El mariner

El baiard és a punt. Ajagut al damunt hi ha el vell Jack, l'intrèpid. Una cadena li lliga la cama amb una bola de ferro.

Ningú havia viscut la mar tan intensament com ell. Ningú se l'havia estimat tant. Havia sobreviscut a un part sobre un rai en ple naufragi, quan els seus pares intentaven arribar a Amèrica, i el seu destí des d'aquell dia ja va anar sempre lligat a l'aigua, el seu element natural, la seva veritable terra ferma.

Va créixer fort, i va esdevenir el millor mariner del continent. No importava el vaixell, ni els motius del viatge, quan la terra quedava enrere ell era l'home més feliç del món. Però el que més li agradava era navegar sol, dies i dies, acompanyat tan sols pel balanceig manyac de les ones i per les carícies dels vents. I pels colors de la mar. Normalment diuen que la mar és blava, de vegades que és verda, però en Jack sabia que la mar realment és de tots els colors, perquè no n'hi havia cap que pogués encabir ni tan sols una petita part de la seva bellesa. I de tots els colors de la mar, el preferit de'n Jack era el de les nits clares de lluna nova, quan el reflex de les estrelles dibuixava una catifa onejant bigarrada de perles titil·lants.

I ningú podia oblidar els innombrables jorns de tempesta en què l'intrèpid Jack, íntim amb la mar com mai no s'ha vist ni es tornarà a veure, tornava triomfant de rescatar algun mariner perdut.

La vida, però, l'havia abandonat traïdorament en terra ferma, en una baralla absurda de taverna de port. I tothom va estar d'acord en que havia de descansar per sempre a la seva veritable casa, enmig de l'aigua, impregnat per sempre de mar com la medusa.

El baiard és a punt. Només queda l'última empenta, i l'oceà haurà recuperat una gota.