el quadre

Passege pel nores i trobe un quadre, em plante d'avant d'ell i el mire a poc a poc. Qui l'ha pintat té el sentit del bon gust una mica distret. L'observe de dalt a baix. Hi ha una xica pintada, no gaire bonica per cert. El seu monyo està desfet, té ulleres i bosses als ulls, la mirada perduda i trista. La seua pell està seca i amb ferides per tot arreu, per mi que reflecteix la seua forma de ser, buida i cruel. És baixeta, menuda, com la seua ànima, xicoteta com la seua bondat. Ningú està amb ella, potser no és gaire bona persona i per això ningú l'acompanya. Sembla creguda, egoista... Duu roba que no l'afavoreix, encara que a una persona així, no hi haurà res que la puga millorar, no pot semblar bona de cap manera. Una faldilla curta que deixa veure les seues cames desfetes, com les seues sabates. Per no fer, ni somriu... Crec que marxaré, estic farta de perdre així el temps... Ostres! Es meneja! Com? Però si és un espill! Bé... Al menys ja sé com sóc... I no, no valc la pena.