Cercador
El que busques tard o d'hora va canviant
Un relat de: Dos Estels Blaus- Compartir:
Era a sisè de primària, un dimecres normal i corrent, quan ja només quedava una hora per anar a casa. Llavors la meva tutora, la Lluïsa, una dona força jove però que a la vegada tenia una gran experiència a l’hora de tractar amb els alumnes, i d’una simpatia increïble, va entrar per la porta. A primera vista tothom pensava que en un moment o altre es rebotaria, a causa del gran esclat de crits el ser l’última hora. Sense dir cap paraula va deixar tota la càrrega de llibretes i carpetes que portava a sobre la taula, d’una forma molt sorollosa de manera que pugues cridar l’atenció a tot l’alumnat. Ella ja tenia aquesta forma particular d’avisar a tothom, i la veritat, funcionava. D’una carpeta va treure unes fitxes, on hi havia unes preguntes, que s’havien d’entregar el final de la classe.
Hi havia gent que no es prenia massa seriosament aquella feina. Els cinc minuts ,la classe ja semblava un aeroport d’avions de paper en plena actuació. El donar-me la fitxa, vaig posar el meu nom. Les primeres preguntes eren fàcils, em preguntaven a on vivia, què volia ser de gran, étc. Va anar passant el temps, i les preguntes s’anaven acabant. Al girar el full, vaig trobar-me una pregunta no molt llarga, amb un espai considerable per escriure. Aquella pregunta , va produir-me durant tot el que quedava de classe, una amnèsia incontrolable. Us semblarà que us prenc el pel, ja que la pregunta a primera vista era fàcil de contestar. Era: Què busques en aquesta vida?, el primer pensament que va provenir del meu inconscient, va ser molt variat. Bàsicament, perquè podia escriure i fer moltes coses. Podia contestar com tot nen normal en aquella edat, ser policia o astronauta ,i perquè no?, podia també repassar totes les preguntes i contestar la pregunta dient que encara no ho sabia. Aleshores vaig pensar de no fer cas d’aquells pensaments i entregar aquella mena de qüestionari, fent que aquella pregunta quedés en blanc.
Quan va sonar el timbre va ser en el moment en que vaig entregar aquell full. Abans però, em vaig memoritzar aquella pregunta que tants mal de caps m’havia donat. Tot just el arribar a casa vaig anar caminant amb un ritme accelerat, fins a la meva habitació. Un cop allà vaig obrir un dels calaixos que quedava a la dreta de la porta, traient d’allà un petit bloc de notes. Dintre hi havia algunes dates amb una petita explicació cada una. Tan podia ser, o bé d’un viatge amb la família, un fet important en la meva vida o el d’alguna altre persona estimada, étc. Vaig escollir un bolígraf de color negre, mentre des de la cuina sentia la mare, diguent-m’ha que anés a dinar, que el menjar es refredava. El final de tot el quadern, vaig apuntar aquella pregunta, i vaig pensar que amb una mica de sort, quan acabés aquell quadern, haurien passat uns quants anys i el veure-la sabria que respondre.
Els dies, els mesos, les estacions, anaven passant. Quan tenia uns 12 anys, aquell quadern que tants quilòmetres havia fet i tant hi havia escrit, va arribar a la seva última pàgina. Com es del tot normal, havien passat uns tres anys i òbviament el veure aquella pregunta no tenia ni la més mínima noció d’on havia sortit. Anaven passant els segons i al caure tres-quarts de tres la meva mare em va avisar, que si no marxàvem ja, faria tard el col·legi. Just en aquell moment em vaig recordar d’on venia, el moment en que l’ha vaig escriure i com em sentia. Però era tard, i la mare em manava la pressa així que tan ràpid com vaig poder, vaig agafar l’anorac i la maleta diguent-m’ha a mi mateix que quan tornés, la respondria. Per sort, les dos hores de la tarda restants no es van fer molt pesades i quan em vaig adonar ja era un altre cop a casa ,assentat a la cadira amb el quadern sobre la taula. Podria ser que el meu coneixement sobre les coses fossin més grans i n’estava segur, però igualment em costava. No aconseguia trobar significat aquella pregunta. En aquell punt, i no em preguntis perquè però vaig fer-me la mateixa pregunta en plural . Que busquem en aquesta vida? Ficaré el mateix exemple que vaig pensar. Un nen petit quan neix buscar la tranquil·litat, la plenitud, més tard coneixes el sentit de la família, aquelles persones que han estat el teu cantó ja des de feia uns quants anys i comences aprendre alguna cosa gràcies a la guarderia i el curs pre-escolar. Comences a pensar objectivament sobre les coses i coneixes un concepte invisible, però molt important per la teva vida anomenat amistat. En l’adolescència et succeeixen diferents canvis tan interiorment com exteriorment i és en aquell punt de la vida, on aprendràs més coses de les que et puguis imaginar. Arribat aquí decidiràs de que vols treballar, i et formaràs professionalment. Ja un cop estiguis treballant i creguis que saps tot de la vida en si, encara et quedaran moltes més coses per aprendre. Formaràs una família, amb la dona que estimis i amb uns fills que hauràs de cuidar però per sobre de tot estimar i fer-los créixer com a persones. Mentre els teus fills creixin, estudiïn, formin una família, t’aniràs fent gran i l’únic que buscaràs en aquell moment serà el desig de passar tots els dies amb la teva parella i desitjar el millor pel teus fills.
