El meu primer suspens a llengua catalana. Les males notícies s'han de passar amb el cap ben alt, sense avergonyir-se pas. Amb tots vostès el desgraciat!

Agafava l'aire amb esforç i intentava exhalar-ho lentament com deia l'entrenador. Portava anys entrenant, mes no havia aconseguit mai cap frase que li donés l'ànim i l'alè que necessitava per continuar lluitant per la copa. Era l'antepenúltim mes abans de la gran final, la final on es mesuraria amb els grans atletes de fons. Pujà la vista i es trobà amb un home corpulent que el mirava amb una cara d'aprovació i de severitat a la vegada, una barreja estranya ¿No? L'home parlà:
- Tens el temps just, si no t'esforces no arribaràs a la "gran final" - Exclamà amb la seva duresa habitual. Marcava molt aquelles paraules que, fins i tot, sonaven malenconioses en boca d'aquell corredor campió de la copa retirat a la vida d'entrenador personal. Baixà el cap abatut, només necessitava un simple "has millorat el temps, felicitats" i fins i tot sense el "felicitats" per pujar-li la moral, però sabia per experiència, que, d'aquell ésser no es podia esperar cap mostra de gratitud.
Anà cap a la pista, abatut. Si no aconseguia un dels primers deu llocs, el seu esforç, no poc, hagué sigut inútil. Des d'aquell punt de vista tot era confús, i no entenia com era que, en algun temps, va tenir la esperança de superar a la resta dels corredors.
I desitjà que no arribés el dia en que hagué de combatre amb el seus rivals per un dels primers premis.
Tot i això el dia arribà i ell hagué de encaminar-se cap a la pista, somrient, però els seus ulls no somreien. Fou el dia en que havia de canviar la seva vida, i en realitat si la canviaria, però no com ell volia.
S'encarà cap al seu carril i desitjà que això només fos un malson. En el seu malson, la pistola fou disparada, y en un moment de confusió ell arrencà a córrer, no abans de adonar-se'n de que els seus rivals s'havien avançat. En el malson ell corregué il·lusionat, perquè havia deixat enrera a nou del dotze corredors, i mirà cap enrera i observà la disputa rere seu, per avançar-se els uns als altres. I en el malson mirà cap en davant i mirà com poc a poc els seus rivals s'acostaven, i cada cop més, fins passar-los. I en el seu malson sentí com si la cama li explotés, es cremés y es trenqués, y caigués casi fulminat a terra. I es despertà i era ell el campió que jeia a terra, immòbil. Per ell tot s'havia acabat.