El nus mariner

El nus mariner
Qui recorda aquell vell mariner que cada dia està més fotut i que es nega a anar al metge perquè li fa por? Ell que ha solcat els mars no té esma d’anar al menescal o matasans com ell el defineix.
Viu en una caseta al fons del port de Barcelona i s’alimenta dels records de les aventures de la seva antiga vida al mar. Sobretot una tempesta que va estar a punt de llevar-li la vida. Si no hagués estat per un nus que va fer-se amb dues cordes... El va lligar a una fusta que el va salvar d’ofegar-se. Era el nus de calabrot o com deia ell de carrick perquè sabia alguna paraula en anglès. Amb aquest nus va lligar dos caps de corda gruixuts i es va salvar per pèls.
Avui el visita la neta que sempre s’impressiona de les mans tan grosses de l’avi. Amb aquestes manotes plenes de durícies i bonys pentina la nena i li trena el cabell. Ho fa amb el nus de calabrot que li va salvar la vida. Sense mirar, va fent el nus, amb suavitat a la melena de la nena. Mentre li va adobant la cabellera va dient que té el cabell d’àngel, cosa que ella li agrada perquè és una devota de les coques dolces fetes amb carabassa. Seguint la broma li diu a l’avi que són com tap i carabassa, els millors amics del món. I ell li respon que són com la corda i el poal que treuen aigua com cal.
En aquells baixos de la casa de fusta van passant els dies i tothom coneix la nena pel nus mariner que du al cabell. Un dia li fa una promesa a l’avi: no em llevaré el nus mariner fins que un noi me’l desfaci, un que sigui tan amic com tu! El vell mariner li respon: regala el nus a qui sigui el teu amor veritable, si el trobes. Si no seràs un vella, revellida amb un cabell ple de nusos! Tots dos reien per la facècia.
L’avi tenia un tresor, deia ell. Una vegada va pujar un home d’església al vaixell amb tots els anells, barrets i capes. Potser era un cardenal. Bé, el cas és que l’home va caure per la borda a causa del vertigen que patia. I no sabia nadar. Com que ningú sabia el motiu del viatge i el capità era molt poc del clero, es va decidir que si ningú no reclamava els seus objectes personals ens els repartiríem. Van obrir el bagul de viatge i només hi van trobar llibres. Ningú ho va trobar interessant. El capità en va agafar un parell de portolans que va dir que li podien servir per la navegació, mentre no mirava, el mariner en va agafar un que semblava valuós.
Quan van arribar al port de Barcelona els esperaven una colla de clergues que van dir que eren de Lleida i que esperaven tot un grup de còdexs per obrir un estudi general. El capità els va donar la trista notícia i el bagul amb els llibres. Van comprovar l’inventari. Van dir que els faltaven dos portolans i un bestiari. El capità es va fer el desentès. Van marxar remugant i dient que això no quedaria així. El cadenat estava intacte. Va ser la defensa.
Quan la noia va fer vuit anys es va decidir que havia d’anar a costura. La mare va insistir a portar-la com deia la cançó. ...Quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra... no volia que ningú més desconegués les quatre regles de l’aritmètica i la lectura. La van portar a una monja que s’oferia a fer la instrucció de la jovenalla. La noia era desperta i en poc temps va dominar la lectura de textos i era ràpida en matemàtiques.
Van passar els anys, també. El mariner va morir, tranquil, dormint i somiant que s’ofegava aquesta vegada sense lluitar, abandonant-se al mar. La nena va créixer. Les crisis van fer vendre la casa a la família i van canviar la ciutat pel camp. El pare de la nena era paleta i la mare no tenia bona salut. Un clima sense tanta humitat li anirà bé per millorar la respiració! Van dir els manescals. Sense dubtar-ho van traslladar-se a Agramunt que construïen una església o catedral i es movia la feina.
La nena va anar a viure a una masia de la vora. La mare feia de minyona i el pare a trencar pedres i col·locar-les. Els propietaris de la masia de cal Torres d’Ossó de Sió tenien cavalls. I a la mestressa li feia gràcia que la nena, Delfina, muntés a cavall. El nom de la nena li va posar l’avi dels temps del mar. Així que va aprendre a muntar. Tenia un cavall de color de mel que es deia Nus. De vegades sortia a passejar pels voltants del poble. I de vegades s’arribava a la vila de la vora.
Un dia la mare li va demanar que portés el menjar que el pare s’havia deixat. Va enfilar cap a Agramunt. Pel camí li va sortir una serp que va encabritar el cavall. Va caure. La serp se la mirava. Semblava que l’anava a picar però empaitava una altra serp. Ben recta va córrer cap a la parella i van estar ballant una estona. Era una escena que hipnotitzava Delfina. Es va aixecar, va comprovar que estava bé i va donar gràcies a la bona sort que la primavera, l’amor i la còpula imminent hagués fet que els rèptils no s’interessessin per ella o el cavall.
Nus estava espantada. Amb veu suau, paciència i quatre manyagueries es va tranquil·litzar. Van continuar la via a portar el menjar. Van arribar on eren els paletes i els picapedrers. Van sentir la veu del pare que les va renyar per voltar soles pels camins i venir amb el cavall. Després se li va passar i van menjar junts sobre una pedra. Va cridar a l’aprenent que els fes companyia. Mentre menjaven va passar el mestre d’obra i va preguntar qui era aquella noia amb un nus al cabell.
