El presoner

«L'octubre regalava un dia plàcid. La brisa, agradable, es mesclava amb les febles tirolines del sol i produïa una bonhomia confortant. Les fulles jugaven enriolades per les voreres i els arbres es debilitaven amb solemnitat. L'esbós de tot plegat era deliciós.
I aquesta naturalesa somrient afalagava els vianants, de més bon humor que de costum. No obstant, un noi passejava capficat per l'ampla avinguda, aliè a l'harmonia de l'espectacle. Alt com un sant pau i amb uns malucs extraordinàriament prims, caminava amb el cap cot i les mans a les butxaques. El món ignorava aquesta anomalia, mentre ell se'l mirava amb indiferència.
El noi, xino xano, va seure a una cèntrica terrasseta del final de l'avinguda. Va romandre amb quietud uns minuts, observant els vianants mentre el sol li acariciava amb dolçor les galtes. De cop i volta, però, s'alterà molt. Sense motiu aparent, el noi va començar a moure's, incòmode, damunt la cadira, mentre cada pocs segons esbufegava. Fou desagradable veure com era sobtadament incapaç de mantenir el componiment solemne que aquell dia mereixia.
El noi va seguir esbufegant una bona estona. A voltes es treia el rellotge, el desava damunt la taula i se'l tornava a posar, a voltes observava amb expressió de fàstic els homes que li passaven a la vora. Jo vaig suposar que esperava algú, però no n'estava del tot segura.
El temps passava i no succeïa res ni apareixia ningú. Val a dir que molt encuriosida, em vaig animar a dir-li alguna cosa, i em vaig apropar en un acte del tot irracional. No pretenc reproduir fidelment el que ens vam dir. Ara bé, com que recordo alguns fragments, intentaré ser tant verídica com pugui:
-Fas tard - va fer, amb veu d'enfadat. Els seus ulls seguien els vianants que passaven més a la vora, però la seva mà movia la cadira del davant perquè jo pogués seure.
-M'esperaves? - vaig dir, sorpresa, tot forçant el contacte visual per assegurar que no em prenia per algú altre. Ell em va mirar fixament uns segons, fins que jo vaig abaixar la mirada,dèbil, i vaig seure a la cadira que m'oferia maldestrement.
-Des de fa molt de temps. I, ara que per fi et tinc al davant, vull pregar-te que te m'emportis amb tu.
La sorprenent seguretat amb la qual em formulà aquest desig i el contacte visual que forçava em van deixar esmorteïda uns segons. No vaig saber què dir, i me'l vaig quedar mirant. Ell no va perdre el gest decidit, però va desviar la mirada cap a un arbre ple de fulles esgrogueïdes. Finalment, vaig decidir-me a reprendre la conversa:
-N'estàs segur? - vaig preguntar, amb to sincer. Mai ningú no havia volgut venir amb mi, sinó que, ans al contrari, havia estat jo qui m'havia emportat els acompanyants, vells o malastrucs, a la força.
-Completament - va respondre abans que jo no acabés de fer la pregunta. No obstant, suposo que conscient de la seva brevetat, va justificar-se: - Vull marxar perquè aquí he perdut la meva plaça. He contret un deute massa elevat amb el món. I tant sols eixint, amb tu, podré ofegar les meves penes.
-Però digues-me, quina és la causa de tot plegat? - vaig preguntar, presa d'una sobtada excitació interna davant un cas tant extraordinari.
-Cap ni una. Aquest és tot just el meu gran pecat. Amiga meva, no he gaudit de l'amor d'una dona. No he gaudit de l'estima d'amics i companys. No he gaudit dels meus pares. No he gaudit del temps, de les abelles, del sol, del fat i de la nit. Jo no he viscut. És per això que he perdut el meu lloc aquí. És per això que jo, aquí, sóc ja un estrany.
Les explicacions em van deixar esfereïda. Els seus ulls mostraven una sinceritat colpidora, i les paraules, tristes, il·lustraven una culpa absoluta. Jo estava escandalitzada per haver conegut algú tant miserable, però, malgrat tot, vaig convenir ser raonable i concedir a aquell desgraciat el seu darrer desig.
-Molt bé, doncs. Vindràs amb mi. De les persones que he conegut, tu ets la més miserable de totes. La teva dissort és una trista ombra punyent enmig de l'ànima humana. I no vull contribuir a que escapcis el bell quadre de la vida amb punyalades de negror. Sí, benvolgut amic. Tu vindràs amb mi. Dóna'm la mà.
Nerviós, va pronunciar penosament inaudibles paraules d'agraïment. Finalment ho féu, i, tremolós, m'allargà la mà amb un maldestre somriure de gratitud als llavis.
-Molt bé, amic meu. Ara ja ets mort. Ara ja ets lliure.»