EL JOC

Vinga, agafa el cotxe! Tu saps que a la teva vida mai passa res, ¿per què ara hauria de ser diferent? L’Experiència és una dama que mai enganya, a tu sempre t’ha apreciat fins a límits insospitables. Saps que mai et trairà… però jo crec que el Saber, aquesta seguretat que assegures posseir, quan es cansi de tu, quan trobi un altre amant, t’abandonarà, com ha anat fent constantment, generació rera generació.
Mira’t bé, ara que ja no et pots mirar, i pensa, si és que encara pots pensar des del lloc on estàs condemnat (no ho sé), i fes-me saber les teves conclusions sobre aquesta catàstrofe particular. Encara que des d’aquí (o des d’allí) no em puguis parlar, els teus gestos no em són necessaris per arribar a comprendre la realitat, aquesta realitat crua per mi i per la gent que t’ha estimat, indiferent pels habitants d’altres continents que no han tingut el gust (o la desgràcia?) de conèixer-te.
Quants cops no et vaig advertir, quantes vegades no et vaig dir que les teves més íntimes amistats no et convenien… No m’escoltares, no em feres cas i ara ja és massa tard per rectificar i per apprendre… per viure, en definitiva.
«La vida s’ha de viure ràpidament, com si no hi hagués demà», em deies sovint, amb somriure als llavis però ulls apagats. «Hi ha moments en la vida en els quals és millor no pensar, deixar-te anar i fer tot allò que realment desitges». Realment era això el que volies? Si la teva resposta és afirmativa, ¿no vas pensar mai en mi, en allò que jo també volia? Potser estaves sol en el món? Ignoraves qui és la teva filla? Bé, no sóc ningú per fer retrets, però tu t’has endut lluny una part del meu alè i del meu amor. Conscient o inconscientment? Què importa? Res no pot canviar aquest canvi.
No vull fer dogmatismes, no vull creure que sé què és la veritat, però ara vull exposar-te tots els meus pensaments, tot i que no em pots escoltar i, si poguessis, tampoc ho faries… Almenys així tindré el consol d’escoltar-me a mi mateixa i, en certa manera, sé que tu mateix m’escoltaràs, perquè saps, per les meves venes circula una mica de la teva sang, l’últim vestigi que queda de tu…

Quan la mare et demanà el divorci caigueres en picat. El món havia deixat d’existir per tu. Totes les teves històries existencials et semblaven tan irreals… Com qualsevol ésser humà tenies les teves necessitats i les teves carències… i no hi havia res que pogués omplir el teu buit. La mare i tu passàreu la típica etapa de crisi de qualsevol matrimoni normal i la teva via d’escapatòria dels problemes (que t’afectaven molt més del que el teu orgull era capaç de reconèixer) fou la relació extramatrimonial, el teu llaç il·lícit amb una amant. Rondares molt de temps perdut per la ciutat, clos de bar en bar, observant quina podia ser la millor substituta d’allò que la mare no tenia temps de donar-te i, cercant, cercant… la trobares. A qualsevol local on entraves ella ja hi era, ja t’esperava sense desesperar. Tu sabies que era una «femme fatale», una dona que tenia escampats nombrosos amants per tota la ciutat i més enllà encara dels límits d’aquesta. T’era igual, perquè, de fet, no és que te la volguessis prendre seriosament, només la volies com a complement per les teves mancances… No obstant, ella volgué anar molt més enllà i aconseguí robar-te, seduir-te completament fins el final. I ho ha aconseguit, t’ha conduït fins a l’altar del vés i no tornis mai més.
No crec que m’estigui equivocant si afirmo que et començà a atraure de forma vehement quan te n’adonares que amb ella les teves hores prenien diferents matissos… Recordo que un cop et queixares perquè la mare mai estava disposada a sortir de la rutina, que cada nou dia era la repetició d’una mateixa pel.lícula i que tot eren obligacions, preocupacions i responsabilitats. Ella no et donava l’amor que tu li demanaves, aquell que necessitaves i et senties deixat de la mà de Déu… En canvi, amb la teva amant cada jorn era la inauguració d’un aconteixement nou, diferent, tot i que, en definitiva, i com amb qualsevol relació, tot s’acabés reduint sempre als mateixos esquemes. Sí, senyor, allò de l’atracció física inicial, llavors la presentació, el major coneixement i l’augment de l’apreci, i després l’amor (les vint-i-quatre hores) i, finalment, el desencantament, la realitat cruel dels anys transcorreguts sense pena ni glòria i la mort.
