El Paco i la mà de Déu

"El más bello tema que jamás me han dedicado" (Diego A. Maradona)


Un home, vermell de ràbia, toca insistentment el clàxon. Fa deu minuts que intenta marxar, però un autocar aparcat en doble filera li impedeix treure el cotxe.

"Quan arribi el conductor de l'autocar aquí hi haurà un bon merder", pensa el Paco.

Les taquilles d'Arístides Maillol són un bon lloc per entretenir-se, hi passa de tot. Però el Paco avui no ha vingut a passar l'estona sinó a comprar una simple entrada, i comença a témer que no l'aconseguirà. "Massa gent. Avui hi ha massa gent."

"Perdone, señor, es ésta la cola para el Villarreal?", li pregunta un dels quatre nois d'aspecte sudamericà que té al darrera.
"Sí, es ésta", contesta el Paco. "Gracias, señor", li contesta l'altre, mentre es conté el riure d'alguna bajanada que ha insinuat un dels que l'acompanya.

El Paco no sap si se'n riuen d'ell o no. La veritat és que ben podria ser perquè aquest matí no s'ha arreglat gaire per venir a les taquilles. Tenia massa pressa.
Ja fa molts anys que la gent li parla de vostè; però de fa un temps s'adona que, a més, s'ha fet vell. No entén moltes de les coses que passen al seu voltant. Aquest noi, per exemple, potser se'n fum del seu xandall Meyba. Què hi pot fer, però? Encarar-s'hi? "Deixem-ho estar, ja sóc gran", pensa. "De fora vindran que de casa ens trauran".

La Dolors s'ha quedat al llit, dormint. Anit va trigar molt en agafar la son i avui ha estat incapaç de llevar-se d'hora per acompanyar-lo a les taquilles. El Paco ha preferit no insistir i venir tot sol, a ella li anirà bé dormir, i a ell tenir una estona per distreure el cap. L'entrada que vol comprar és per a ella, que no té seient, cosa que l'obliga a fer aquest passeig cada quinze dies. Ell no vol anar sol al Camp, s'hi avorriria. Si tinguessin més diners es comprarien dos abonaments junts, però amb la pensió no s'ho poden permetre, i els estalvis estan per pagar altres coses.

El Paco ja ha esgotat tots els temes que tenia per pensar i alça els ulls per mirar al voltant. El matí és fresc però assolellat, i aquesta aparent contradicció fa que la gent que el precedeix a la cua hagi triat tota mena de roba. Hi ha homes amb xandall com ell mateix, nois amb samarretes d'equips exòtics, noies amb abric i botes, i vells amb americana i corbata. Creua la vista amb un parell de noietes joves que fan la cua del costat, i que desvien la vista quan s'adonen que les observa. "No patiu, nenes", pensa el Paco, "ja no tinc edat per mirar-vos".

Fa molts anys, sí que en tenia, d'edat per perseguir les joves...

El Paco és un més dels molts que, arribats de joves a Catalunya durant la postguerra, van trobar en el Barça la clau d'entrada a la societat que els acollia. Amb amics com el Mingo i l'Amadeu, cada dissabte, en plegar de la fàbrica, abusaven de la gomina, s'empolainaven i, com deien ells, "salían a cazar". S'ho passaven tant bé...

El seu amic Amadeu era un català de socarrel, fill dels amos d'un taller que havia tancat i voluntariós treballador de la fàbrica a on va conèixer el Paco. En Mingo no era ni d'aquí ni d'allà, sinó de tot arreu, tant per part de pare com de mare. Un avançat, en altres paraules.

Quan sortien a ballar, reien i bevien fins caure morts allà on fos. El Barri Xino era el seu ambient cada set dies, tothom els coneixia i totes els saludaven. Van fer coses tan grans que mai seran escrites, no fos cas que algú les repetís.