- La Delfina, la meva filla amazona- va respondre el pare. L’aprenent no parava de mirar-la. No havia vist mai una melena tan perfecta, una boca tan graciosa i una noia tan decidida. El mestre va dir que estava fent els capitells de l’església i si li agradaria veure’n algun.
Van anar cap a la part on s’estaven els qui picaven els capitells de la façana. Parlaven en francès, occità i àrab una mica catalanitzat. Un capitell era un arbre, l’altre una harpia, un ple de branques, lleons, aus, grius... Petites joies en miniatura que sortien de la pedra. Un dels picapedrers es deia Sastre i no en sabia molt. Però d’altres eren molt curosos. El més bonic era un elefant amb un castell a sobre. I fins i tot la pedra era més dura. I el mestre li va preguntar.
- Quin capitell faries?
Ella va pensar la resposta i va dir.
- Dues serps unides i aixecades de terra. Li va explicar allò que li havia passat feia una estona al mig del camí.
- M’ho pensaré- va respondre el mestre.
De sobte es va sentir incòmoda. Va notar la mirada de l’aprenent del seu pare a l’esquena. Es va girar. El va saludar. Sense més se’n va anar a buscar el pare per tornar a casa. Mula i cavall junts al vespre pel camí del Sió.
A la nit el pare i la mare van encendre el foc. El pare deia que podia posar les mans al foc i que no es cremava. La mare es queixava que els gats li prenien la vianda de sobre el taulell i va volar una granera amb un miol del gat. La Delfina es va desfer el nus del cabell i va anar a dormir.
Va sentir la veu del pare que li deia:
- No tornis per l’obra i res d’allunyar-te tant del poble sola! Mira que si et picava una serp o et passava alguna cosa pitjor! Per què no pots cosir l’aixovar com les teves amigues? O pots anar a demanar feina al gremi de teixidors de la vila?
Sense escoltar va anar cap a l’habitació que donava a l’eixida de la masia. Fer de teixidora? Per quatre monedes pugeses? Encara paguessin un òbol, això sí que pagava la pena. I un diner, això eren paraules majors. Ella era pobra però tenia un cavall, un sostre i una família. Encara que res era seu, en podia disposar a cor que vols. La vida se li obria davant els ulls.
Mercat
Amb la tartana cap a la vila. Mercat del dimecres. A portar els conills a vendre. Una cistella a la mà de la mare. Uns quants ous blancs. Un banc de fusta. La mare no sap sumar, ni restar però no s’equivoca al tornar el canvi. Amb el que porten només poden guanyar quinze pugeses.
A primera hora les visita la dona del teixidor
- Posa’m dos conillets ben tendres. Els faré demà que tinc gent. Després agafaré naps i cols per acompanyar la vianda.
- Al moment mestressa!
La senyora anava ben guarnida amb robes de vellut i els cabells amb una còfia. L’acompanyava la serventa que va agafar els animals.
- Com us va per Ossó?
- Anem fent. Estem pensant de venir a viure a la vila. Allò és molt tranquil. La nena està tot el dia al carrer o amb els animals.
- La Delfina? Però si m’han dit que munta a cavall com un home i és molt espavilada. La coneix tothom pel cabell. Porta una forma molt curiosa. Un nus que li recull el cabell.
- El voleu veure? El porto des de petita. Me’l va ensenyar l’avi. Diuen que més amunt d’Anglaterra totes les noies se’l fan.
- Ai noia quines pretensions! Anglaterra. La feina és arribar a Lleida sense que et facin mal els ossos, com per travessar França. Jo no m’he mogut gaire, però amb les obres de l’església hi ha molta gent forastera i a cap de les noies que em compren la roba els he vist aquesta forma a la melena. Però a tu reconec que et fa bonica i diferent.
- Gràcies mi senyora!.
- Com va la feina pels telers?-Diu la mare.
- No ens podem queixar. Sempre necessitem gent a casa nostra. Si us animeu a viure a la vila i teniu bones mans us podríem donar un teler. Ara que la vila augmenta de gent falten mans.
- No ho sé. Li prenc la paraula però de moment continuarem de pageses. De menjar no ens en falta i la nena ja s’ha fet a la vida al poble. Jo amb la mala salut que gasto la pols dels telers no se’m posaria bé. Ja passaré per casa vostra que necessito una funda pel matalàs.
El pare les ve a veure i pregunta.
- Com va?
Els queda un conill per vendre i mitja dotzena d’ous.
Darrera del pare va sortir l’aprenent. Amb el cabell llarg, ple de pols de les obres, vestit amb roba gris molt apedaçada, espardenya envetada i una branca de menta a la boca. Tenia la cara fosca i les mans com l’avi, rasposes i grosses.
- Posa-me’n un de conill i els ous. - Va dir somrient.
- Així fareu cau i neta. És tard i no volten clientes.
- No li cobris, ja li descomptaré del salari. Encara que el senyor Sunyer aviat farà la prova per pujar de categoria. Vol fer de picapedrer i practica amb un capitell per passar la prova.
-Quin capitell faries noia?
Una altra vegada la pregunta. I què pot respondre?
- Jo posaria dracs i serps ben entortolligats. Són les criatures que em fan més por i no hi ha cap animal que els pugui derrotar. Potser si els posem en pedra no atacaran les persones.
- Ui, la noia és poruga. Jo havia pensat de fer una figuera.
- Amb una serp, que s’hi amaguen!- va dir la mare.