Ella al principi es tornà tan fictícia com un joc, i prenia diverses fesonomies: ara sóc la Tia Maria, ara sóc l’Estrella, ara sóc la Negrita, ara estic emparentada amb en JB… Amb ella la teva vida era un constant Carnaval, et permetia ser allò que mai t’havies atrevit a ser, allò que tu deies que eres realment, et senties segur al seu costat, protegit per la teva pròpia màscara que ella mateixa t’havia ajudat a col.locar-te davant del rostre… i així jugaves a ser una persona riallera i sense embolics, ballant dins de la teva pròpia mentida coproduïda per ella.
Amb ella no et senties sol, tot i que ho començaves a estar més que mai, perquè gràcies a la teva amant gosaves fer i dir tot allò que et semblava bé, sense sentir-te culpable ni de les teves paraules ni dels teus actes. Bé, almenys ella et donava forces, i ella et suportava, i amb ella les altres coses perdien la seva rellevància: què importava que la teva família no sapigués a on paraves a aquelles hores de la nit? Què importaven els embolics, la lluita competitiva constant a la feina? Què importava que la mare no et donés allò que tu esperaves d’ella i que no t’atrevies a demanar-li, si ja tenies la teva amant, que et feia costat?
D’aquesta manera, t’anaves veient amb ella i, a poc a poc, et distanciares de nosaltres, les úniques que realment t’estimàvem i intentàvem comprendre’t. I aquell amor pur que sentíem per tu esdevingué primer preocupació, després odi i, finalment, indiferència. Perquè tu prometeres que la deixaries, que ho faries per mi, la teva filla, i trencares la teva promesa, et continuares trobant amb ella, t’hi supeditares, veient-la encara el doble que abans, potser per despit… El seu amor t’havia ben atrapat i no podies viure sense els petons que ella et brindava.
Així, et vaig veure aquell dia, en aquell pub color de garatge, flirtejant i besant-te amb ella sense parar, burlant-te de la promesa que m’havies fet en nom de l’amor. Va ser llavors quan vaig esclatar, i el meu odi es transformà en indiferència envers la teva persona, una indiferència que, en el fons, no m’era tan indiferent. Però jo creia que t’estaves rient de mi, i no volia que ho continuessis fent; per aquest motiu, també em vaig col.locar una màscara, la del passotisme, maquillada per l’orgull i el mal que m’estaves causant. No volia que la teva amant i tu us en sortíssiu amb la vostra, no podia suportar veure la mama plorant desconsoladament mentre tu et delectaves jugant el joc de l’amor amb aquella mala pècora, que el Cel em perdoni…
Quan t’adonares de la meva presència, la teva amant i tu marxàreu, perquè suposo que, en el fons, la meva fingida indiferència t’incomodava i et feia sentir molta ràbia.
Llavors, vàreu sortir d’aquell local, direcció cap al pàrking i agafàreu el cotxe, marxant ja per sempre més cap al vostre comú destí incert. I així, moríreu abraçats, esclafats, i completament extasiats per la forta droga del vostre amor. I és que el vostre fou un amor fatal, absorvent, de llaços perversos, diabòlics i prohibits, que et va dur a la teva total alienació.
Aquí hem quedat la mama i jo, i els teus amics de veritat, sense cap mena de consol, sense cap petó, ni cap abraçada, ni res de la teva persona quan encara eres tu mateix, quan encara eres humà i, com a humà, havies comès errors que, per por i per falta de valentia, i també per orgull, tal volta per supèrbia, no volgueres o no gosares corregir quan encara podies, si realment haguessis estimat aquesta teva filla, si no haguessis estat egoïsta. Si no ho haguéssim estat tots…