EL MÈTODE STANISLAVSKY

Premia el roc escantellat amb tal pressió que de les comissures del cor i l'anular m'hi brollava com lava espessa, calenta, bruta, la sang. La veu trencada pel plor demanava, exigia clemència; un recés per assaborir potser, l'òbit natural que a tot bocí de carn vermella li té reservada la porcellana gèlida d'un bistrot. -Res més que un bistec-, em repetia. L'arma escollida era un leit-motiv. Més enllà de l'aroma humit i el tacte fred de la pedra centenària esculpida en els pilars de la plaça del Vi, als murs de l'Allada Vermella, al passatge de St. Roc, la fixació pels Clovis em transportava a la vertadera essència del meu primitivisme. L'esmolada peça grisenca, d'uns onze centímetres, sense mànec, encunyada per destres cops secs em captivava de tal forma que del seu extrem punxegut, violent, oscat, un fil invisible lligat a la gola d'aquell somiqueig semblava tibar-la pausadament, recollint-se volta rere volta sobre si mateix, esqueixant-li al reu la pell de la nou del coll. L'aspergir del primer tall em tacà les conques dels ulls i tota la galta esquerra fent ressaltar una dentadura grogosa, entumida per la pressió de l'excitació i l'eufòria. Ell feia brotar glopades de sang per les narius i la boca, amb la mirada esbatanada, perduda, mirant el sostre; semblava trobar-se en una perruqueria rentant-se els cabells. El massatge capil·lar definitiu directe a la jugular. Sí. L'eina em tremolava d'emoció entre els dits, com una fulla caduca de plataner és a punt d'abandonar la branca que la brandava. Vaig prémer més fort l'empunyadura, que tot s'ha de dir, no era gens ergonòmica i un doll de la meva sang sortí disparat, esverat, un bri boig, sobre la ingent taca agrumollada color de vi de la paret. El guix sangós era ja un llenç notable, una obra a dues mans, encara que ell hi havia posat el coll més que no pas jo. Em vaig concentrar de nou en aquell tall obert mostrant el pal·lid conducte traqueal i afiançant la punteria, alçant el braç amb tota l'obertura que el meu omòplat li permetia al cos vaig estavellar aquell tallant arcaic dins la feridura, enfonsant-la fins a notar el cruixir de l'espinada. Els tendons s'esmunyiren xuclats carn endins, amb natura d'anguila, com les cordes tensades d'un globus en ser tallades amb una destral des de la cistella, deslliurant l'esfera càlida del sòl, elevant-se com s'eleva l'ànima, endinsant-se vers el cel serè i albaïnat... -Talleu! És bona-. Vaig tòrcer lentament el coll, sense deixar el matoll de cabells d'aquell prototip de silicona amb engranatges electrònics i fixant durament la mirada sobre les ninetes del director, recordant com havia degollat aquell gos escanyolit quan tot just deixava la infància, li vaig fer entendre que per fi, després d'anys d'amistançada relació, alguna cosa havia canviat dins meu. Les seves sospites, transformades en folla realitat li deformaren l'expressió.