El mirall

Mai m’hagués imaginat que acabaria vivint en un poblet deixat de la mà de Déu. Petit, aïllat i empudegat. Arrelada a la ciutat, sento que aquí em cauen les fulles. El dia que vaig arribar em vaig forçar a donar un volt per esbargir-me un cop acabada la mudança. Vaig seguir el primer sender que se’m va presentar: un camí polsegós entre romagueres i arbres pelats que treien el cap per sobre la boira. Ara sé que la boira és una fidel acompanyant en aquesta zona, però aleshores ho desconeixia. No vaig calcular bé les hores de llum i es va fer fosc. Acostumada a la contaminació lumínica, la foscor absoluta em va agafar desprevinguda així que vaig decidir fer mitja volta. Em devia equivocar de trencant desfent el camí perquè, de sobte, em vaig trobar davant d’una furgoneta aparcada sota un fanal. La poca visibilitat i la tensió del moment van aguditzar-me els sentits, i els esgarips de porc se’m feien insuportables. Quan per fi vaig arribar a casa, em vaig prometre que ja n’hi havia prou d’excursionetes crepusculars. Tres setmanes després encara mantinc la promesa.

Tot inspeccionant la casa em vaig trobar un bagul a les golfes, i encara no m’he dignat a obrir-lo. Bé, potser la paraula més idònia seria atrevit. És un bagul gros i robust, fa olor d’humitat i té una esquerda a la tapa. El que més em trasbalsa és que li penja un candau encara amb la clau posada, cosa que em recorda que puc obrir-lo quan em plagui. A les nits noto la seva presència. Fins i tot alguna matinada m’ha semblat sentir sorolls provinents de les golfes. Té una espècie de magnetisme que m’atrau i em repel·leix alhora, necessito saber què hi ha dins però no m’atreveixo a obrir-lo.

Avui és el dia. Ja n’hi ha prou d’aquest color, em vaig repetint per fer el cor fort. Pujo a les golfes i m’agenollo davant el bagul, prenent-me el meu temps. Aixeco la tapa. Pesa molt i emet un nyec que m’esgarrifa. Respiro fons, miro dins el bagul i el tanco d’una revolada. M’he vist a mi.