El mirall

Quan em miro al mirall em costa reconèixer la persona que hi veig. Torno a mirar, sí, sóc jo, però no m'ho sembla, no és la imatge que tinc arxivada de mi mateixa.

Aquesta disfressa de maduresa em crea amargor, mai no m'ha agradat la decadència. Em giro d'esquena, evito enfrontar-me altre cop amb aquest malson. Però la valentia torna, dono la volta, obro bé els ulls i m'hi encaro disposada a no deixar-me guanyar.
Analitzo detall a detall el què em sembla una fotografia d'una dona gran: els ulls enclotats voltats de petites arrugues, la mirada desdibuixada, l'expressió congelada, els cabells sense força i els llavis esprimatxats. Estic sola, no hi ha cap testimoni del meu desconcert. Intento somriure , res no canvia.

Com pot ser que no em reconegui? Poc a poc vaig acceptant el què ja fa temps que sé: m'he fet gran i això no té solució. Una veu primer dèbil, després més decidida, em diu que només és el cos, que el què compta realment és la força que tinc molt endins. Malgrat el pas dels anys em sento viva, capaç de qualsevol cosa i amb la mateixa empenta de quan era jove. Aleshores retrobo l'estabilitat, toco de peus a terra i no deixo que aquesta dona, que em mira quan aixeco els ulls, em domini. Li faig una ganyota, l'aparto de mi i una rialla omple el silenci. La miro, ella també riu, i observant-la, rere la seva carota de tardor, descobreixo aquella nena que sempre he tingut en mi i li trobo aquella gràcia perduda. La torno a mirar i ja no és una desconeguda, ha oblidat l'antiga hostilitat. Sembla dir-me que l'accepti, que la comprengui. La seva mirada em dóna caliu, em reconforta i m'omple de seguretat. El malestar ha desaparegut. El cor em batega, em moc, respiro, l'aire em renova i m'estimo la vida. De reüll vigilo la senyora que m'observa i ja no hi és, només hi sóc jo, la de cada dia, la de sempre, maca o lletja, tant se val, però forta, segura i sobretot satisfeta amb el meu interior.

Obro la porta preparada per començar un nou dia, enterro la por, i plena de coratge aprenc la lliçó: no es pot parar el pas del temps, només podem aprofitar-lo vivint plenament a cada instant.