Amb els ulls humits, cinquanta anys més vell, recorda els seus vells amics i es veu obligat a mocar-se per evitar que una llàgrima rodoli galta avall. Desvia la vista cap a la mola que és avui el Camp Nou i li ve al cap, sense poder evitar-ho, aquella tarda que entre canya i canya a un bar d'Hostafrancs, l'Amadeu va animar-los perquè es traguessin tres abonaments plegats, aprofitant que ampliaven el camp de les Corts per culpa d'un hongarès, un tal Kubala, de qui deien meravelles. Recorda que el Mingo va preguntar, convençut com sempre: "Aquest Kubala és negre, oi?". Això és tot el que sabien de futbol.

Havien fet moltes bestieses plegats, però aquesta fou la més grossa. Amb el pas dels anys es va convertir en l'única passió que els unia. A mida que es van anar fent grans, es van casar, van tenir fills, o van canviar de feina, llurs vides van agafar camins diferents. Potser algun dia coincidien dues de les parelles tot fent compres per la carretera de Sants, però no era el mateix. El pas del temps havia anat convertint els tres amics en simples coneguts, les vides dels quals només s'encreuaven als tres seients del Gol Sud, segona graderia del Camp Nou, cada dos dissabtes per la tarda. En aquell moment, quan s'asseien al llarg banc de fusta numerat i dividit per línies de pintura, entrepà i cervesa en mà, disposats a enfrontar-se al rival de torn, tornaven a tenir vint anys, tornaven a ser immadurs, tornaven a cridar i a fer el boig.

Ara, tants anys més tard, el Mingo i l'Amadeu ja no hi són. El tabac se'n va endur el primer, i el cor el segon.

El fill de l'Amadeu, el Martí, va voler quedar-se el seient del seu pare, però després amb els anys va deixar d'anar al Camp. El devien avorrir els disbarats que deia el Paco, "el vell del costat". Un dia, en lloc del Martí va aparèixer un home amb qui no va tenir més tracte que una breu salutació al començament, i poca cosa més. A l'altre costat, el seient del Mingo se'l va quedar el club, i cada dia hi veu algú diferent.

Anar al Camp, ara, no té res a veure amb aquelles tardes de futbol dels tres amics, la passió i el renec, i les tertúlies que invariablement acabaven a Canaletes, amb un to o un altre depenent del resultat d'aquella tarda. A poc a poc ha deixat d'anar tota la gent que coneixia més o menys de vista al seu voltant, ja l'ambient no és el mateix, i per això necessita comprar el seient de la Dolors si no hi vol anar sol. "Qualsevol dia ho engego tot i em venc el carnet", pensa sovint. Però mai s'anima a donar el pas. Segurament ho farà quan les cames no li permetin pujar les escales, com tants d'altres abans d'ell.

El Paco troba a faltar aquelles èpoques però sap que no paga la pena esmerçar gaire temps amb els records. Allò, ara, ja no tornarà. El club, la ciutat, la societat, ha canviat tot molt. Cada cop hi ha més estrangers, més turistes al voltant del Camp. De fet els canvis són tan grossos que darrerament, li costa distingir els socis dels turistes. "Abans no hi havia tant de fora com ara", pensa el Paco, quan està el partit avorrit. "Pocs d'aquests han nascut aquí", li ha dit més d'un cop a la Dolors en veu baixa. Ella li retreu que digui això, "Ni en broma, Paco. Que no recordes d'on venim nosaltres?" Té tota la raó, però no pot evitar pensar-ho.

Darrerament tot de nens persegueixen els jugadors com si fossin cantants o actors. Duen samarretes del Barça de colors llampants, que han comprat a la immensa Botiga del Barça. "Allò és més gran que el Corte Inglés... Més que un club, deia aquell... Segurament no es referia al tamany."
Mira la quitxalla multicolor perseguint un Ferrari enlluernador, conduit per l'Eto'o i ara pensa "Com ha canviat també, això dels jugadors..."

"Grande, Diego", sent que diu el noi que el precedeix a la cua.

