El guitarrista cec

Home cec, home blau,
T'estrenys a la guitarra com a les restes d'un naufragi.
Nàufrag, com ets,
A la deriva entre les aigües d'un blau infortuni.
S'esvaneix el teu crit ofegat
Als èters de la pobresa més blava.

Home cec, home trist,
Que algun dia vas omplir-te de vida
Ara ets ombra blava d'un passat acolorit.
Potser pescador, fort, robust,
Que tocava a la coberta, sota la serenor estelada,
Una guitarra més viva que el propi viu dels seus ulls.

La teva ceguera és blava,
I ha mort el viu dels teus ulls,
I ara no poden veure, ni tan sols poden plorar.
S'esvaneix el teu crit, ofegat
A les aigües d'un blau infortuni,
El què et va allunyar de la teva barca,
Del teu mar, de la teva serenor estelada,
Del teu món acolorit.

Home cec, home blau,
Els teus peus nuus ja no trepitgen cap platja.
Guardes silenci però llençes un crit roent
Mentre t'estrenys a la guitarra
Com a les restes d'un naufragi.

Nàufrag com ets
A les aigües del teu blau infortuni,
Home cec que va perdre el mar,
I amb ell la vida,
La música,
La serenor estelada.