El meu arbre

Al bell mig del jardí, hi ha un avet que roman majestuós presidint tot el que ha passat al voltant de la nostra casa. Ell és mut testimoni de la història de la nostra família. Ens ha acompanyat mentre érem joves, ha vist créixer als nostres fills, ha sobreviscut als nostres pares i continua brotant cada primavera recordant-nos que malgrat els anys
passin la vida continua.
Té una situació privilegiada, dominant tota la vall penjada sota
d ´ ell com estesa als seus peus. Les seves fulles arriben fins a terra i per veure les de dalt has d ´ aixecar el cap com si estiguessis mirant un gegant amb els ulls d´ un nen.
La seva ombra dóna frescor a l´ estiu i aixopluc a l´ hivern.
M´ agrada entrar al forat que queda al voltant del tronc i les branques, és com si fos el meu refugi. En aquest lloc he somiat, rigut o plorat deixant-me portat pels meus estats d´ ànim.
Tot el seu brancatge és una porta que em transporta al meu món, hi entro, m´ assec, tanco els ulls i escolto el soroll del bosc. Sovint sento com el temps es para, com els problemes queden lluny i poc a poc el meu aïllament em reconforta. Entrar dins el meu arbre és creure en
l´ energia curativa de la natura, és tornar a ser una nena i jugar a amagar-me, com si em tapés els ulls amb la mà i ja no hi fos.
El sol entra i surt del meu refugi fent-me l´ ullet, és el vent que juga a fet i amagar movent les branques de la meva caseta improvisada. Quan estic sota la seva protecció m´ oblido del temps i una dolça sensació de pau omple el meu interior.
D´ una manera sobtada els meus llavis dibuixen un somriure i alhora unes llàgrimes indecises mullen les meves galtes. És l´ alegria de la meva força interior que em manté encesa la il. lusió de viure.
Un dia vaig tenir un rampell i vaig dibuixar el meu nom a l´ escorça , em va semblà que això faria perdurar el meu record quan ja no hi fos. Després hi vaig posar al costat el del meu marit, molt junts, tal com
m´ agradaria poder estar per sempre més.
Si estic a la ciutat el seu record em fa tenir ganes de tornar a estar sota les seves branques, és el meu secret que em permet tornar a la infància tants cops enyorada. No li puc explicar a gaire gent, si els dic que tinc un amic arbre es pensarien que m´ he begut l´ enteniment. Però jo sé que si sabessin deixar de ser adults, i encara que fos per uns instants, tornessin a ser nens, aprendrien a somiar i l´ estimarien tan com jo. Massa sovint oblidem que un dia ens era fàcil deixa volar la imaginació que ens feia gaudir del nostre joc d´ una manera espontània, sense la vergonya que provoca ser gran.
Me ´ l miro i em mira, li parlo i sembla que em respongui, entre nosaltres hi ha un lligam màgic però tan real que si somric gairebé sento la seva rialla acompanyant-me.
Gràcies avet, només ets un arbre, però m ´ has fet conservar el meu esperit jove i m ´ has donat l´ oportunitat d´ aïllar-me - me per pensar i asserenar-me.
I el que més t´ agraeixo és la teva capacitat d´ escoltar sense jutjar-me, de donar sense exigir res a canvi, de observar sense opinar,
d´ entendre sense preguntar ,de mantenir la teva companyia fins i tot des de la distància.
No us sembla que amb totes aquestes qualitats mereix que el consideri un amic de debò ?
Jo crec que sí, és per això que aquest escrit és un homenatge a la seva bonhomia que em retorna a aquella protecció que sentia quan era una nena i mirava al meu pare.
Us convido a deixar que la natura formi part de la vostra vida, és la única manera de tornar a trobar-nos amb la part més noble del nostre interior, allà on ens sentirem realment nosaltres mateixos.
Proveu-ho ,segur que us agradarà la experiència!!!!!