El petó de l'express

La vaig conèixer just entrar a l'Express. Asseguda a una cadira, a un recó de la cafetería, sola, prenent un cafè i llegint poemes d'en Bodelaire. Éra perfecte!
M'hi vaig atançar i a mida d'acostar-m'hi el cor em bategàva tan ràpid com necessitat tenia d'anar al bany.
- Cony! - vaig fugir esperitat aguantant-me els pantalons i entrant a les "toilettes" per deixar anar tanta angúnia!...
Fent com aquell qui no vol la cosa, vaig deixar caure una estilogràfica just al passar pel seu devant. Ella, va mirar-me sense fer el mínim gest per ajudar-me. Va fer un moviment tant lleu com imperceptible...
Al segon intent, va ser mes assenyat. Vaig asseure'm al seu costat, demanant un capuccino i fent veure que llegía "Le Monde" amb molta atenció, amagant-me al derrera de les pàgines sense adonar-se que l'observàba...
El tercer, ja es fèia més complicat. Aixi que, decidit, vaig interposar-me entre Bodelaire i ella per demanar-li l'hora.
Amb una finor tan dolça com la mel, va dir-me que mirés abans el meu... -Ostia! - vaig pensar; - seré idiota!...-
De repent, va semblar que aquesta observació li havia fet gràcia fent una rialla sota el seu nasarró vermell del fred que dúia a sobre. A fora plovía...com sempre plou a París...
Va deixar que l'invités a una xocolata calenta i quan la tenía a tó per la meva gran intervenció...
- Tinc tard; "monsieur"..."Merci" per la xocolata...- i em va donar un petó mentre s'allunyàva gabardina al damunt
i Bodelaire en mà.
Vaig sortir al derrera com aquell que ha perdut algú quan la vaig veure agafada de la mà d'un cambrer que neteijàva la tarrassa de fora...
Ja no hi vaig tornar perquè el noi em tenía l'ull posat de fèia estona...mentre el petó de encara el dúia al demunt; a la galta i ben marcat mentre dèia - Arrevoire...-