EL POU

Em mirava aquella vella fotografia i escollia. Començava així el ritual.

Era en les nits de lluna negra que el cel es convertia en el fons d´un pou com el
de casa. On anaven a parar tots. D´un en un, els antics capellans de l´escola
s´anaven retrobant després de molts anys.

Aquell nen esquifit i ple de pors, de qui tots els religiosos abusaven, condemnat
a ser i fer el que ell no volia, obligat a fugir, havia tornat per castigar-los. Era jutge
i executor. Estaven sentenciats. Ni el pas dels anys m´havia servit per apaivagar
el fosc desig de fer-los desaparèixer. Al contrari.

M´havia convertit en un caçador expert. Estudiava la presa fins trobar el moment
oportú. Parava la trampa, injectava el fàrmac paralitzant i, encara viu, directe al
pou. Sense testimonis, aliat de la negror i en la intimitat que l´antiga granja dels
pares m´oferia, aquell instint amagat durant tant de temps, emergia per castigar
sense pietat els monstres del meu passat. M´excitava mirar-los als ulls, ja vells,
abans de llençar-los al buit. Em deleitava veient les seves mirades de pànic i les
cares desencaixades, el reflex de la mateixa esgarrifor que durant cursos
sencers em cobria cada cop que entrava al despatx d´un d´ells. Una empenta,
apropar-me a l´avenc sentint el soroll d´aquells homes de sotana i alçacolls
esclafant-se contra l´aigua infectada pels restes dels altres cossos en
descomposició, surant. Alguns ja convertits en simples esquelets. No cridaven,
no lluitaven per la seva vida, es sabien vençuts i jo vencedor.

Avui completava la revenja, L´últim religiós, el que més havia abusat del meu cos
de nen, i culpable principal de en què m´havia convertit, queia pou avall.

Alliberat, tanco la coberta circular i miro enlaire. Els pocs estels dibuixen un
somriure que el meu pervers cervell registra com la satisfacció de la feina
acabada.

Entro dins de casa i assenyalo amb el retolador la darrera cara d´aquella
fotografia de final de curs de fa vint anys. Surto del pou.