Aquesta frase interromp els seus pensaments. Per què haurà dit això, aquest noi? El fa pensar en Diego Maradona... Fàpidament el seu cap abandona l'esplanada de les taquilles a on segueix la resta del cos, i viatja enrera, a l'any 82. Maradó... Per a tothom, les fites de la història del barcelonisme han estat Kubala i Cruyff; i ara Ronaldinho. Però per a ell la fita és i serà sempre Diego Armando Maradona.

Aquell any 1982, el Paco rondava la cinquantena, i ja feia alguns anys que havia deixat la fàbrica. Millor dit, la fàbrica l'havia deixat, a ell i a molts d'altres, al carrer. Treballava pel seu compte els anys que li quedaven per jubilar-se (aquells últims de la vida laboral d'un home en què, com diu la dita, un és "massa jove per morir-se i massa gran per aprendre"), fent les feinetes que li encarregaven alguns coneguts. La lampisteria se li donava bé i li agradava, però com que tenia bons braços també muntava parets, feia mudances,... El que calgués.

El va trucar un conegut que treballava a un hotel dels grans. Necessitava algú que canviés un vidre de la porta del balconet d'una habitació, que s'havia esquerdat vés a saber com. Els calia algú que hi anés, acabés de rebentar el vidre, en posés un altre al seu lloc, i netegés la destrossa en el mínim temps possible. Una feina senzilla, però eren els dies del Mundial de futbol i tot barceloní que s'estimés la calma estava fora de la ciutat, de vacances. "Paco, si te'n pots encarregar, t'ho pagarem al moment i en negre", li havia dit el conegut, i ell només li havia demanat mitja hora per reunir el material i arribar-s'hi, doncs els hotels eren bons pagadors.

En arribar a l'hotel, el gerent el va rebre com si fes tres setmanes que l'estiguessin esperant; el va fer entrar amb rapidesa, el va tancar a la cambra i va desaparèixer ràpidament, cofoi per haver encolomat un marró d'aquella mida a algú altre. Un cop sol, el Paco no va voler perdre gaire temps en un afer que despertava aquells neguits i, sense pensar-hi més, començà a trencar el que quedava de vidre amb el puny embolicat a una tovallola.

El soroll dels vidres que queien va fer que no s'adonés de l'entrada d'un noi, l'inquilí de l'habitació, que sense dir-li res va anar cap al moble-bar per agafar una cervesa. Només quan va tancar la nevera, el Paco va girar-se de cop i va trobar-se amb una cara que, malgrat no haver vist abans, recordaria tota la seva vida. Una mata immensa de cabell fosc emmarcava el que semblava la cara d'un home atrapat al cos d'un noi jove. Els ulls gairebé no els veia de tant estrets com eren, com els d'aquella gent que de tant que viscut ja no té res a veure. Es comportava, en canvi, c
om un nen que no fa cas de la mare i malgrat tot la necessita. La barreja torbà el Paco, que estigué uns segons mirant-se'l. El noi s'havia ajagut al sofà i estava disposat a encendre el televisor, sense fer cap cas de l'interès que despertava, fins que la seva mirada es creuà amb la del Paco.
"¿Perdona, pibe, te interrumpo?" - preguntà amb despreocupació mentre, gratant-se, deixava el melic al descobert.
"No, por favor, señor, no me había fijado que hubiese entrado usted" - li va respondre el Paco amb la màxima educació que va poder, un pèl descol·locat. No sabia amb qui tractava. Aquells dies, els hotels anaven plens d'equips de futbol i del seguici que els anava al darrera. Aquell noi amb qui parlava podria ser el fill d'un president tercermundista, que era com dir el ministre d'esports del país, o qui sap si en canvi només era un turista despistat.
"Si quiere me voy y acabo luego" - va ser la frase que va trobar més encertada per continuar, tot i que immediatament va recordar les urgències del gerent de l'hotel i aleshores va adonar-se que d'encertada no ho havia estat gaire.

