El peix nahuatl

Un relat de: Metxo

"Una familiar tropical fina". "Una barbacoa petita doble de formatge, molt picant, fina i amb l'oferta del sis nuggets". Darrera la màquina de begudes, i per aquells altaveus es seguia escoltant minut rere minut les típiques i estressants comandes que ben just donen per pagar el lloguer del pis d'aquells dos o tres sud-americans, asiàtics o africans que mai més menjaran en un lloc de pizzes per emportar, ja que com a pocs privilegiats saben que es fa amb elles. "Una margarita petita de massa gruixuda pel 32 del carrer Llibertat"... El rellotge de la paret, sobre el forn i amb el logo del Fòrum de les cultures, marcava la una de la matinada. Hora de plegar, i com cada dissabte en Pau, l'únic noi jove català, va anar a tirar les escombraries de reciclatge, cada cosa al seu respectiu contenidor i cap a casa, però amb la diferencia que aquest era l'últim dissabte abans de marxar dilluns de vacances.
"Pip, pip, piiii...p" El despertador senyalava les deu del matí i després d'esmorzar i preparar-se l'amplificador i la guitarra va anar a ensajar, com cada diumenge, amb el seu grup de dark-metal català "Àngel negre". A dos quarts de dues, després d'un gran assaig, va tornar cap a casa a dinar i a preparar tot l'equipatge per la tarda. Tot i que el viatge va costar-li el sou de quatre mesos, creia que realment valdria la pena, i que sens dubte aquell viatge a l'exploració de la civilització asteca, que sempre havia admirat, li serviria molt per enriquir-se culturalment, compartir experiències amb la gent de Mèxic i sobretot per aprendre alguna cosa d'història. Bé, com a mínim això es el que deia als seus pares, ja que el seu motiu real era trobar la desapareguda i llegendària tomba del gran i alhora desconegut guerrer asteca, Tlaloc, i de la que va escoltar a parlar alguna pinzellada a l'assignatura de "Història de civilitzacions perdudes" que tenia a la universitat.
"Pip, pip, piiii...p" Era dilluns i el despertador marcava les sis del matí, mentre, a l'habitació del costat els seus pares també començaven a llevar-se. Havent esmorzat, va vestir-se, agafar la maleta, la motxilla i haver revisat tot, van marxar cap a l'aeroport del Prat. A les vuit, després d'acomiadar-se dels seus pares i la seva germana de cinc anys, adoptada de la Xina, va embarcar-se a l'avió que en unes nou hores l'hauria transportat a Mèxic.
Eren dos quarts d'onze del matí, hora local, i amb la maleta ja a les mans, es disposà a sortir del "Nuevo aeropuerto de Ciudad de México", però just al creuar la porta, una noia d'edat semblant a la d'en Pau, de mitjana estatura, cabell castany llarg recollit en dues trenes, d'ulls foscos, de pell una mica morena, vestida de conjunt safari, i sobretot amb un somriure d'orella a orella, va plantar-se davant dels seus nassos, va saludar-lo i va presentar-se. Era la "guia" que l'ajudaria a buscar la tomba i que l'ensenyaria la ciutat. Primerament l'acompanyà a l'hotel i després de dinar van anar a comprar l'equipament imprescindible que necessitarien per la seva aventura (llanternes, menjar, roba, cordes...i una pistola per si eren atacats per algun animal), posteriorment tornaren a l'hotel per tal de preparar l'exploració. Semblava més difícil del que en Pau havia esperat en un primer moment.
"Pip, pip, piii...p" El despertador, al que en Pau estimava tant i va endur-se, marcava les sis i mitja. Un quart més tard, mentre es vestia, l'Ana, que es com es deia la "guia", va picar a la porta del dormitori. Ell obrí. Ella ja estava preparada i sens dubte, estava encara més bonica que el dia anterior, amb una cua alta, unes botes de militar i una motxilla verda a les espatlles que feia conjunt amb la roba safari de pantalons curts i màniga curta que duia. Un cop en Pau va estar llest, van esmorzar i van agafar un taxi tot terreny que els va portar per camins de carro (com diríem els catalans) fins al bell mig de la tenebrosa i alhora excitant selva. Abans de donar cap pas, però, van menjar alguna cosa i van consultar els mapes per tal de saber on estaven. Una vegada situats, van començar la busqueda. No tenien ni idea cap on podia ser el possible camí on podia trobar-se la tomba, sinó que simplement disponien d'un mapa de la zona, i un mapa fotocopiat que indicava el camí d'un temple que no tenia res relacionat amb la tomba. S'haurien de guiar pels possibles jeroglífics que poguessin trobar en algun temple i tinguessin alguna cosa a veure amb algun guerrer. Van caminar una estona per la frondosa selva entre les mirades penetrants dels animals salvatges que podien notar l'olor de carn humana des d'una gran distancia, encara que el pitjor eren els crits que feien i posaven la pell de gallina a qualsevol, semblava que tinguessin gana. Després de passar entre unes roques, van adonar-se que un goril·la els seguia i que cada cop es movia cap a ells amb més velocitat. En Pau i l'Ana es posaren a corre com a desesperats, però contràriament a les pel·lícules, en aquest cas qui va entraposar i caure no va ser la noia protagonista, sinó el goril·la, que per sorpresa dels dos joves, va xocar amb un ximpanzé que estava jugant amb un altre que creuà el camí.
