El pare de l'Espurna

Sonava el telèfon fixe. No recordava tenir telèfon fixe. Em va suar bastant la polla, ja que just estava obrint els ulls i intentava assimilar que havia dormit dins la banyera. La nit anterior vaig agafar una bona mona pimplant-me cinc ampolles de xarop per la tos, però sense cap intenció de treure’m la la tos de gos que m’acompanya nit i dia, només pel fet d’agafar una bona fava. El telèfon va tornar a sonar, el timbre d’aquell aparell taladrava el meu cervell amb més intensitat que un trepant, de fet si hagués tingut un a mà, ara no estaria escrivint perquè l’hauria utilitzat amb fins suïcides. El tercer cop que el putu telèfon va sonar la meva intenció era aixecar-me per contestar, però l’agonia es va allargar fins el cinquè cop que va ser quan el meu cos va respondre a estímuls.

El meu interès per saber qui insistia tant en parlar amb mi era nul, trobar l’aparell per estimbar-lo contra la paret a mode de venjança era el que em motivava realment, però per aquelles subnormalades que faig sovint vaig despenjar. Tot i que no conservo gaires records, la veu que em va parlar va ser reconeixible pel meu maltractat cervell, era la veu menys femenina que una femina pot tenir, trencada i reveladora, qualsevol persona que la sentis sabria que l’interlocutora era mongòlica. Feia temps que no la sentia, potser dies, setmanes, mesos o anys, la noció del temps es perd fàcilment quan es fa vida pràcticament d’hikikomori. Em va dir que volia veure’m per dinar i parlar de temes professionals, amb to imperatiu em va convocar a un restaurant car i sense donar més dades va penjar.

Vaig començar a fer càbales… per temes professionals? no recordava quina era la meva professió, no sabia si era fuster, carnisser o em guanyava la vida fent mamades a euro a jubilats als parcs públics. Em sonava que era agent d’elit del govern però clar, també em pensava que era caçador de follets, els abusos d’ LSD em feien confondre. El que si que sabia que la dona que m’havia parlat era la mare del meu fill. M’importava una sobirana merda tenir un fill, de fet només sabia que el tenia perquè ella un dia m’ho va dir.

Com feia temps que no sortia de casa, no sabia que posar-me per l’ocasió, així que vaig decidir-me per anar sense calçotets i amb un xandall de tactel taronja fluorescent que tenia des dels noranta. De camí a la cita vaig descobrir que només m’havia posat una sabata, però la mandra de tornar i que confiava en que ningú s’adones em van convèncer per anar fent via.

Al arribar ella ja m’esperava a la porta. Tot i la seva puta veu de camionera, lluïa preciosa, potser menys que abans però a mi em va semblar que mai ho havia estat tant. La vaig saludar i com sé que a la gent li agrada que li diguin lo bé que està, vaig callar com un puta i no li vaig dir lo esplèndida que estava, només per fotre.

Vam prendre seient a una taula amb coberteria de plata i copes de vidre de Bohèmia. Durant uns segons vaig pensar que ni de broma podria pagar el que prengues encara que no prengues res, però seguidament vaig decidir demanar-me tot el que volgués, total no tenia res a perdre i fugir per fugir almenys deixar una bona pua. Vaig demanar un Château Margaux del 96 ( és millor que el del 95 ) per beure i un sandvitx de sobrassada i allioli per menjar.

Va començar a parlar, em va dir que no sé qui dels de dalt volia els meus serveis novament per una missió de seguretat nacional i no sé què, bla bla bla ( aquí és on vaig confirmar, amb bastant pesar, perquè no dir-ho, el meu ofici era el d’agent d’elit… em feia més il·lusió ser caçador de follets ). Va explicar els detalls del que havia de ser la meva feina, però a la tercera ampolla de vi jo ja no estava per tonteries. Descarament era una mala puta, però es feia estimar i així doncs, tot i que sabia que no acceptaria la feina li vaig dir que necessitava temps per pensar.

Al acabar l’àpat la conversa va tornar-se més relaxada, va dir-me el més semblant a una disculpa que una persona com ella podia dir, dedueixo que es feia càrrec que la meva situació actual tenia quelcom a veure en com m’havia tractat en el passat, però jo no li guardava rancor. Sense jo preguntar, em va dir que ella i l’Espurna estaven bé. Sí, sí, Espurna és el putu nom que aquella imbecil va posar al meu fill, el meu fill de genere masculí… Espurna… Valenta zorra…

A l’hora de demanar els digestius jo vaig demanar una copa de Tequila Gran Patrón Platinum i em va sorprendre sobremanera que ella escollís una copa balloon del millor àcid sulfúric de la casa. Alguna cosa no anava bé.

Va rebre la copa i no va trigar ni 5 segons a llençar el seu contingut sobre la meva cara. Els seus motius tindria. Cal dir que la meva aportació al diàleg era no vocalitzar i fer crits insultant als altres comensals ( també és de justícia recordar que només portava una sabata ) . Això no és agradable companyia per ningú.

El dolor era insuportable, però lluny de morir, aquell acte només va destrossar el meu rostre. Feina varen tenir per reconstruir-me la cara perquè almenys sembles humà.

Tota aquesta situació em va fer pensar, vaig prendre la decisió de redreçar la meva vida, i no m’ha anat gens malament. Ara, a dia d’avui per aquelles casualitats que té la vida, sóc futbolista, jugo amb el pseudònim de Ángel Di Maria al Reial Madrid