El mètode Stanislavsky

En Miquel menja una poma mentre espera, al cotxe, que l'Elisenda surti de la feina. El vespre és fred, boirós, i a la ràdio no fan res que l'interessi. Fa un nou mos a la poma, fruint del suc, de la pell que li raspa lleugerament les genives, de l'esclat àcid típic de les golden.
Està content.
Ha arribat l'hora que la seva xicota caigui rendida davant l'evidència que ell no havia estat perdent el temps, que, malgrat que ho pogués semblar, estudiar Art Dramàtic i Interpretació no era cap caprici seu. Havien discutit sovint sobre el fet que ella s'estigués matant a treballar per poder estalviar, pel pis, pel casament, bla-bla-bla, mentre ell es passava el dia amunt i avall amb els col·legues, que si Shakespeare per aquí, que si Stanislavsky per allà...
Doncs bé. Gràcies al Mètode Stanislavsky ha aconseguit el paper de la seva vida. Un protagonista. Bé, coprotagonista. Un paper per una pel·lícula. Ho ha clavat a les proves, el director de càsting li ha dit que ho ha fet perfecte.
Al seient de l'acompanyant roman el guió del film. Quan l'Elisenda el vegi, es quedarà de pedra. I ell li dirà: "... i tot gràcies al mètode Stanislavsky"...
I aleshores conduirà fins el camp ras on ha matat a totes les altres noies, l'escanyarà abans que es pugui preguntar què dimonis passa, la llençarà al mateix pou i li tirarà per sobre el parell de sacs de calç viva que ha ficat al portaequipatges abans d'anar-la a buscar.
I després es podrà dedicar a assajar pel seu gran paper d'assassí en sèrie...