- Quina mania amb les serps. Les figueres són arbres ben del país i ja saps que és el lloc on s’assenyala si ha nascut una criatura en una casa.- Diu el noi.
- Oi tant!- va dir el pare- A Preixens quan neix una criatura hi enterren la placenta a sota. Quin costum més curiós.
- Perquè els de Barcelona no en teniu d’arbres, però aquí tornem a la terra el que ens dona. Una figuera és una idea ben difícil i em donarà pas a ser un paleta picapedrer de primera. Que s’apartin els mestres de Tolosa. En Sunyer farà un figuera que em portarà a ser mestre de cases o fins i tot de la pedrera. Ja he vist la pedra que la té a dins.
- Tornem a la feina Sunyer. Deixem les dones que vagin a casa.
Van marxar tots dos. Amb el conill lligat per les potes del darrera.
Van recollir la parada i cap a casa.
- Quin xicot més trempat! I té ganes de progressar vol ser mestre picapedrer!- va dir la mare.
- A mi m’ha semblat massa babau. Ningú vol veure una figuera en una portada d’una església. És un arbre massa bast per posar-li. Crec que li tombaran. I serà un aprenent, com ara.
- No ho sé! Potser no és mala idea. Apa que tu pensar en dracs! Em sembla que encara somies amb un príncep. De fet té nom del comte Sunyer. El pare diu que és un bon noi i no té pardals al cap.
- Marxem mare, estic cansada i vull anar a casa. Cap a la tartana hi falta gent. Les mules ja volen tornar a l’estable. Tenen set i gana.
Així van carregar la cistella, el banc i amb un cop de xurriacada van agafar el camí cap a Ossó.
El gascó
La Delfina era a la cambra. Rellegia el llibre il·luminat amb miniatures molt precioses. Anava rellegint les diferents descripcions en llatí dels animals que hi havia. La creació del mon estava ben descrita. Hi havia animals molt imponents com el lleó, l’elefant, la guineu, les serps... Animals petits, encara que el cargol no hi era. Plantes i pedres amb les seves característiques. Però l’animal que més li agradava era la pantera que era de molts colors, protegia els altres animals i podia salvar dels dracs i les serps. I era d’una bellesa increïble. Negra i blanca podia seduir a tothom amb la seva bona olor.
Mentre passava les pàgines i mirava les il·lustracions tan precises va sentir que cridaven a baix. Va mirar per la finestra i va veure un soldat ferit que cridava socors. Semblava que estava ferit. De sobte va caure terra. Tenia un cop al cap i li sortia sang. La Delfina va pensar que l’havia d’auxiliar. El gossos cridaven. Va avisar els seus pares que estaven trencant ametlles i amb el soroll de les clofolles no havien sentit els crits del soldat.
El pare amb el martell de trencar les ametlles i la mare amb un bastó van sortir a la plaça. Atemorits. Li van treure el casc, bonyegut i amb un bon trau al cap. Va parlar en occità i no van entendre què deia.
- És un soldat ferit!- va dir la mare.
- Ja ho veig! Té un bon cop al cap, però parla, respira i l’hem d’auxiliar! Perd sang!
- Porto una manta, el carreguem i el posem a la pallissa a veure si es refà!
- Cridem al manescal?
- De moment l’ajudem. No tenim diner per pagar-ho!
Amb bastant esforç el van portar a la zona de la palla dels animals. Amb una mica d’aigua li van netejar la ferida i l’home panteixava. Van anar a la cuina.
La Delfina va baixar a veure el soldat i va sentir un cavall a la plaça. Va sortir i va veure un cavall negre, tirant a gris que s’atansava a la masia. Tenia unes alforges plenes de robes i plantes curatives. A la Delfina li va fer gràcia mirar un drap vellutat, una jaqueta... Quan va agafar la jaqueta va notar el pes d’una bossa. Va agafar la bossa. Va veure un grup de monedes daurades. La va agafar, amb la roba de vellut i va marxar corrents a l’habitació. N’hi havia més cent i eren d’or.
Va mirar per la finestra i va veure un grup de la guàrdia reial que passava rabent pel camí. Li va agafar por. Però en cap cas deixaria la bossa. Passaport a una vida millor. I si el soldat havia robat els diners a la seca d’Agramunt? I si la soldadesca venia per les monedes? Com s’ho faria? Avi, ajuda’m!
La guàrdia va aturar-se davant de la casa. Era un conjunt d’homes armats, alguns competien per ser almogàvers, soldats de fortuna vinguts del Pirineu que volien que els reclutessin en totes les guerres que els paguessin prou. Feien molta fressa i mala olor.
- És el seu cavall!
- Maleït gascó, espia del dimoni!
- Als de la casa, responeu, teniu el traïdor amb vosaltres?
La mare i el pare es van mirar. Els gossos cridaven amb fúria. Poc a poc van baixar a l’entrada de la porta.
- Qui sou? Què voleu?
- Som els soldats que acompanyem la comtessa d’Urgell i aquest gascó és un espia de la família dels Cabrera. Ja sabeu que tothom litiga pel comtat. El gascó havia d’arribar fins la comtessa i occir-la. Per sort la seva ballesta va apuntar malament i va errar la fletxa.
- Això no està bé. La comtessa d’Urgell no es pot matar. -Va dir el pare.
- Oi tant! Passeu soldats. Tenim el traïdor a l’estable. Està molt malferit.
Van entrar on era el ferit. Tenia sang al cap, però era viu.
- Avisem al jutge? Ell sabrà què hem de fer amb aquest malfactor.
