El pes del temps

Estava assegut rere la finestra, en una butaca. Era còmoda i elegant, antiga però moderna. No era gens fàcil abandonar aquell magnífic lloc de descans. Des dels seus inicis, aquell racó tan simple i proper havia sigut el seu lloc d'insomni. El secret? El silenci. El pas del temps era etern, cansat, però increïblement tendre. Sostenia un rellotge oxidat -on les agulles es fonien entre les seves fràgils mans- que marcava les últimes hores de la seva vida.

Havia viscut la vida intensament. Obrí els ulls per primera vegada enmig de la naturalesa, rodejat per la suau brisa que li propiciaven aquells arbres, ja vells, que envoltaven el seu humil habitatge. Aquells éssers feixucs, que amagaven una pobra verdor, l'observaven dia rere dia. Però entremig de tots, n'hi havia un que es mostrava distint. Era el seu misteri, la seva obsessió, el seu mestre. Justament -una casualitat més que et regala la vida- estava enfocat perpendicularment a la finestra. Aquella finestra darrera de la qual, es contemplava aquella trista i bonica butaca. [...] Sí, podríem dir que aquell indret era el quelcom que divulgava el seu entreteniment. L' indret era únic i, segons el seu racional pensament, no n'hi havia d'altre com aquell. Tot i que no havia viatjat gaire i la seva cultura era bàsicament rural, entenia que durant la vida hi ha fets que et marquen per sempre, i que per molt que ell recorregués món, la bellesa que desprenia aquell arbre era excepcional. Alhora, es sentia afortunat: "He nascut sota l'aixopluc d'aquest gegant, he viscut sota la seva atenta mirada, i el meu somni etern serà aquest racó... És ell amb qui m'identifico. És ell qui m'ha donat el silenci majestuós. Ha sigut ell el que, tot i la seva vellesa, m'ha donat raons per creure que la vida és bella. Sempre el recordaré per la força de les seves branques, pel carisma de les seves fulles, pel sentiment que es desprèn de les seves arrels." Tot i això, sabia que aquell indret havia estat a punt de desaparèixer, i amb aquest, una bona part de la seva vida: "...aquells anys van ser de pànic, de terror. Una època que he intentat esborrar del meu cervell. Sempre he cregut que els bons moments haurien de prevaldre per sobre dels dolents; que l'èxit ha d'anar acompanyat de la lluita, i el fracàs de la honestedat; que un fet val més que mil paraules i que viure no té sentit sense un somriure. Tot i això, allò va ser massa impactant. I anomeno "allò", perquè la consegüent paraula, no hauria d'existir. Però com humans que vam ser, som, i serem, hem d'assumir el que hi ha, i fer-nos forts en un demà. I això és el que ha fet ell... Aquell amor impossible, marcat per les dificultats, però real com el meu emblema; també forma part d'aquest racó. Errors involuntaris, mirades que em deixaren sense respirar, somriures que s'emportà el vent... tot això també està escrit en el seu ahir. Veus -digué-, estic content, perquè la meva vida ha girat entorn un ésser com tots nosaltres, un misteri sense sentit, un embolcall sota la tempesta, una illa enmig d'un oceà. Per això, he aconseguit el que he desitjat durant tota la meva vida, allò que em marcava com un deure per l'endemà: la felicitat."

...Es va fer de nit. El Sol s'amagà. En aquell mateix instant, sota la foscor nocturna, l'arbre es convertí en una ombra. L'ombra de qui el contemplava nit i dia. El seu rellotge es va aturar, i caigué al terra fen un tímid soroll. Era l'adéu.






Avui m'he despertat amb ímpetu. No he tingut ganes de sortir de casa i m'he quedat regirant capses velles. Estic envoltat d'edificis alts, que m'impedeixen veure de més enllà; estic enmig d'un soroll estrident que evita un profund silenci;... No ho sé, a vegades penso i rumio com seria viure en un indret diferent. De sobte, buscant i cercant com qui no sap què, he trobat una fotografia. En ella he observat una finestra d'una casa un pèl fosca. Però el que més m'ha sobtat és que, rere aquest ambient obscur, un arbre il·luminava a l'exterior. Un arbre que, no sé perquè, em resultava familiar. Intrigat per la seva bellesa, me l'he quedat observant durant una bona estona. Després, quan li he anat a ensenyar als meus pares, m'han resolt el meu dubte. [...] Resulta que aquest arbre és l'únic que queda d'aquell preciós indret que es mostra en la fotografia. Un indret el qual està a prop de casa meva, a dues cantonades mateix. Però, tot i que és estrany, no m'hi he fixat mai. És una llàstima que aquesta meravella, el qual té un valor inapreciable, hagi de passar desapercebuda actualment.