Els dos joves van poder descansar i seguir amb la travessia que en poca estona van haver de paralitzar ja que la llum solar començava a fallar. Van buscar l'arbre més alt, segur i de més fàcil accés per tal de passar allí la nit. Mentre menjaven uns trossos de pa i una mica de botifarra negre, que la mare del Pau li va preparar i que sortosament va poder creuar la duana, i sota la llum de les llanternes, l'Ana va explicar a en Pau que era una estudiant d'arqueologia, que vivia amb unes companyes de classe, i que li encantava ballar, escoltar música, anar al teatre i sobretot passejar entre la natura. També va dir-li les raons per les que havia acceptat acompanyar-lo: volia conèixer gent d'altres cultures, tenir alguna aventura i per sobre de tot volia trobar la tomba, que ella també creia que existia, encara que tothom digués que era una llegenda.
"Piu, piu...piu" Els ocells donaven la benvinguda, i alhora feien de despertador als joves exploradors que havent fet un mos, van baixar de l'arbre i reprengueren la marxa fins que finalment, i amb el Sol sobre els seus caps, van poder descobrir atonits que davant seu s'alçava un petit temple de forma piramidal. No van esperar ni un segon més, i entraren. Després de recorre alguns passadissos, la foscor es fe absoluta i al encendre les llanternes... "Aaaaggh!!" va xisclar l'Ana mentre donava un gran bot enrere. Davant d'ells hi havia un esquelet, possiblement un asteca o un explorador, amb un bonic braçalet d'or en forma de peix que tot i els anys que havia passat encara brillava i amb una fletxa que li travessava el crani. Tot i que en Pau va tenir avarícia d'agafar el braçalet, per sort l'Ana el previngué ja que sempre s'havia dit que era millor no destorbar els morts...mai es sabia que podia passar. Seguiren passejant per l'interior d'aquell fantàstic i meravellós lloc on el temps semblava haver-se aturat. Malauradament, no van trobar res important, fora d'unes escriptures en náhuatl (llengua asteca) que no sabien transcriure. Sortiren del petit temple i seguiren en direcció nord-est. Al dia següent arribaren per fi al temple que hi havia marcat en la fotocopia que van treure d'un llibre de la biblioteca nacional. Entraren, però en aquest cas no necessitaren llum artificial a causa del mal estat en el que es trobava l'edifici, suposadament atacat per Hernán Cortés. Després de recorre els entrellaçats corredors del temple i ja apunt de sortir d'ell, els joves trobaren per fi uns dibuixos que representaven a un home amb un arc i una fletxa atacant a un grup d'invasors que deurien ser espanyols i sobre el cap del guerrer una serp (possiblement fent referència al Deu de la guerra, Huitzilopochtli) i el Sol amb dos ratlles al costat. En Pau fa fer-li una fotografia, mentre es preguntava: Era aquell el gran guerrer? Segurament si. Que feia allà el dibuix? Que podia significar? Era aquella la tomba? Però va ser en aquell moment quan sentiren un sorolls a prop seu. Sortiren corrents i s'amagaren prop de la sortida darrera unes ruïnes. Van veure sortir de l'interior un home amb túnica. "És un guardià de temples. Són bruixots que vigilen que ningú saquegi els temples i les tombes, que segons diuen, son capaços de ressuscitar els morts" va dir l'Ana. El guardià va endinsar-se a la selva i en Pau torna a entrar a l'edifici, i amb un paper i un llapis, intentà copiar el dibuix per poder estudiar-lo. Seguiren l'exploració cap al nord, però unes hores després van tornar a buscar un arbre on poder dormir. Soparen una mica, posteriorment, en Pau explicà la seva vida a l'Ana: que estudiava Historia, que tocava en un grup de música, que vivia amb els seus pares... L'Ana li preguntà d'on era, i al contestar en Pau que vivia a Barcelona, ella s'emocionà molt i va començar a crivellar-lo amb preguntes sobre el mundialment conegut Fòrum. En Pau va explicar-li en que consistia, va informar-la sobre alguna de les activitats que es farien, quins temes tractava... Després d'una bona estona xerrant, l'Ana s'adormí, però en Pau va quedar-se llevat analitzant el dibuix que havia copiat. No arribava a descobrir que volia dir el Sol i les dues ratlles... "Ja ho tinc!" va cridar de sobte. L'Ana es llevà i li preguntà que passava. En Pau, amb el seu gran espanyol amb accent obert català, va contestar-li: "Ja se que vol dir el dibuix! Sens dubte aquest és el gran guerrer que busquem, doncs està vigilat per la serp, signe de poder, i veus el Sol i les dues ratlles sobre el seu cap? Doncs vol dir que a partit del temple aquest on hem trobat el dibuix, hem de caminar durant dos jornades en direcció al Sol, i així arribarem a ell!". L'Ana el felicità amb gran entusiasme, però al moment van adormir-se els dos.
