Cercador
El paper de l'embaucador
Un relat de: Ilford- Compartir:
En actiu des de fa quinze anys, el grup de teatre Excèntrics Escenificats de Sant Guim de Montgrí mai no havia rebut un ressò mediàtic de tals dimensions. L’estrena de la seva darrera obra ‘Pecats inadmissibles’, escrita i dirigida pel fundador més veterà de la companyia, va aparèixer a la portada de diaris generalistes com El País o El Mundo. Però cap dels integrants d’aquesta colla d'amateurs s’hauria pogut imaginar el motiu: un dels actors s'havia quedat en blanc a damunt de l’escenari.
Després de tot un any d’assaig i de repetir l’obra una vegada darrere l’altre, com podia haver-se quedat en blanc? Semblava impossible! I, malgrat tot, no va poder obrir la boca. Les paraules es van encallar a la gola i el text es va perdre a la ment com un vaixell a la deriva, sense esperança de ser rescatat.
L’actor s’havia après el paper de l’embaucador de cap a peus i s’havia fet tot seu el personatge: la forma de caminar, la veu impostada i, fins i tot, s’havia inventat una rialla d’allò més ridícula, però que creia que podria encaixar. Tot estava preparat i, malgrat ser el dia d’estrena, tampoc estava especialment nerviós. Tenia experiència damunt de l’escenari, amb moltes obres a les espatlles, i ja havia après a dominar els nervis.
Però quan va sortir a l’escenari i va sentir que algú del públic tossia es va quedar de pedra. Aquella tos profunda, de pit, que semblava el lladruc d’un gos vell i malalt era inequívoca: el seu exmarit. Què coi hi feia allà? Per quins set sous l’havia anat a veure? Li havia demanat expressament que el deixés en pau, que no el volia veure mai més.
La seva companya, la Jeni, amb la cara pintada com una mona, se li va apropar i li va donar la rèplica: “Per fi és aquí, l’estàvem esperant”. Li tocava parlar, n’era conscient, però tenia la ment en blanc. Després d’un silenci incòmode, la Jeni va fer un somriure rígid i va moure la mà, com convidant-lo a parlar. Però ell no reaccionava. “Deia que l’estàvem esperant”, va repetir.
A l'actor li bullia la sang de tal manera que no es podia concentrar. Era incapaç d’actuar, estava bloquejat. Una ràbia intempestiva li va esclatar a l'estómac i es va expandir per les articulacions. Se'l van endur els dimonis i, ple de fúria, va saltar de l’escenari i es va llençar a la platea per trencar-li la cara al seu exmarit.
En una entrevista al programa Planta Baixa de TV3, el director d'Excèntrics Escenificats va haver de demanar disculpes per aquella escena tan lamentable. Ningú del grup va voler saber res més de l’actor i no li van tornar a dirigir la paraula. Consideraven que havia enfonsat la reputació d'aquella venerable companyia com un castell de sorra. Ningú el va escoltar ni va voler entendre que, en realitat, tenia el cor trencat. El seu exmarit s’ho havia quedat tot. No havia volgut compartir cap de les propietats que havien comprat en comú: el pis, el cotxe, la Thermomix i la Fender. L’havia enganyat, ell sí que era un veritable embaucador!
Després de tot un any d’assaig i de repetir l’obra una vegada darrere l’altre, com podia haver-se quedat en blanc? Semblava impossible! I, malgrat tot, no va poder obrir la boca. Les paraules es van encallar a la gola i el text es va perdre a la ment com un vaixell a la deriva, sense esperança de ser rescatat.
L’actor s’havia après el paper de l’embaucador de cap a peus i s’havia fet tot seu el personatge: la forma de caminar, la veu impostada i, fins i tot, s’havia inventat una rialla d’allò més ridícula, però que creia que podria encaixar. Tot estava preparat i, malgrat ser el dia d’estrena, tampoc estava especialment nerviós. Tenia experiència damunt de l’escenari, amb moltes obres a les espatlles, i ja havia après a dominar els nervis.
Però quan va sortir a l’escenari i va sentir que algú del públic tossia es va quedar de pedra. Aquella tos profunda, de pit, que semblava el lladruc d’un gos vell i malalt era inequívoca: el seu exmarit. Què coi hi feia allà? Per quins set sous l’havia anat a veure? Li havia demanat expressament que el deixés en pau, que no el volia veure mai més.
La seva companya, la Jeni, amb la cara pintada com una mona, se li va apropar i li va donar la rèplica: “Per fi és aquí, l’estàvem esperant”. Li tocava parlar, n’era conscient, però tenia la ment en blanc. Després d’un silenci incòmode, la Jeni va fer un somriure rígid i va moure la mà, com convidant-lo a parlar. Però ell no reaccionava. “Deia que l’estàvem esperant”, va repetir.
A l'actor li bullia la sang de tal manera que no es podia concentrar. Era incapaç d’actuar, estava bloquejat. Una ràbia intempestiva li va esclatar a l'estómac i es va expandir per les articulacions. Se'l van endur els dimonis i, ple de fúria, va saltar de l’escenari i es va llençar a la platea per trencar-li la cara al seu exmarit.
En una entrevista al programa Planta Baixa de TV3, el director d'Excèntrics Escenificats va haver de demanar disculpes per aquella escena tan lamentable. Ningú del grup va voler saber res més de l’actor i no li van tornar a dirigir la paraula. Consideraven que havia enfonsat la reputació d'aquella venerable companyia com un castell de sorra. Ningú el va escoltar ni va voler entendre que, en realitat, tenia el cor trencat. El seu exmarit s’ho havia quedat tot. No havia volgut compartir cap de les propietats que havien comprat en comú: el pis, el cotxe, la Thermomix i la Fender. L’havia enganyat, ell sí que era un veritable embaucador!