- Hi ha presó en aquest poble?
- No. La presó més propera està a Agramunt. En el seu estat potser és millor no tocar-lo.
- Com s’ho ha fet?
- Ha dit alguna cosa com... que havia caigut del cavall. No l’enteníem massa.
- No teniu una tartana o carretó? El carreguem, el portem a la vila i allà ja li faran justícia.
- Aquí no es pot quedar! – Va dir la mare. Porteu-lo a Agramunt.
El pare va posar la mula a la tartana i els soldats van carregar el moribund amb la flassada. Van agafar les alforges del cavall i la sella. El cavall no, ja que estava rebentat de tant córrer i tenia una ferradura fora del casc.
- Algú el vindrà a buscar. De moment el podeu tenir?
- Ens en farem càrrec. Tenim un altre, la mula i queda un lloc a l’estable.
Van entrar el cavall a la casa. Estava assedegat i famèlic.
El pare va dir arri i tota la comitiva anava marxant. Calia sortir ràpid per no tornar de nit.
La mare va tancar la porta. Va cridar la Delfina. Es van abraçar i després de tantes emocions es van posar a plorar.
- Fem el sopar que ton pare arribarà molt cansat! Una bona escudella el refarà. Encenem el foc, posem l’olla als clemàstecs. Un nap, una col, cigrons i cansalada. Nena, torna a posar la mossa al foc que amb la paella hi faré una truita de sis ous. Sort que de pa no ens en falta. Has fet molt bé no moure’t de la cambra. Eren tants i tan estranys aquesta colla d’homes de baix. I si li fan mal! Espero que la mestressa no s’enfadi del cavall que hi ha a l’estable. Ves al pou a buscar aigua! Quin atabalament....
La Delfina va agafar la cantireta i va marxar escales avall a buscar aigua. Mentrestant la mare anava xerrant, murmurant i cridant fent soroll amb el tallant, la fusta i la col. Tenia el cor que li sortia del pit. Ningú ha preguntat pels doblers d’or, la roba de vellut vermell i a sobre tenim un cavall nou. La roda de la fortuna tenia un desordre estrany. Calia aprofitar-la quan girava a favor. Li va arribar la dita de l’avi a la memòria: som com la corda i el poal que treuen aigua com cal, mentre tirava la galleda al pou.
L’endemà
A l’albada tota la família és a la cuina. El pare explica que van portar el soldat a la vila d’Agramunt. El batlle va obrir el forrellat de la presó i el van deixar a dins. Li van fer moltes preguntes i ell... mig mort de por va demanar per marxar.
- Ens vindran a prendre el cavall, en uns dies.
Finalment el van deixar anar a casa. Segons es deia a la plaça quan la comtessa passava per Florejacs on va fer-hi estada per anar a Guissona, el gascó va intentar ferir-la o occir-la. Per sort la ballesta no estava molt fina i no va aconseguir l’objectiu. Allí al castell de Florejacs hi havia un grup de soldats ociosos que el van empaitar fins a casa nostra.
- Avui no baixaré a Agramunt a treure el jornal. A més hi ha el tema de la boda aquí al poble. Creus que algú va veure els guàrdies i tot el que va passar? No tinc el cos per preguntes i tensions. Em quedaré a casa esperar a veure qui ve. Si arriba la senyora li explicaré tot el que ha passat. Per què quan torna la senyora de cal Torres?- deia el pare.
- Ha anat a veure la seva germana a Coscó. Tornarà divendres. Tranquil no hem fet res mal fet.- respongué la mare- Va ser una situació imprevista, vam auxiliar un ferit i vam donar un delinqüent a la justícia. Res a dir. L’únic és que avui són les noces de la Blancaneus de cal Masieta amb l’hereu de cal Finestres i a les dotze sortiran tots a la plaça. Hi ha un grup de trobadors joglars que faran gatzara tota la tarda. Em sembla que també hi ha goliards que són molt malparlats.
- Feia molt temps que no es feia una boda així. Ja saps que ets l’encarregat de portar la núvia amb el cavall a l’església.- Va dir la Delfina.
- No hi pensava. Quin mal dia per casoris.
- I tu Delfina com estàs?
Com estava la Delfina? Feta un flam de nervis. Tota la nit rumiant com gestionar tot allò que li havia passat. La roba de vellut carmesí era preciosa. La va amagar a sota la màrfega de la cambra esperant com mostrar-la als pares. El tresor de les monedes va costar més. Durant la nit va baixar a un cup que hi havia per guardar l’oli que estava enrajolat. Va treure una rajola que ballava. Va rebaixar una mica la terra de sota. Va posar-hi la bossa esperant què fer i quan fer-ho. De moment la prudència recomanava deixar-lo reposar. Quan va tornar a la cambra va aprofitar per revisar el nou cavall que tenia la pota del davant inflada. Amb una mica de vinagre, cendra del i uns quants draps va fer un empastre per baixar la inflamació i l’escalfor. Va sentir cantar el gall i va córrer cap a el llit. Una nit moguda.
- Molt cansada pare. I encara m’he d’abillar per anar a la boda i acompanyar-te amb el cavall ben guarnit.
- No me’n parlis. Ara ves a buscar flors a l’hort abans de la festa.
- Li he posat un empastre al cavall del gascó. Ho he fet com em vau ensenyar. A veure si li trèiem la tibantor de la pota.
