El núvol

Com ja ha plogut dintre del teu cor,
abunda l'aigua en la teva vida,
ja no t'enrecordes dels núvols,
ara els veus grisos, trists i lletjos,
ara vols prendre el sol, i poder sortir,
amb tu mateixa i el teu voltant.

Aquests núvols et van llevar la sequera,
però ara t'han ofegat,
tant ha plogut que, l'aigua,
ens ha arrugat,
la meva existència,
i la teva sinceritat.

Tranquil·la noia meva,
que el núvol ja es desfà
el núvol gris desapareix,
ja no et fa mancada,
el vent de la mar, una altra portarà,
mes bonic, mes alegre.

Una altra et mullarà.