Pensant allò, vaig arribar a la conclusió que una persona no importa el que busqui en un dia determinat, el cap de mesos, està potser anys serà del tot diferent.
Hi havia gent que no es prenia massa seriosament aquella feina. Els cinc minuts ,la classe ja semblava un aeroport d’avions de paper en plena actuació. El donar-me la fitxa, vaig posar el meu nom. Les primeres preguntes eren fàcils, em preguntaven a on vivia, què volia ser de gran, étc. Va anar passant el temps, i les preguntes s’anaven acabant. Al girar el full, vaig trobar-me una pregunta no molt llarga, amb un espai considerable per escriure. Aquella pregunta , va produir-me durant tot el que quedava de classe, una amnèsia incontrolable. Us semblarà que us prenc el pel, ja que la pregunta a primera vista era fàcil de contestar. Era: Què busques en aquesta vida?, el primer pensament que va provenir del meu inconscient, va ser molt variat. Bàsicament, perquè podia escriure i fer moltes coses. Podia contestar com tot nen normal en aquella edat, ser policia o astronauta ,i perquè no?, podia també repassar totes les preguntes i contestar la pregunta dient que encara no ho sabia. Aleshores vaig pensar de no fer cas d’aquells pensaments i entregar aquella mena de qüestionari, fent que aquella pregunta quedés en blanc.
Quan va sonar el timbre va ser en el moment en que vaig entregar aquell full. Abans però, em vaig memoritzar aquella pregunta que tants mal de caps m’havia donat. Tot just el arribar a casa vaig anar caminant amb un ritme accelerat, fins a la meva habitació. Un cop allà vaig obrir un dels calaixos que quedava a la dreta de la porta, traient d’allà un petit bloc de notes. Dintre hi havia algunes dates amb una petita explicació cada una. Tan podia ser, o bé d’un viatge amb la família, un fet important en la meva vida o el d’alguna altre persona estimada, étc. Vaig escollir un bolígraf de color negre, mentre des de la cuina sentia la mare, diguent-m’ha que anés a dinar, que el menjar es refredava. El final de tot el quadern, vaig apuntar aquella pregunta, i vaig pensar que amb una mica de sort, quan acabés aquell quadern, haurien passat uns quants anys i el veure-la sabria que respondre.
Els dies, els mesos, les estacions, anaven passant. Quan tenia uns 12 anys, aquell quadern que tants quilòmetres havia fet i tant hi havia escrit, va arribar a la seva última pàgina. Com es del tot normal, havien passat uns tres anys i òbviament el veure aquella pregunta no tenia ni la més mínima noció d’on havia sortit. Anaven passant els segons i al caure tres-quarts de tres la meva mare em va avisar, que si no marxàvem ja, faria tard el col·legi. Just en aquell moment em vaig recordar d’on venia, el moment en que l’ha vaig escriure i com em sentia. Però era tard, i la mare em manava la pressa així que tan ràpid com vaig poder, vaig agafar l’anorac i la maleta diguent-m’ha a mi mateix que quan tornés, la respondria. Per sort, les dos hores de la tarda restants no es van fer molt pesades i quan em vaig adonar ja era un altre cop a casa ,assentat a la cadira amb el quadern sobre la taula. Podria ser que el meu coneixement sobre les coses fossin més grans i n’estava segur, però igualment em costava. No aconseguia trobar significat aquella pregunta. En aquell punt, i no em preguntis perquè però vaig fer-me la mateixa pregunta en plural . Que busquem en aquesta vida? Ficaré el mateix exemple que vaig pensar. Un nen petit quan neix buscar la tranquil·litat, la plenitud, més tard coneixes el sentit de la família, aquelles persones que han estat el teu cantó ja des de feia uns quants anys i comences aprendre alguna cosa gràcies a la guarderia i el curs pre-escolar. Comences a pensar objectivament sobre les coses i coneixes un concepte invisible, però molt important per la teva vida anomenat amistat. En l’adolescència et succeeixen diferents canvis tan interiorment com exteriorment i és en aquell punt de la vida, on aprendràs més coses de les que et puguis imaginar. Arribat aquí decidiràs de que vols treballar, i et formaràs professionalment. Ja un cop estiguis treballant i creguis que saps tot de la vida en si, encara et quedaran moltes més coses per aprendre. Formaràs una família, amb la dona que estimis i amb uns fills que hauràs de cuidar però per sobre de tot estimar i fer-los créixer com a persones. Mentre els teus fills creixin, estudiïn, formin una família, t’aniràs fent gran i l’únic que buscaràs en aquell moment serà el desig de passar tots els dies amb la teva parella i desitjar el millor pel teus fills.
Pensant allò, vaig arribar a la conclusió que una persona no importa el que busqui en un dia determinat, el cap de mesos, està potser anys serà del tot diferent.