- Que vagis a buscar les flors i els rams! I no em parleu més del gascó, ni el seu cavall. No et facis il·lusions que se l’emportaran. Me’n vaig a rentar a veure si em passa l’ensurt. Quan et barreges amb coses de palau no en surts mai bé. Quin enrenou ens ha sobrevingut. I ara a fer facècies de boda.
La Delfina va marxar cap a l’hort. Portava un parell de cistelles i un ganivet. Feia un sol ben agradable. Pel camí va trobar uns lliris al costat de la bassa que els va posar al cistell. Quan baixava el sender va trobar-se el pastor que portava uns mangala , un parell de gossos i una ramat a pasturar. El va saludar i va continuar fins arribar a l’hort de casa. Allí, prop del safareig va poder agafar les romaní florit. També va trobar margarites i farigola. Per tal de donar una mica de color verd va tallar tiges de vinya que servirien per fer de base als lloms del cavall. Un parell de roses van tancar el fet.
Va tornar a casa. El pare estava netejant el cavall. I preparant el corretatge.
- Mira quina sella m’han portat. L’han llogat al baster d’Agramunt. De costat anirà la noia. Quins capricis que teniu les noies. Anar de casa a l’altar en cavall. On s’ha vist! Ajuda’m a muntar-la. I tu Nus quiet que avui no sortiràs amb la nena, avui portaràs una noia de casa bona. I a sobre les corretges no arriben. Porta les de la teva sella de muntar les canviarem. Apa, que el temps passa!
- Pare té les corretges i les plantes que he trobat per guarnir el cavall. Has vista que al costat de la sella hi ha unes flors fetes amb els reblons, també hi ha uns cors i està folrada de vellut vermell. És molt elegant. Quina sella més bonica! M’encanta. Té unes cintes per obrir-la i la núvia estarà molt ben asseguda.
- Crida a ta mare que m’ajudi. Quina enredada!
- Tranquil ja l’engalano jo. Li posaré una roba sota la sella per enganxar les flors. És una roba que m’ha deixat la mare de la Blancaneus. I tu marxa a mudar-te que quan baixis estarà tot llest.
- Marxo. Tens una hora.
Va agafar la roba de la cambra. La va posar sobre del llom del cavall. Va lligar la sella i amb agulles va anar clavant les flors i les pampes de la vinya. Al front del cavall hi va posar el romaní florit. Als costats de la sella hi anava la farigola. Els pètals de rosa els va guardar per la cerimònia. Els lliris se’ls va menjar el cavall en un descuit.
El cavall estava tranquil. El pare va baixar ben mudat i a punt per acompanyar la núvia.
- Marxo cap a cal Masieta. Es trobarem a l’església. Us vull veure ben maques a tu i la mare!
Va pujar a la cuina. La mare s’estava acabant de cordar el giponet negre i sota hi portava la gonella de color daurat. El cabell recollit amb una trena. Estava ben maca. La gibrella i el sabó a sobre la taula.
- Au Delfina tens la roba sobre el llit! Comença a vestir-te. Ja veuràs que t’he deixat les arracades bones de l’àvia. I el braçalet de plata. Som-hi noia. Vesteix-te i anem cap a les noces. La sort que ha fet la Blancaneus de tenir una comtessa i no un comte. N’hi ha que reclamen el dret de cuixa. Cap noia no hauria d’anar amb algú que no estima. Mira que en són de bèsties segons quins nobles! Però tranquil.la a tu no et passarà. El teu pare i jo no deixarem que passi. Per sort la feina del teu pare ens dona certa llibertat.
Quina història havia explicat la mare. Que algú tenia dret de violar una noia la nit de noces que havia de ser una nit íntima i especial. Ja fa por tot. Quasi es va marejar la Delfina.
El pare i la mare es van casar a Barcelona ja que eren del mateix carrer. No recordo que a ningú li interessés passar la núvia per la pedra. Però ells es van casar en un vaixell. L’avi va dir que era un espai de llibertat i de vida. M’imagino com deuria ser a la matinada els meus joves pares cap al port i entrar en una galera plena de mariners. El capità els va casar. Era un home irlandès que els va lligar les mans. I va dir “tie the knot”, que els pares deien que volia dir que tiressin el bot. Els feia molta gràcia que el dia de la seva boda algú els lligués les mans i després es llencés el bot. Però com eren joves no van dir res. Van fer un bon esmorzar a bord i llestos. El vaixell es deia santa Magdalena.
Va anar a la cambra. Es va vestir amb la roba que li havia fet la mare. Es va posar les arracades d’or, el braçalet i el nus al cabell amb una flor al mig. Una de les roses. Es va cenyir un cinturó. Va buscar un mocador virolat per les espatlles. I llesta per anar a noces.
Les dues dones van sortir de casa. Van veure que la comitiva nupcial arribava. Primer la núvia damunt el cavall. El Nus i el pare feien molt de goig. La núvia portava un ram a la mà. Feia cara d’esgarrifada. Potser tenia por de caure.
- L’han casada contra la seva voluntat! – va dir la mare. Ella estava encapritxada d’un mosso de l’estable i la família va acordar el matrimoni amb el conco de cal Finestres. Ja se sap que per augmentar el patrimoni aquí es sacrifica tot.
Avui la Delfina es va fer dona. Comtes que abusen del seu poder i en fan víctimes a les pobres noies, famílies que amb la seva cobdícia sacrifiquen la voluntat dels seves filles... Quin futur més negre li esperava.