Afortunadament el jovenet no va forçar la relliscada i amb una informalitat tranquil·litzadora va contestar: "Dale loco, quedate o me pelo de frío esta noche. Ya que has empezado, terminá". Era tant obvi que no podia deixar el forat sense tapar que només les riallades del jove van impedir que el Paco envermellís. Va preferir no dir res més, no anés a empitjorar la situació i seguí treballant. El rebombori que feia trencant el vidre no deixava escoltar la tele, però el jove enlloc d'apagar-la i anar a fer una altra cosa va apujar el volum. Després de trenta segons, semblà cansar-se del que estava veient i sense més agafà el telèfon per trucar a algú. Entre el soroll que feia el Paco i el volum excessiu del televisor, només podia entendre's amb el seu interlocutor telefònic a crits, però això no semblà suposar-li cap inconvenient.
"¡No me digás eso, pelotudo!" - li semblà entendre - "¿Me quedo acá o cuando acabemos vuelvo para Argentina?"
El Paco no era un home tafaner, al contrari, li repugnava escoltar les converses de la gent. Però havia d'acabar el que estava fent, i no hi havia manera de deixar de sentir els crits de l'argentí.
"¿Que vaya y después vuelva? ¿Huevón, y para qué voy entonces? ¡No me digás ahora que igual no me vengo!" - una pausa - "¿Ya puedo firmar? ¿Para qué equipos?"
Durant una estona l'argentí cridaner callà i escoltà. El Paco aprofità per enllestir la part més sorollosa de la seva feina i, sense aturar-se a fumar un cigarret com hauria fet en altres casos, començà immediatament a instal·lar el vidre que portava de recanvi. Només tenia ganes d'enllestir com fos i marxar. Però ja se sap que quan un té pressa és quan apareixen tots els problemes: s'acaba la goma, el vidre no encaixa del tot, el marc està torçat, els nervis comencen a aparèixer i no fan sinó endarrerir encara més el final dels treballs...
Així estava la cosa quan l'argentí s'acomiadà del seu interlocutor amb un fil de veu i s'enfonsà encara més al seu sofà, fent veure que mirava el televisor. El Paco intentava guanyar un centímetre d'espai apretant el marc amb força perquè hi entrés el vidre, i acabar d'una vegada. No es sentia còmode amb aquell noi estrany al seu darrere.

Al cap de dos minuts, una veu va trencar el silenci.
"¿Che, sabés que puedo jugar acá después del verano?" - va dir el jove.
"¿Perdón?" - encertà a dir el Paco, sense saber molt bé de què li parlava.
"Tengo ofertas de varios equipos, y uno es el Barcelona. ¿Esta ciudad como és?"
Amb l'espatlla empenyent un vidre perquè no caigués a terra, i les mans fent força contra el marc per provar d'encaixar-lo allà, el Paco havia de respondre alguna cosa. Només se li va acudir una frase, que va dir entre esbufecs. Ni la va pensar.
"Mire, yo que no nací en Barcelona, si me dejaran escoger lo haría aquí. ¿Me entiende?"