"Piu, piu...piu" Com cada dia, els ocells van tornar a despertar-los. Van esmorzar i seguiren camí enllà, però ara amb més ganes que mai. Ca
minaren durant dos dies i tal i com va previndre en Pau, just quan tenien el Sol sobre llurs caps, van veure's encarats amb un petit monument funerari, on en un dels costats hi havia el dibuix que dos dies abans havien trobat, però amb la diferencia que en aquest no hi havia cap Sol sobre l'home. Els dos joves es van posar molt contents, però al moment van reaccionar i van preguntar-se entre ells: "Perquè un heroi com en Tlaloc només té una pedra com a tomba i no un temple? I perquè no hi ha cap pot de ceràmica o sarcòfag de pedra amb els seus ossos?" Van començar a rascar terra per si a cas estava una mica enterrat, cosa estranya per a un guerrer asteca, però no, desprès de dues hores, van desistir. Els joves estaven molt desanimats i segueren a descansar una estona. "Un moment!" crida de cop l'Ana, "Observa bé el guerrer. No ens hem fixat en una cosa. Mira el braçalet que porta l'home! Té forma de peix!" "Tens raó. No deus volgué dir que..." digué en Pau, quan l'Ana l'interrompé "Si. Era l'esquelet que ens hem trobat en el primer temple!!" Sense perdre cap segon, els dos exploradors iniciaren el retorn cap on trobaren l'esquelet. En només tres dies arribaren sense gaires problemes al temple on estava el guerrer. Encengueren les llanternes i s'endinsaren cap l'interior... allí estava, davant les seves innocents mirades, es trobava un dels més grans guerrers de la civilització asteca, Tlaloc. En Pau va fer algunes fotos. Els dos joves observaren el difunt durant una estona i posteriorment van mirar-se entre ells dos: "Que fem?" preguntà en Pau. L'Ana li digué que no ho sabia. Finalment, van creure que encara que els fes molt mal, el millor seria no destorbar al mort i deixar-lo allà en l'anonimat, i així va ser.
"Pip, pip, piii...p" El despertador marcava les onze del matí. En Pau va vestir-se, esmorzar i sortí al carrer a passejar. A les dotze anà cap a les escales de la biblioteca on havia quedat amb l'Ana per fer una mica de turisme per la ciutat. Es veieren durant dos dies més en els que van visitar museus, el zoològic, van anar de botigues... Finalment, l'hora d'acomiadar-se va arribar. Van quedar per sopar i anar al teatre. Després passejaren per alguns parcs de la ciutats i es passaren tota la nit xerrant sobre com es guanyarien la vida en el futur, van estar comparant els estudis en els dos països, la política, les maneres de divertir-se... Van parlar sobre música, esports i sobre el viatge de tornada d'en Pau. L'Ana acompanyà a en Pau fins l'hotel on s'acomiadà d'ell: "Bé Pau, no tenia gens de ganes de que aquest dia arribés, i m'agradaria que tot tornes a començar, però lamentablement això es impossible i et prometo que aquests dies que passat amb tu els portaré sempre amb mi. Gracies per tot". En Pau contestà: "Gracies de que? Ets tu qui et mereixes totes les meves gracies. Que hagués fet sense tu? De veritat, jo tampoc oblidaré aquests dies amb tu, han estat els millors que he passat en la meva vida, i sense cap dubte, ets la noia més maca i divertida que he conegut mai. Espero que tot et vagi bé i que siguis feliç." Es van abrasar durant una bona estona i finalment, es donaren dos petons a la galta i tots dos mig plorant s'acomiadaren.
"Pip, pip, piiiiiiiiiii...p" Eren les vuit del mati. En Pau es llevà, acabà de preparar la maleta i la motxilla, i després de dutxar-se i esmorzar, marxà cap a l'aeroport per agafar l'avió de tornada al seu estimat país, Catalunya, que sortia a les onze. Embarcà a l'avió i amb els ulls plorosos s'assegué a la butaca. No va pogué aguantar els sentiments i es posà a plorar com una magdalena, estimava a l'Ana. "Perdó, puc seure aquí?"una veu va preguntar, i en Pau eixugant-se les llàgrimes va dir-li que si, però... va girar el cap i... si, era l'Ana amb un somriure d'orella a orella com el del primer dia, quan la va conèixer. En Pau no s'havia que dir ni que fer, no podia reaccionar. L'Ana li donà un petó als llavis, i va ser llavors quan el català pogué moure's. "Que fas aquí?!" va preguntar el noi, "Et necessito, t'estimo molt i a més, ja queda poc pel Fòrum i no me'l vull perdre per res. I no et preocupis pels estudis, seguiré la carrera allà a Barcelona, no dius que sempre hi ha places per arqueologia?", en Pau només va poder besar-la i dir-li que ell també l'estimava.