Darrera la noia la família i una colla de convidats. Darrera d’ells un grup de goliards, músics i joglars fent facècies. N’hi havia uns quants que anaven vestits de dona. Fins i tot hi havia uns carros amb animals.
- Quin dispendi! Es nota que s’ajunten les cases més fortes del poble.- es va sentir que algú deia- el dinar es farà a la plaça. Tot el poble hi som convidats. Jo tinc el meu plat de fusta a punt. Quina festassa!
- Sembla que el nebot és un d’aquests rodamóns. Ha portat tota una colla d’amics que es dediquen a rodar per les carreteres divertint a la gent. Haurem de vigilar que no ens entrin a les cases i els horts.
La Delfina mirava tot aquell carnaval amb uns ulls com a plats. Des sobte en un del carros va veure un animal que la mirava. Era una pantera amb una cria. Una pantera negra amb dues cries: una ben blanca com la neu i l’altra negra com l’adulta. No va poder evitar seguir l’animal. Sabia que feia una olor tan dolça que embruixava a animals i persones. Una pantera poderosa. Tenia milers de colors com deia el bestiari? No. Era fosca, almenys de lluny. Es va atansar.
- On vas? Entrem a l’església que els nuvis ja hi són!
- Ves-hi mare! Jo em quedo aquí fora. Vull mirar els animals. No has vist quina cosa més bonica. Una pantera blanca. I és un cadell. No m’ho puc perdre.
- Tu i els animals. El teu avi et va ben malcriar. No me’n surto que agafis el fus i filis. Cavalls, gossos, gats,.. I ara aquestes panteres. Ves, ves jo entro a la cerimònia. No t’embrutis però!
La Delfina va atansar-se al carro i veure la pantera estirada al terra de fusta. Feia un ronquet suau i està lleugerament condormida. El cadells jugaven al cantó amb la cua de la bèstia. Tenien els ullets blaus, eren pigallats negres i blancs. Tenien un borrissol de pèls i no paraven de molestar a la mare. L’escena tenia seduïda la noia. Se li va atansar un dels goliards que anava vestit de dona.
- T’agraden oi? Són uns animals magnífics i a mi m’estimen molt. Els hem portat perquè venim de les bodes comtals a Tolosa i ens han donat bons doblers per l’espectacle amb aquests animals. També portem un mico i una cabra que són molt trempats. Però el reclam de la pantera amb cadells és insuperable.
- Un cadell negre i un altre de blanc. Quina imatge més bonica. Escolteu els deixeu sortir o sempre estan tancats?
- Dormen amb mi cada nit. Per a mi són com gats grossos. Alguna vegada s’escapa alguna esgarrapada, però en general no tinc problemes.
- Els traureu a la plaça?
- Només deixarem que els nuvis toquin una estona els cadells. I a canvi ja ens han promès carn per una setmana per tots nosaltres i les bèsties.
- Us quedareu molts dies?
- Ja t’he dit que venim un boda reial, hem d’anar a totes les viles i pobles de la costa que tenen més diners. Si no marxem aviat els cadells ja es faran grossos i hem d’aprofitar. Només ens hem aturat perquè un dels nois és família del nuvi i li hem fet aquest favor. La nostra vida és nòmada. Estarem una setmana a Agramunt i després cap a Tarragona.
La Delfina no podia parar de mirar les panteres i els seus moviments. Roncaven i la mare rugia quan es cansava dels cadells.
- Me’ls deixes tocar?
- Sí, ara els trec amb suavitat pels nuvis. Abans que ells vinguin els pots tenir una estona.
Va obrir la porta del carro i va agafar els dos gatets. Els va deixar a terra i la Delfina es va acotxar per acaronar-los. Es van estirar i van agrair les mostres d’afecte. Eren tan bufons que semblava mentida que fossin bèsties salvatges. Es va asseure a terra i amb cada mà tenia cadascun dels animals. Li llepaven la cara. Un poema entre humans i animals. Un festeig de cadells.
Quan la mare ho va veure va cridar.
–Delfina aixeca’t de terra!
La noia estava en èxtasi. No sentia res i seguia jugant amb les petites panteres. El goliard li va agafar i va dir que els nuvis eren allí. La Delfina es va aixecar d’una revolada. Li va fer un petó, en senyal d’agraïment. Va anar on era la mare. Va ser un moment de felicitat. Les veus que li parlaven era com una pluja fina que no la tocava.
- Ja es ben veritat que són els animals més seductors de la natura. Són l’exemple de la dolcesa i l’amor. Quina meravella.- Va pensar la noia.
Es van asseure tots a la taula que hi havia parada a la plaça. La Delfina no podia parar de parlar amb el pare i la mare dels animals. El pare se li mirava amb un somriure als ulls. La mare li demanava que tanqués els ulls tan esbatanats, que callés i mengés la vianda que tenia davant. El porrons corrien per la taula. La gresca del grup de saltimbanquis era esfereïdora. Cantaven, deien grolleries als nuvis i jugaven a fer malabars amb els plats. El nuvi estava satisfet amb la demostració de poder que havia fet en la boda. Senyor d’Ossó era. La núvia estava ben quieta.
Blanc i negre
El sol mirava l’escena. Quan la guàrdia va arribar la majoria dels convidats estaven gats com una sopa. Tot el poble estava alterat.
- Venim d’Agramunt. Hem de parlar amb els mossos de cal Torres. Un assumpte nou ens porta aquí. Hi sou els de cal Torres?