L'argentí semblà pensar en la frase amb un mig somriure apuntat a la cara, potser la trobava genial o potser una bajanada. Quan semblava que anava a dir quelcom, s'obrí la porta de l'habitació. Un altre home, potser d'uns quaranta anys i amb accent català, entrava sense dissimular el disgust en veure que el Paco encara era allà.
"¿Dieguito, todavía no han arreglado el estropicio?"
"¿No sufra, don José María, está por terminar, no?" - digué Maradona mirant el Paco. Aquest no recorda si arribà a dir que sí o es limità a assentir, o ni tan sols això. Estava concentrat perquè el marc havia cedit uns mil·límetres i ara les juntures encaixaven totes a la perfecció.
"Molt bé" - va dir el nouvingut. - "¿Hablaste con Guillermo?".
"Sí, y quedó todo claro. El trato está hecho. Sólo falta el okey". - respongué el jove.
"¿Y qué les dirás, Diego?". Es va fer un breu silenci.
"Que me vengo. Esta ciudad me va a gustar." - va sentenciar amb un somriure d'orella a orella. L'home es va abraçar amb el jove en sentir aquella resposta.
Si el Paco hagués sabut qui era el jugador, probablement una suor freda s'hauria apoderat de la seva espinada i hauria trencat el vidre del bot que hauria fet en saber que gràcies a ell, venia al Barça el jugador més mediàtic des de Cruyff. Però no ho sabia, per això simplement es va enorgullir perquè, amb unes poques paraules, havia tancat un fitxatge pel club que s'estimava. Un cop es va alçar, amb la feina feta, es va limitar a ser tant correcte com creia que calia ser en casos així.
"Bé, senyors, jo ja plego" - i es va dirigir cap a la porta.
La veu del jove el va deturar.
"Perdoná, amigo... ¿Vos no sabés quién soy, no?"
El Paco es va girar intrigat...
"Lo siento, pero no acierto a recordar. Tal vez le he visto en algún sitio, pero..."
"Què malament menteixes, carallot!" - va reaccionar amb un excés d'informalitat el tal Josep Maria davant la mirada divertida del jugador. Prosseguí en castellà perquè aquest l'entengués: "Tú no has visto esta cara en tu vida o reconocerías al Pelusa. Este es el gran Dieguito Maradona, que pronto jugará aquí en el Barça. Pronto corearás su nombre, amigo, mira lo que te digo."
El Paco s'estranyà. No havia sentit mai aquell nom. Ell només coneixia els jugadors del Barça, i tot just es sabia el nom d'alguns del Madrid, de l'Espanyol, potser quatre gats més. "¿Maradó?" - va repetir per assegurar-se que havia entès bé aquell estrambòtic cognom.

Es féu un silenci i aleshores, per a desconcert del Paco, els altres dos van esclatar en un riure estrident. Potser massa exagerat i tot. Entre rialles, el primer a parlar fou el català:
"Diego Maradó! Collons, així sóna millor... Tendrías que haber roto un cristal antes. Ahora ya hacemos tarde para rebautizarte, los periodistas me matan si les cambio las portadas..."
"¡No sea boludo, Mingue! ¿Cómo voy a cambiar de apellido? Papá me mata..."
La comicitat de la situació desconcertava el Paco i el convidava a marxar. Va acomiadar-se de la millor manera possible, va rebre una propina elevadíssima de l'home més gran, i va enfilar l'ascensor. "Estic segur que ha dit Maradó", va pensar mentre baixava.

Quan el crack argentí va ser presentat amb la semarreta del Barça, el Paco va admetre el seu error. Però li agradava més Maradó, d'això n'estava segur, i sempre li va dir així per a riota dels seus veïns de seient. Ell els contestava que si alguns preferien "Simonet" abans que Simonssen, dir-li Reizinger al defensa holandès, o confondre eternament Romàrio, Rivaldo i Ronaldo, per què ell no podia dir "Maradó", que sona millor. Mai els va convèncer.

Un quart de segle més tard, a la cua de les taquilles, el Paco està pensant en el que ha dit el noi que té al davant. "¡Grande, Diego!". Maradona no va fer història al Barça. Va jugar, va guanyar algun títol menor, va fer famós al defensa Goicoechea, i se'l van treure de sobre quan van tenir l'oportunitat. Després va resultar que realment era bo i que sabia convertir un equip mediocre italià en campió de tot, però ja era tard.
El Paco havia conegut aquell megacrack tot i que no ho sabria fins uns dies més tard. I quan ho va saber, es va quedar tant encantat amb l'experiència que des d'aquell dia no hi hagué cap culer més fanàtic de l'argentí que ell mateix. Li agradava com jugava. No deixava d'admirar-lo quan era al Camp. Si fallava una passada, era culpa del company, que no l'havia entès. Quan un xut anava fora, segurament l'havia traït la gespa del Camp Nou que, ja se sap, no estava ben plantada. Li perdonava les aventures nocturnes, perquè amb algú com ell calia tenir tacte. Que un crack com Maradó hagués arribat al Barça era mèrit d'ell, del Paco, i aquest fitxatge d'ell, del Paco, havia situat al Barça al planeta.
"Ja erem coneguts, Paco. Abans ja havien vingut Cruyff i Kubala", li deia un. "Aquests només els coneixem aquí", li responia el Paco, encara que no tingués raó. Què en sabia ell, de quins jugadors eren famosos a l'estranger! Però això no era important; el que comptava era que Maradó havia fet gran el Barça arribant-hi, i només la lesió, la maleïda lesió, li va impedir triomfar com es mereixia. Mai li ho perdonaria a aquell basc matusser i irresponsable que va aparèixer per un costat de la pantalla i va atropellar l'argentí. Encara hi pensa cada cop que en un partit, una entrada fora de temps obliga a entrar la camilla motoritzada (aquella que com la cavalleria, sempre arriba tard). Quan ho veu diu "Aquest és com el Goicoechea", davant la mirada estranyada del jovenet de torn que seu a la cadira del costat.

