El meu Everest

Eren les sis de la matinada i ja estàvem preparats per sortir. Havia arribat el dia de fer “el nostre petit Everest”. Vam abandonar el campament carregats d’energia… un somriure a la cara i a l’esquena una motxilla.
Vam creuar el riu i ens vam separar. Cadascú al seu ritme, sense presses, la qüestió era arribar.
El pendent,va començar a accentuar-se. No tenia set però em vaig obligar a veure aigua.
Els sherpes i les mules, que tota aquella estona havien anat davant meu, es van desviar per una ruta que rodejava la vall per una vessant més suau, sense arribar al coll de Numalà.
Mentre mirava les vistes que s’anaven obrint sobre mi, vaig imaginar que tu i jo sobrevolàvem aquelles muntanyes solitàries i paradisíaques en un globus, deixant-nos portar pel vent com un núvol, i fèiem l’amor allà, a cincmil metres sobre el terra.
Vaig parar a seure en una roca i vaig menjar unes galetes. En el temps de treur’em els guants em van quedar els dits tan freds em dolia moure’ls.
Poc després adelantava al Gabi. Feia mala cara, acabava de vomitar. Em va fer un gest amb la ma per dir-me que estava bé, que continués.
La respiració era cada vegada més accelerada i el cor em bategava tant fort que semblava una bomba a punt d’explotar.
El vent xiulava fort i m’esgarrapava la cara, a bufetades. Vaig fer un altre glop d’aigua.
De lluny vaig veure el Marco, el Javi i el meu germà. Ells ja havien arribat a dalt i s’abraçaven. En canvi els demés quedaven molt més a baix, eren només uns punts dels colors dels seus anoraks.
Quan vaig arribar a dalt, tenia el cos mullat de suor i tremolava de fred. Em feia mal el cap com si em punxessin amb milers d’agulles i tenia els llavis tant tallats que m’impedien somriure. I tanmateix em sentia molt feliç, havia arribat al meu Everest. Irremediablement havia gravat en mi la petjada d'aquell paradís perdut, m’havia enamorat de la muntanya com un dia em vaig enamorar de tu. Enyoraré aquella sensació de màxima llibertat, de sentir-me una mica més aprop de l'eternitat.
Tornaré, tornaré a respirar aquest aire tan pur, a trepitjar aquests camins que mai seran de ningú.