Comentaris

  • ai ai ai...[Ofensiu]
    ixnuir | 02-07-2007

    que això em sona a plagi....
    no, home no!!! és conya!!
    però hi ha un llibre amb un argument essencialment molt semblant: "El origen perdido" de Matilde Asensi. Te'l recomano de debó, està molt bé.
    tot i així, està força ben explicat i m'ha agradat força el recurs del despertador...

    ixnuir

  • ràpid, clar, sense concessions[Ofensiu]
    Baiba Liepa | 21-04-2006

    una mica massa llarg pel meu gust.
    Adoro Mexic. És la meva segona pàtria.
    Baiba Liepa

  • Molt bonic MARC![Ofensiu]
    Adeta | 14-02-2005

    be marc ja deus saber qui soc... doncs si la cantan del teu grup :p. Dèu ni do el text noi! m'agrada't molt. ara ja sé perquè em vas robar el premi l'any passat ^^ jejejeje soposo que te germana ta donat la direccio a traves de mi no? weno tan se val que sapigues que tens molt bones paraules x escriure i sobretot, bona expressió i idees. petonets

    ADETA

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Metxo

Metxo

1 Relats

4 Comentaris

2175 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Hola! Soc un noi universitari de electronica, i una de les meves aficions es escriure. Si i seguit escrivint al llarg de ma vida, a sigut gràcies a mon avi, que és qui més m'ha recolzat en seguir escrivint. He guanyat tots els concursos literaris de Sant Jordi delmeu institut mentre i vag esser, es a dir, els quatre anys de la ESO i els dos de batxillerat. A més, e guanyat el concurs literari del poble en una ocasió(2004) amb un premi en metalic de 92E.
Doncs res, només dir, que normalment el meu estil literari preferit és la narració i a poder ser, fantastica, d'aventures o sobretot de terror.

Últims relats de l'autor