El pare es va aixecar. Va anar amb els soldats. Va prendre el cavall enramat. Va anar cap a la casa. Li van començar a preguntar pel cavall primer, aquell cavall del gascó. Els va portar cap a l’estable. Van veure la pota embenada i van comprovar que no tenia ferradura.
Va començar l’interrogatori.
- Quan vau recollir el gascó portava alguna cosa a sobre?
- Li vau prendre una bossa amb doblers d’or?
- Us heu quedat amb els diners del gascó?
- Portava alguna carta que indiqués l’acte de traïció que havia de fer?
- Alguna prova que pugui incriminar els Cabrera?
- Sou amic de la família Cabrera?
La cara de l’home era de sorpresa. Quina bossa d’or? Per què pensaven que ell hi estava implicat d’alguna manera? De què li parlaven. Ell ja sabia que moltes vegades fer el bé té conseqüències fatals. Es va agenollar i va dir que ell era un pobre paleta que treballava en la construcció a Agramunt. Avui havia ajudat a fer la boda i que en cap cas tenia relació amb aquell gascó.
- Només volia auxiliar un malferit soc gairebé un ciutadà honrat de Barcelona.
- Heu d’acompanyar-nos cap a la vila. Allí el batlle us aclarirà la memòria.
La mare i la filla van veure el seu pare que marxava amb la soldadesca. Tot el poble es preguntava què havia passat.
Les dones mortes de vergonya van marxar cap a casa.
- Què farem, què farem... anava dient la mare. Vídua amb home, la desgràcia ha entrat a casa nostra. Quin mal fet. La roda de la fortuna es mou en contra nostra. Som ben avall. Ens trepitjaran la casa de la vila i els seus paers. Serem acusats de traïdors per ajudar un pobre home. No entenc perquè sospiten del pare. De què el deuen acusar?
- Hem d’ajudar al pare i lamentar-nos no ens servirà de res. Podem demanar auxili al mestre picapedrer. Li té molta estima. Ell ens pot ajudar. O podem anar a veure el batlle. També el podríem treure de la presó.- Delfina pensava en veu alta.
- Calla fantasiosa! Estem ben fotudes- i va repetir- la desgràcia ha entrat a casa nostra!- No parava de plorar i gemegar- Som forasteres i sempre tindrem la sospita a sobre. No som gaire més que els saltimbanquis de la plaça. Sort que no hi ha la mestressa de la casa. Si no... ja estaríem al carrer o a sota un pont.
El que no passa en un any, passa en un dia. Descobrir que només eren uns pàries la feia entristir. Com deia l’avi quan no saps com sortir d’un carreró sense sortida has de tornar pel mateix camí. Mal li pesés hauria de tornar les monedes d’or per tal que el pare no es quedés a la presó. Ho explicaria a la mare? Tot era una tempesta en el seu cap.
Va canviar-se la roba. Va anar caminant a la plaça. Va veure que el grup dels goliards es preparaven per marxar. La pantera es movia nerviosa pel carro i els cadells dormien en un racó. Va veure el domador de la pantera.
- Que xiqueta, sou de família bona, oi? Quina escena la del pare detingut. Heu superat el nostre espectacle. De la presó a galeres. Tota una carrera. De moment jo me n’he lliurat. El port necessita moltes mans per moure la flota.
A galeres? Això si que no. Dues dones soles què podien fer?
- No crec. L’acusen d’alguna cosa que ell no ha fet.
- Demà tornarà a sortir el sol. Si vols venir amb nosaltres a Agramunt podràs portar menjar, roba i sabó al pare. Corre cap a casa que et farem un lloc al carro.
Sense pensar-ho va anar cap a casa. Va agafar tot el que necessitava. La mare estava plorant al llit. Va posar-ho en un mocador de farcell i va sortir de casa amb el cavall encara guarnit per la boda. No quedava res de l’alegria de les hores anteriors. Tot eren angúnies.
Cavalcà damunt del cavall. Cap al carro dels firaires. La sella de la núvia era incòmoda. Va notar la mirada d’una veïna que va veure com marxava. La va agrair. Segur que ho deia a la mare. O no. Ja que ara eren proscrits.
Es va posar a l’alçada del seu nou amic.
- No n’he de fer res del que us passa. Pensa com pots ajudar a resoldre el conflicte i si ets espavilada... tot pot canviar. Mira’m a mi.
- És difícil. No sé per què s’han emportat el pare. Jo només soc una xiqueta de poble.
- Saps muntar a cavall. Em sembla que també saps de lletra. Tens un cabell que te’l pentines molt curiós. Sobretot tens la joventut que ningú et pot prendre. I el cor tendre de la bona gent. Diuen que la sort ajuda als audaços i tu tens aquesta virtut. Per molt que diguin la força d’una dona que estima és imparable. Tu estimes molt el pare?
- Oi tant! Per això vull parlar amb el mestre picapedrer a veure si em pot ajudar. Ell té molt poder i ens coneix. Tot es pot arreglar, veritat?
- Rumia com?
- Ho faig.
- Mira si et faig confiança que vaig a descansar a dintre. Ens veiem en una estona. Avisa quan arribem a la vila.
Va treure els romanís del cap del cavall. El mico va saltar. Li va prendre els rams de les mans. Va fugir gemegant. Aquest viatge se li feia etern. Tenia un nus a l’estómac. Sort que anava acompanyada. Va tornar a invocar l’avi i la mare de déu del Socós. I per si de cas a la del Remei. I a l’avi.