Segueix mirant el jove que ha dit "Grande, Diego" i s'adona que duu un d'aquells transistors amb fils blancs que tant agraden avui dia. Mou el cap al compàs d'una música que només ell sent, i de tant en tant se li escapa alguna interjecció, segurament pronunciada pel cantant.
El Paco s'adona que al seu voltant tot són estrangers, ara, i de cop li venen ganes de tornar a casa. Encara no té l'entrada que havia vingut a buscar, però no està d'humor per seguir allà. Es gira per marxar, però é
s aleshores quan el jove sud-americà dels fils blancs a l'orella diu gairebé sense separar els llavis dues paraules que el paralitzen:
"Maradó, Maradó".
El Paco nota, vint-i-quatre anys després, la suor freda que no li va venir en una habitació d'hotel davant del crack. Mira el jove i li pregunta: "¿Por qué ha dicho eso?"

El noi al principi, com no el sent, no acaba de situar-se. Després s'adona que el vell del xandall "cutre" que el mira movent els llavis, en realitat li està dient quelcom, així que es treu l'auricular d'una orella i li contesta, en català, amb un molt lleu accent argentí: "Perdoni, no l'he sentit".
El Paco li repeteix la mateixa pregunta, lentament, paraula per paraula, i el noi posa la pausa a l'iPod perquè ara que el sent no l'està entenent. Contesta com diuen que no s'ha de fer mai, és a dir, amb una altra pregunta.
El Paco li respon finalment: "Has dicho 'Maradó, Maradó', ¿verdad? ¿Te referías a Diego?"
"Ah!! Sí, senyor, estava escoltant a Rodrigo, 'el Potro'. Un mite a Argentina. Jo sóc català, eh, pero mis viejos son de Rosario." aclareix el jove sense que ningú li ho hagi demanat, i se n'adona. Però és que no sap com tractar al vell.
"¿Yo le conocí, sabes?" - segueix el Paco sense fer cas aparent a l'observació. "¿Por qué le llamas Maradó?"
"Es la canción, señor" - li contesta el noi. Per aclarir d'una vegada el misteri, li acosta l'auricular lliure i prem el play. Sona una cançó amb un acordió potent i una massa de fons:
"A poco que debutó... ¡Maradó! ¡Maradó! La doce fue quien coreó... ¡Maradó! ¡Maradó! Su sueño tenía una estrella... Llena de gol y gambeta... Y todo el pueblo cantó... ¡Maradó! ¡Maradó! ¡Nació la mano de Dios! ¡Maradó! ¡Maradó!".
Quan el jove li treu l'auricular de l'orella, el Paco no pot reprimir l'emoció.
"Diu Maradó!!! ¡¡¡Le llama Maradó!!!" - repeteix.
"Sí, es cierto. ¿Suena bien, verdad? Me la bajé en MP3."
El Paco no ha entès això últim, i aquest silenci l'aprofita el noi per donar-li l'esquena i tallar una conversa que, la veritat, tampoc veu que dugui enlloc. "Amb els vells no sempre és fàcil xerrar", pensa el noi, "et surten amb coses molt rares".

