El nen que estimava a la Verge!

Era un infant en estat d'abandó, va ser vilment abandonat en el bell mig del carrer, aquell dia una dona que passava prop d'on era ell, va escoltar uns plors molt apagats, s'acostà al lloc d'on provenien i va trobar un nin mort de fred que plorava.
Aquella bona dona no era rica, mes aviat era pobra, a casa seva tenia dos fills mes, clar aqueixos si que eren seus, de tota manera el va recollir hi el va dur a casa seva, el veure aquell nin els dos fills de la dona es van mostrar indiferents, al rebre aquell nou petit germà. No els hi va causar cap mena d'alegria ni tampoc de pena, no es devien assemblar a la seva mare, dons ella quant el va recollir va sentir una intensa pena dins seu.
Li varen posar de nom Joan. L'infant va créixer dins d'aquella pobre casa, junt als dos germans; quant va ser mes gran els dos germans d'ell en varen objecte de mofa hi mai el cridaven pel seu nom posat. Sempre li deien altres noms mofant-se d'ell; la seva mare d'adopció, bona en el principi, es va tornar con els dos fills d'ella, efecte dels mals tractaments.
Hi com que aquell infant encara era petit, li varen ensenyar a demanar caritat, hi totes les nits retornava a la casa mort de fred hi em pocs diners a la butxaca. Així foren passant els anys, hi aquell nen s'anava fent gran, una de les nits si li ocórrer d'entrar en una de les Esglésies en les que en la seva porta parava la ma per caritat. En aquells moments dins es feia una pregaria a la Verge Maria. Aquella Església plena de llums i de gent semblava talment com si fos d'or, dins una dolça calor va impregnar en el cos del Joan: Mai un benestar igual havia sentit, aquell benestar va entrar dins del seu petit cor, poc a poc es va anar acostat al altar on hi havia la imatge de la Verge Maria, portava un ric mantell de pedreria i espurnes d'or, semblava que mirava a aquell nou vingut el Joan, a ell li va semblar que fins hi tot li va somriure i també li semblà que el mirava. Mentre això passava el capellà deia als fidels quelcom de Mare amorosa dels desemparats i consol dels que sofreixen.
El Joan va començar a dir: Mare! Mare meva! Tu ets la meva mare? Aquesta senyora tan formosa, a la que tots adoren agenollats? Però con es que abans jo no t'he vingut a veure? Com que no et coneixia! Mai em varen dir el teu nom, no sabia que tinguessis aquest palau? On el consol hi el calor omplen el meu cos per primera vegada. Beneïda siguis oh! Senyora, jo des d'ara ja t'estimo, i vindré tots el dies de la meva vida a dir-te hola mare, mare meva.
Va estar llarga estona absort amb el seu èxtasis fins que les gens començaren a marxar, llavors ell tornant a la realitat, va sortir de l'Església tornant a estendre la seva ma en senyal de demanar; aquella nit va recollir mes que mai de la seva curta vida, al retornar en el seu lloc d'acolliment va ser mes ven rebut que mai, aquella nit li varen donar ve de sopar. Es va adormir aquella nit pensant en la seva mare que avui per fi avia conegut.
A partir d'aquell dia el noi va tornar cada dia en la mateixa Església hi en acabar les oracions, recollia una bona quantitat de diners. Una d'aquelles nits i abans d'acabar la cerimònia religiosa, el Joan tenia ficada la seva mirada amb la Verge Mare i des de dins seu la cridava mentalment, reflectint-se en el seu rostre la puresa hi la innocència, que sobresortia de dins de la seva ànima. No lluny d'ell un capellà l'observava amb molta satisfacció, hi ha la vegada content. Ja feia unes quantes nits que el Joan era observat molt atent per aquell vell capellà, que ja havia format el projecta d'emparar i protegir, en nom de la Santa Verge Maria, a aquell devot candidat nen, que en la seva pobre manera de vestir indicaven molt clar la seva misèria.
Quant el Joan s'aixecava per a sortir de l'Església, el capellà vell es va atansar a ell, hi fen-li amb un senyal de que el seguís. El Joan així ho va fer els dos van entrar a la sagristia, allí el capellà va començar a fer preguntes al Joan... Va poder apreciar la desgràcia i també la virtut d'aquell infant a qui l'amor de la Divina Mare Celestial la Verge Maria, anava a treure de la misèria i del abandó en que es trobava el Joan.
El Joan aquella mateixa nit va ser recollit per capellà hi internat en un dels millor col·legis del lloc.
Es va fer gran i va ser un del millors escriptors i poetes dedicat per afecció ha aquest art tota la resta de la seva vida. Hi quant va pogué considerar-se amo d'un petit capital, va anar a buscar a la seva mare adoptiva, vella i vilment abandona pels seus fills vertaders, va ser ell, el que a ella li va ensenyar ha estimar a Déu, hi ha mirar a la Santíssima Verge Maria, que un jorn ell va creure que era la seva mare real en aquesta vida, però amb els anys va sentir que no s'havia equivocat no era la seva mare terrenal però si la seva mare Celestial.

Fi.
Ha sigut un conta, per en Ferran de Montagut, escrit avui 20-Maig del 2005, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.