Tots els tresors a la llum
Quan va arribar a la vila va anar a la casa del mestre picapedrer, tal com tenia pensat.
Els baixos de la casa plens d’eines de l’ofici. Era alt i esprimatxat. Estava damunt d’uns papers on dissenyava les noves creacions, on hi feia els càlculs. Els llums d’oli il·luminaven l’estança on tremolaven les ombres. Portava una lent de lupa a l’ull i a l’orella un llapis de carbó.
Al costat hi havia un frare que anava vestit de blanc. Tenia cara de bona persona.
- La filla del paleta a casa meva en aquestes hores.... Quina nova portes? No esteu bé?
La Delfina es va posar a plorar i li va explicar tot allò del gascó, la detenció del pare i els neguits que patia.
Li explicava allò de la bossa d’or? De moment s’ho va guardar.
- A veure si ho entès bé. Vau socórrer un espia dels Cabrera. Malament. I ara el pare en paga les conseqüències. Anem a la casa de la vila a veure de què l’acusen. No m’agradaria gens que acabés a galeres. L’agutzil em coneix i m’explicarà els fets. Segur que és un malentès. Dura lex, sed lex, a veure si ara només és lex. Casualment aquest frare mercedari de casa ens pot acompanyar.
Van arribar davant de la presó. El pare i la filla es van veure a través de la reixa. L’agutzil estava davant.
- De què t’acusen? Què et volen?- va dir el mestre picapedrer- parla que la família pateix
- Em reclamen una bossa d’or del gascó. Jo no sé res d’or. Jo només vaig intentar auxiliar un ferit.
- No m’havies dit res d’una bossa d’or, mossa. Pensava que només hi havia un gascó. Si hi ha or entremig la cosa es complica.
El mercedari estava callat i va preguntar
- El gascó es amb vós?
- Sí. Té un cop al cap que el manté desmaiat. Jo li mullo els llavis amb aigua. Està molt malferit. Em sembla que té febre i delira.
- Assegureu, per la vostra ànima mortal, que no teniu i no sabeu res d’una bossa d’or que us reclamen?
- Ho asseguro i ho reafirmo. Soc innocent del que se m’acusa.
- Xiqueta, doneu les coses que heu portat a l’agutzil. Tornem a casa a preparar les accions que podem dur a terme.
Una vegada asseguts als baixos de la casa. La Delfina tremolava. Els homes l’observaven i van parlar-li sense embuts. Eren gats vells, no tenien por a les paraules i les situacions difícils.
- Parla noia! Saps res de la bossa d’or que li reclamen al teu pare? La teva mare té una bossa d’or? Mira que t’hi jugues el tornar a veure el pare en vida- va dir el mestre picapedrer.
Sense força. Va treure d’entre les faldilles la bossa de cuir plena de doblers d’or. Els dos personatges es van quedar astorats. Aquí hi ha moneda jaquesa per acabar l’església van pensar els dos. Una fortuna.
- Com ho resolem?- va preguntar el mestre picapedrer
- Els mercedaris en sabem de rescatar presoners. Si actuem ràpidament i no hi intervé la cúria encara ho podem salvar. Avui han agafat el pare, oi? Si li donem la bossa al teu pare i aquest diu que l’ha trobat en les coses del gascó encara pot passar. Com que està tan malferit no l’han despullat. Jo entraré a la cel.la i diré que ha anat així i m’emportaré el teu pare. No crec que el batlle vulgui més embolics. Jo soc un frare mercedari. De fet és cert que el teu pare no ho va prendre. Per tant és innocent. Tampoc li explicaré res d’on he tet els diners.
- Per tant xiqueta cal saber callar. Podràs?- Va dir el mestre.
- L’he fet tan grossa que ja no tinc ni saliva per parlar. Em fa mal el cap. Confio en vos. – Sense veu, la Delfina.
- Escolta frare podem manllevar unes quantes monedes? Ningú se n’adonarà.- Amb una mirada luxuriosa i un gest de les mans ho deia.
- No. Ens juguem la llibertat d’un home. Si el gascó es desperta pot ser una nova part del conflicte. Fem el que hem parlat i fora. Tranquil.la noia veig una sortida. Sort que has vingut aquí. Tot acabarà bé. Marxo ràpid abans que algú comenci a tramitar res.
La Delfina va ser la convidada de la casa. Unes sopes de pa calentes de farigola se li van posar molt bé. Només va xuclar el brou. No li passava res sòlid.
Per distreure-la el mestre li va tornar a fer la pregunta que li havia fet quan la va conèixer
- Quin capitell faries, ara que t’has fet gran? Per què avui t’has comportat com el cap de família, el pater familiae. Ha sigut honesta i àgil. Una mica tramposa amb la bossa d’or però la seva lluïssor t’havia seduït. A mi també.
Ella ja tenia la resposta. Hi havia pensat molt Però avui ho tenia clar. Unes panteres, una blanca i una negra que espanten els dracs. Unes serps que festegen i ataquen també les panteres. I damunt de tot el nus que portava al cabell. Perquè en aquell mateix moment li va demanar a la dona de la casa que li tallés. El mestre picapedrer va moure el cap rumiant. Va prendre els cabells a la mà que encara hi havia una flor al mig.
- Avui he sentit l’amor veritable! No podria continuar vivint amb el pare a galeres.
I no sabem si aquest episodi hi va influir però el 18 de juny de 1238 es va atorgar el privilegi d’administrar justícia a la portalada.