El llapis de rimel

El llapis de rimel.

No hi era, quan l'he buscat no hi era, el llapis de Clinique, verd amb el tap platejat. He tret totes les coses del cistell que hi ha sobre el marbre del lavabo. Ho he mirat bé i no era enlloc. He pensat que me l'havia agafat l'Alba, la meva filla. He anat al seu lavabo i tampoc. El necessitava perquè havia quedat per anar a un concert i en tot el dia no m'havia pintat ni maquillat. I ara no el trobo. Quina ràbia!! No m'agrada que em toquin les coses i no les tornin al seu lloc. Mira que li tinc dit! Bé, doncs sense rimel. Som-hi, que faig tard.

Aquest matí quan m'he llevat i he anat al lavabo, la primera cosa que he vist , allí davant, sol, sense res al costat, impossible de no ser vist, era el llapis de rimel verd de Clinique. Com pot ser? Ahir no hi era. Ho juro! L'Alba no ha vingut a dormir, com ha arribat aquest llapis ? L'única resposta lògica que em puc donar és que era tan evident, es veia tant, que no l'he vist. Ironies de la vida que la nostra pròpia angoixa provoca. I si això m'ha passat amb un simple llapis de rimel ¿què més em deu passar desapercebut que necessito, busco i no veig que tinc davant dels nassos?