"Maradó... Tant va agradar, aquell bateig al jugador, que se'n van fer cançons?" La imaginació del Paco, que fa anys es desbordava creient que el planeta sencer mirava al Barça gràcies al crack, ara s'imagina tot un estadi, tot un país, cridant a cor. "¡Maradó! ¡Maradó!". Sona molt millor, i tant! El Camp Nou mai va saber com corejar "Maradona", era un cognom massa llarg. I només ell, el Paco, l'home que va dur Maradona al Barça, fou capaç d'escurçar-lo de manera que tothom, menys els miops del seu club, és clar, pogués bramar-lo com un crit de guerra.
Surt de la filera sense gairebé pensar-hi. "¡Maradó! ¡Maradó!", va sentint al seu cap mentre camina cap a la rampa de sortida al carrer. Veu homes i nens, joves i grans, tots ells a la final d'un Mundial cridant "¡Maradó! ¡Maradó" mentre el seu ídol, el de tots, celebra aquell gol que donà la volta al món. I l'astre, eufòric, sent els crits i, des de la gespa, amb la selecció anglesa abatuda al seu voltant, recorda aquell "manetes" de Barcelona que el va convèncer per fitxar pel Barça i li va posar el nom amb què el coneix tot el planeta. "¡MARADÓ! ¡MARADÓ!".
Per al Paco, de sobte, la gent que el rodejava a la cua de les taquilles ja no són bèsties rares. Ara s'adona que aquells nois morenets, amb els seus crits de "¡Maradó! ¡Maradó!" pensen com ell. Han vibrat amb l'astre i els agradaria haver-lo vist jugar. Es fan socis del Barça perquè aquí és on va jugar Maradona, venen a viure a Barcelona perquè, com segurament van llegir en alguna entrevista al seu ídol, "si pudiera haber escogido, habría nacido en Barcelona". No saben que en realitat és ell, el Paco, qui els ha dut fins aquí. Abans se'n reia quan sentia que són ells, els immigrants, qui faran el Barça més gran algun dia. Des d'avui hi està d'acord. Portant-los, el Paco ha aconseguit fer més gran el Barça, com en el seu dia ho va fer l'Amadeu convencent a dos amics perquè s'hi abonessin. I com tants Amadeus que van convèncer a tants Pacos i tants Mingos; perquè el Barça, malgrat no ser el club del lloc a on van nèixer, era el més semblant a una llar que podien trobar a una ciutat que no era del tot d'ells.

"¡Maradó! ¡Maradó!" va pensant mentre avança pel carrer. "Quines coses més grans que pot fer una persona", pensa el Paco mentre puja amb l'ascensor a casa. "Gent com jo ha fet el Barça així d'important, i gent com aquests nois argentins que he fet venir el faran encara més gran ben aviat", conclou mentre treu la clau de la butxaca i la introdueix a la porta. És a punt de girar-la per obrir quan un pensament infinitament més emocionant encara irromp al seu cap i el deixa com un estaquirot, amb una mà al pany i l'altra penjant, immòbil, amb els ulls oberts com taronges i la boca badada.

"..."

Vaja. Se li ha anat del cap el que pensava. Obre la porta, entra, saluda la Dolors amb un petó, i li explica que no ha comprat l'entrada, que hi havia massa cua. Ja hi tornarà més tard. "No, no ha passat res d'especial. Què vols que hi passi, allà..."




"En una villa nació, fue deseo de Dios
crecer y sobrevivir a la humilde expresión,
enfrentar la adversidad con afán de ganarse a cada paso la vida...
En un potrero forjó una zurda inmortal
con experiencia, sedienta ambición de llegar,
el Cebollita soñaba jugar un Mundial
y consagrarse en Primera
tal vez jugando pudiera
a su familia ayudar..."
(El Potro Rodrigo, "La mano de Dios")