; com tampoc jo he sigut capaç d'oblidar-la a ella.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

IgnasiP

1 Relats

0 Comentaris

1047 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor