El final d'una veu

... Ja farà ara uns 5 anys ...

(No ho entenc perquè ho va fer... Perquè li tenia que picar la curiositat a ella, i no a una altre persona? No entenc perquè va ser ella, l'admirava tant... Peró encara no esta tot perdut, se que la podre recuperar...)

Vaig continuar per aquell corredor interminable, fins arribar a la porta de la cambra del mestre. Vaig obrir la porta lentament, quan vaig entrar una llum cegadora em va fer tancar els ulls. El mestre estaba fent magia. El vaig interrompre i vaig dir:
-Mestre hem de recuperar-la sigui com sigui!
-Deixa estar el tema, ella ja no tornara! Es... com si estigués morta ja! Dona-la per perduda! -va cridar el mestre.
-Jo faré tot el posible per recuperar-la, encara que hem costi la vida!
-No pots seguir esperant tota la vida, sense fotre ni brot -va dir el mestre, que vestia una tunica negra, i encara apagaba la flama de la magia.
-Mira tu no ets el més indicat per manarme, ni donarme cap consell d'acord? Perquè la major part de la culpa es teva, per les teves malaides investigacions! -vaig dir.

L'home em va mirar fixament, es va apropar y em va pegar un cop de puny. Jo mig estés al terra vaig dir:
-Perdó mestre... No li tindria que haver aixecat la veu.
-Avere si aprens d'una maleïda vegada, perquè et juro que si et torno a sentir, no podràs parlar en tota la teva vida, desgraciat!
-Si mestre...

... 2 anys desprès ...

DIA DE LA INCINERACIÓ

-No ho podeu fer... -vaig dir amb una veu molt suau.
-Tandebó es mori ja aquest monstre! -deia un.
-Amb tots els centenars de mags que ha matat aquesta mala bestia! -deia un altre.
-No ho fareu... - vaig dir aixecant una mica la veu.
S'apropava una caixa d'uns 8 metres d'alçada i d'amplada, i darrere seu 5 mags del grau superior.
-Perfí arriben, ja era hora! Maleida bestia! -va dir el primer.
-Ja ni ha prou... -murmurava mentres hem queia una llàgrima.
-Tal com saveu, avui es el dia en que compleix una setmana que vam capturar aquesta Maga, que més ben dit es una ànima impura que va fer un tracte amb el diable, apartir d'un objecte maleït. No savem si ho va fer per obtenir un poder absolut, per curiositat, o simplement perquè estava dominada per algú mentres ho feia. En aquest moment no ens importa, perquè l'unica cosa important ara, esque avui es venja la mort de cent cinquanta mags d'un grau superior, que van morir en la batalla de captura del monstre!
-Preparats? - va dir un dels mags.
-Si! - van dir tots els altres a l'hora.

Vaig anar correns cap a la caixa, mi vaig posar al mig i totes les màgies dels mags hem van començar a impactar a mi.
- Canvi de vida!!! - vaig dir jo espantat, ja que era la primera vegada que feia servir la màgia blanca...


... Un parell de mesos desprès...

Bè, tot no va sortir com esperava, per no dir que res va sortir com m'havia esperat, ara soc jo el monstre que fuig de els mags que hem volen matar. Tal com deia era la primera vegada que feia màgia blanca, i el conjur al impactar amb les altres màgies va tindre un efecte secundari sobre mí. La alma del "monstre" ara perfí es lliure... Peró la meva alma es va ficar dintre del cos d'aquesta bestia. Ara ja porto dos setmanes que no menjo res, una simple ovella m'omple ho mateix que abans quan era humà un simple tall de llom. Als mags que hem persegueixen els hi dec portar un dia d'aventatge, peró se que haviat se m'acabaran les forces, y no podré volar més, caure, i m'atraparan.

... Tansols un dia després...

"ja ha arribat el moment, no hem queden forces, la meva velocitat ha baixat en picat. Veig un prat, i sembla que hi han vaques! No se que tinc que fer... Si vull sobre viure me les tindria que menjar. Pero matar animals va en contra de les meves lleis. Vaig baixant fins arribar a terra, agafo una vaca i me la crospexo, nose perque no hi noto el sabor... Ara em trobo molt malament... Estic caient... Sento molt de fred..."



"Em sento com si estigues en un somni... Que m'ha pasat? Hem sembla que me caigut desprès de menjarme la vaca. Però no se que hem pasa; hem noto molt més lleuger..." Eran els meus pensaments. Hem vaig mirar el cos:
-Que m'ha pasat? - vaig dir sorprés - es un somni soc gairebè com abans!

"El meu cos sembla que ha tornat a la normalitat, la unica cosa extraña que ara hem pasa es que tinc ales. Suposo que deu ser algún efecte secundari que m'ha deixat la magia blanca... Encara que el meu color de pell hem sembla que es una mica més palit... Deuen ser imaginacions meves suposo... Ara sento com corre un atre cop la energia per el meu cos, hem veig capaç de moure muntanyes!" Pensaba en aquell moment. Vaig començar a teixir amb màgia un parell de peces de roba ya que estava completament despollat.

Vaig notar com és començava a apropar lentament la energia màgica dels mags.
-Com pot ser que ja estiguin aquí? Si els hi portava un dia d'aventatge, n'estic segur! Bé almenys ara que ya no soc un monstre no hem reconeixeran, però on amago jo ara aquestes ales? Bé ya hem sortira alguna excusa... ara millor calló que sino encara menxamparan.

Els mags ja estaven just damunt meu, quan van parar en sec i es van posar a parlar entre ells. Jo mentres ells xarraven disimuladament m'havia anat trencant i cremant la meva roba, per posar en practica un pla que acabava d'improvisar. Els mags van acabar de parlar i van baixar. Un d'ells hem va saludar m'entres s'anava apropant:
-Tingui un bon dia.
-Grà... Gràcies... - vaig dir amb una veu suau.
-Perdoni. Li podria fer un parell de preguntes? - m'entres expresava aquestes paraules, la seva cara es començava a veure sota de la caputxa. Ell era un dels tres reis en el que es dividia el poder dels mags.

Jo sorprès sense que gairebè hem sortisin les paraules vaig dir-li:
-Sí, sí, vosté dirà...
-Ha vist pasar un monstre de unes grans dimensions per aquestes verdes prades?
-No senyor, no... - vaig respondre sense cap sorpresa de que m'ho preguntes.
-D'acord, la segona qüestió era més que re saver, com es que teniu aquestes ales, i preguntar per el vostre estat de salut. Veig que ha rebut cremades.
-Bé. Se que potser no s'ho creura pro sóc un àngel. Hem dirigia a la Blandik a tota velocitat per entregar un comunicat urgent al seu rei i de sobte un dimoni i un mag hem van atacar per l'esquena, no hem va donar temps a girar-me, que el mag m'havia paralitzat i el dimoni m'estava llençant desenes de fletxes de foc. En un moment vaig quedar estabornit i hem van deixar aquí mateix.
-Doncs no m'ho crec! - hem va respondre. En aquell moment hem vaig quedar parat, no sabia quina excusa dir-li... Fins que va seguir: - Els àngels, no se suposa que teniu una mena de protecció contra tot tipus de màgies?
-Eh? Sí clar... Vosté mateix ho a dit, se suposa, igual que també se suposa que som enviats de Déu, i moltes altres ximpleries per l'estil. - vaig dir disimuladament.
-Bé doncs, sentó haver dobtat de vos. - va dir amb una veu gentil. - L'importa que l'acompanyi a Blandik? senyor...
-A sí, disculpi'm hem dic... - nose que hem pasaba... No recordaba el meu nom... - em dic Unai. No m'importa pas, gràcies en tot cas.
-Encantat, tractim de tu siusplau. - va dir-me amb una veu amable. - I no n'hi ha per donar-ne de gràcies. - va posar un to de veu més serios i va dir: - vosaltres continueu amb la busqueda del monstre.
-N'esta segur que no vol que l'acompanyem nosaltres també? - va dir un dels altres mags, amb veu temblorosa.
-Es una ordre! - va cridar el rei.

Vam començar a caminar. Per aquell prat interminable, que volant m'havia pasat en tansols un parell de dies. Desprès de un parell de nits hem vaig decidir a parlar-li sobre un tema que ya li voldria haver comentat.
-Perdoni... em... - vaig dir sense recordar el seu nom.
-Sir Monek, el rei de la magia negra, un dels tres grans. - va dir, com sempre servilment.
-Sí, gràcies. Doncs bé Sir Monek, m'han arribat informacions de que volia condenar a mort a una pobre maga que va tenir una mena de transformació no? - en aquell moment la seva expressió de la cara va canviar, i és va posar pàlid i nerviós.
-Bé sí... Pero aquella maga va fer tractes amb el mismissim diable, per tal de obtenir més poder. I tal com deus saver, els mags estem totalment en contra de qualsevol relació amb els poders malignes... - el color de la cara se li va a començar a posar una mica més carnós com sempre, creia que havia donat una bona raó.

Així va continuar el viatge, menjant dos vegades al dia tot els insectes i petits animals que torbavem pel camí, a les nits, no trobava la són, i me les pasava dibuixant cares que m'eren familiars de quan era petit. Fins ara que fa no res hem arribat a Blandik. El viatge ha estat molt dur, vuit dies i set nits. Ara que ja hem arribat, li he dit al mag que no feia falta que m'ajudés més, però ell ha insistit en que es quedaria a pasar la nit fins saber a l'endemà que em diria el metge de les meves ferides. Aquesta nit podria ser una oportunitat irrepetible, per acabar d'una vegada per sempre amb la maleïda magia negra. Tinc que fer sigui com sigui un atac de màgia blanca al rei.
Ja han pasat un parell de hores, ja és deu haver dormit, ara és el moment! Tinc por... És la segona vegada que faré servir màgia blanca, i puc morir en l'intent, si tot torna a sortir malament com l'ultima vegada. He sortit a l'exterior de l'habitació, tot està a les fosques però en canvi jo ho veig tot, serà un altre efecte secundari de l'última vegada que vaig utilitzar màgia blanca? Bè millor hem deixo de ximpleries que encara m'enxamparan. Segueixo avançant pel passadís fins arribar davant de la porta de la seva habitació.
-Bè aquí es... Uf - sospiro... Empenyo la porta no se sent res, Sir està tumbat al llit d'esquenes a mí. - Bè doncs, ja ha arribat el moment, jo invoco la màgia blanca en aquest punt concret! - el seu cor es comença a iluminar - I clavo la daga espiritual, per una mort instantania!
Del dolor el mag crida d'una manera
esfereidora, jo sorto a correcuita per la finestra. Les llums del hotel s'han començat a obrir. Ara al no estar a la meva habitació tothom sospitarà de mí. Però ara no tinc por, perquè ya o hi ha màgia negra, he mort al seu rei! Pero aixó significa que jo tampoc la podré utilitzar per defensarme de dimonis o bruixots blancs... Sento pasos, s'apropen guardies, i ara estic m'asa cansat per enfrontarmi físicament.
-QUIET! - sento darrere meu.
Jo continuo corrent si maturés estaria perdut... Hem matarien de segur...
-Uns barrils hem podrien servir! Entomeu aixo! - paro de sobte, dono un cop de peu als barrils i aquests comences a rodolar. Cauen els meus perseguidors. - No trigaràn en aixecar-se, més val que torni a arrencar a correr.
Continuo corrent i hem perdo per uns carrers estrets.
-Ara ja nose per on estic... Ja fa uns vuit anys que no hi venia per aquí! Tot aixó a canviat molt... La ultima vegada que hi vaig ser... només les tenia a elles dos... I ara una es morta i l'altre... - se sent un soroll darrere de uns taulons. - Qui hi ha aquí? Quiet sigui qui suigui soc un mag i no penso dubtar en disparar qualsevol tipus de màgia!
-Veig que segueixes com sempre eh? Mai cambiaras... sempre tas espantat per no res... - diu una ombra amb veu de dona.
-És pot saber qui ets? Dona la cara. - M'és familiar la veu de l'ombre, com si la coneixes.
-No tenrecordes ja de mí? Vas prometre que no m'oblidaries mai. - Diu la veu de l'ombra mentre s'apropa. Els primes rajos de llum l'iluminen la cara, es una noia molt maca, rosa, cabell llis, ulls no sabria dir de quin color ven bé perquè encara no ho veig del tot, però es un color molt clar.
-No fotis que ets la Kira? - si es ella... Déu meu és la ultima persona que hem pensava trobar. - Quina sorpresa Kira!
-Perfí has tornat... Encara que home ja sabia que sempre has sigut una mica raret, però posarte ales sobra no? Sembles un mort que vaga pel món! - diu mentres que riu.
De sobte al escoltar aquestes paraules de la Kira un escalfred m'ha recorregut tot el cos i anima.
-Sí... Bé esque... Millor t'ho explico tot desde un principi no?
-Sí, sí, tu explica tinc tot el temps del món, avui m'han despedit de la feina! - diu tan alegre com sempre. -
-Saps que fa uns anys, vaig anar amb la Eiva a aprendre magia al castell dels inmortals no? Doncs ve ara farà cuasi sis anys, el nostre mestre ens va encarregar una missió secreta de aconseguir una corona que habia sigut forjada per els antics dracs. Vam anar al Temple de Mitwa, vam aconseguir la corona i vam tornar al castell, allà quan vam anar a entregar la corona al mestre, ell ens va dir que li fesim el favor de posar-nos-la. La Eiva sense ni tansols pensar-so se la va ficar, i en aquella mateixa sala es va transformar en un terrible monstre, va trencar la paret amb la seva màgia, i va sortir volant. El mestre em va fer un encanteri perquè oblides tot el que habia pasat durant aquell dia, pero amb el pas del temps m'en vaig enrecordar. Fins que jo ja vaig haver recuperat la memoria, el mestre havia expandit rumors de que la Eiva havia fet tractes amb el diable, per aconseguir un poder ilimitat. Els mags van organitzar una caça del suposat monstre. La Eiva en una d'aquestes caces va matar cent cinquanta mags, sinó ho agués fet, hauria mort en l'acte. Al cap d'un temps la van capturar, la van voler incinerar, quan els mags van llençar la magia contra ella m'hi vaig ficar al mig i vaig utilitzar la màgia blanca per primer cop, hem va sortir malament i jo hem vaig convertir en el monstre, alliverant l'anima de la Eiva...
-Per aixó has vingut sol... La Eiva es morta no? - diu amb una veu tenua la Kira.
-Sí... Però su mereixia... Mai tindriem que haver anat al castell a aprendre màgia! Encara que l'estimava molt. - responc.
-Tens raó... Bé però, encara no más explicat el perquè de les teves ales! - diu intrigada.
-Ara i anava! Jo anava volant per damunt d'uns verds prats, fugint d'els mags, però les forces s'em debilitaven, i apartir d'aqui no recordo que va passar, només que quan hem vaig despertar ja era jo, però... amb les ales... - li explico.
-En resum, tu no ets del tot humà ja que ho vas donar tot per la Eiva? Molt bé... Assesí, no se com pots tractar de assesins a altres quan tu acabes de matar a una persona! - diu mentres li puja el to de veu
-Però... Kira escoltam... - no le oblidat encara... Segueixo enamorat d'ella, si ara s'enfades amb mí, no m'ho perdonaria mai.
-No hi ha res que escoltar! T'odio! - li cau una llàgrima - No tenrecordes oi de la promesa que hem vas fer? No tenrecordes no?
-No... Pero Kira, no és exactament aixó el que pasa, desde que em vaig transformar per segona vegada que hem costa recordar! Però si que m'enrecordo de que t'estimo!
-Vésten a la merda, si no t'enrecordes de la promesa com pots dir que m'estimes? - em diu completament plorant.
-Però Kira entenme... - se senten crits mentres que li dic aquestes paraules. - Per tu si fes falta moriria!
-ES AQUÍ, ES AQUÍ! -diuen les veus.
-Ja venen... Me n'he d'anar. - sem cau una llàgrima, per rabia de no poder enrecordar-me de la promesa que vaig fer-li. - Demà siusplau, estigues a la Plaça del Turket, quan el sol es pongui...
-Atrapeu-l'ho, no el podem deixar escapar a aquest assesí! -diuen els meus perseguidors.

M'he pasat tota la nit fugint, carreró rera carreró, hora rera hora, i al final els he conseguit despistar. Necessito dormir, fa vuit dies que no dormo i no tinc son. Tan extrany ma fet la màgia blanca, realment? Començo a dubtar que alguna vegada torni a ser una persona normal i corrent com abans... Amb tot el que he fet, aprendre màgia va ser el primer error! El següent va ser sacrificarme per la Eiva, sinó agués fet res d'aixó, ara recordaria la promesa que li vaig fer a la Kira, i nose perquè però intueixo de que hauria pasat alguna cosa entre nosaltres. Si no recordo només que coses puntuals, com esque l'estimo? Ara mateix el que sento es una inmensa confusió, nose que faig, potser hauria valgut la pena de que maguesin atrapat quan era un monstre i maguessin mort. Torno a tenir el mateix fred que la primera vegada que vaig perdre les forces. Ja comença a sortir el Sol, més val que vagi tirant cap a algún lloc amagat o em trovaran.
Ja fa una bona estona que camino, no diferencio els carrers, nose que em pasa, em torno a sentir débil. Sento veus al meu voltant.
-Li pasa res? - diu una llum.
-Un metge, rapid un metge! - Diu una altre llum.
-No! Unai desperta siusplau! No te pols! Però si que respira... - diu una llum de la qual la veu m'era coneguda.
-És mo...


On soc? Aquesta habitació més familiar. Entra la Kira.
-Perfí ets despert! - se m'apropa correns, m'abraça i diu - ara vull estar al teu costat i que no t'allunyis mai més de mi, ara ets invencible! Vaig estar una idiota perdona'm, aquella llum freda que va emitir al teu cos... vaig tenir una por, em pensava que mories! - De nou un escalfred em recorre tot el cos.
-Kira... començo a recordar... Fa anys estavem a la Plaça del Turket, aquell dia et vaig anar buscar a acasa teva, t'estava explicant que m'en tenia que anar al castell amb la Eiva. Ens vam abraçar i ens vam donar un petó, ara m'enrecordo! Aquella tarda ens haviem barallat, tu hem vas dir que l'única cosa que volia era allunyar-me de tu.
-Aquell dia... Va ser especial, jo et vaig dir que em prometessis que dintre de cinc anys tornaries i et quedaries amb mi per sempre. Et vaig esperar cinc anys, i set... Però tu mai arribaves! Però ara... de que serveix tenir-te...
-Que vols dir? - no ho entenc, ara que tot s'esta arreglant perque diu que ara no serveix de res tenirme?
La porta de l'habitació sóbre, son 3 mags.
-Mai ho vas entendre oi? -diu un dels mags.
-Ets el mestre? - li pregunto.
-No, no és el mestre, potser abans ho era, pero aquest mati em celebrat la festa de coronació, ell es ara el nou rei de la magia negra! - anuncia un dels altres mags.
-Aixó vol dir que la magia negra, torna a existir? - no pot ser! Ho acabava de destruïr i ja se les han arreglat per tenir un nou rei.
-Em sembla que la teva apreciada amiga... Morirà! -diu el tercer mag.
-Es veritat, potser nosaltres no podem rematar a un mort, pero si que el podem fer sofrir matant els seus estimats, no? - diu el primer mag.
-Deixeu-me a mí, ell i jo tenim un asumpte pendent, no Unai? - diu el mestre.
-No se que voleu dir amb aixó dels morts, però no hos sortireu amb la vostra! - començo a preparar les mans, apunt per disparar tota mena d'encanteris.
-Escut màgic! - invoca el mestre.
-I ara que, desprès de tantes provocacions, l'única cosa que fas es amagarte darrere d'un escut? Potser jo no puc fer-hi penetrar cap atac, però tu tampoc en pots fer sortir cap! - dic molt convençut de mi mateix.
-Si, potser es veritat, però si ti fixes fora de l'escut estan els dos altres reis de la magia, i a dins, esta la teva estimada noieta, a la meva mercè. - diu el mestre mentres comença a riure,
Noto que el meu cos cada vegada pesa menys, no ho entenc...
-Corre, l'hem de paralitzar abans que desaparegui, perquè estigui sofrint tota la eternitat.
-Com que desaparegui? M'ho voleu explicar ja? Que m'esteu amagant tots?
-PARALITZACIÓ! - pronuncia l'ultim mag.
No em puc moure, però igualment cada vegada em continuu sentint més lleuger.
-Bé, ja a arribat el moment de explicar-t'ho tot, ets una mena de fantasma que a causa de la màgia blanca has adoptat forma d'angel. Tú, vas morir ara farà gairebé una setmana mort de gana, quan els meus deixebles et perseguien. Apartir d'aquí tot a estat un somni per a tu. - M'explica el meu antic mestre.
-I es pot saber, si estic mort perquè em vagi convertir en un fantasma? - pregunto encoriosit mentre reuneixo energia per poder escapar de la trampa.
-Perquè tenies una deuda amb la Kira, i nosaltres ho sabiem. I bé ens hem volgut aprofitar a l'últim moment, pro ja es massa tard, ja que l'has complert i per lo tant ara desaparei
xeras dintre de no gaire. Per aixó, ara tinc que matar-la perquè sofreixis per ultim cop! - el ex-mestre, aixeca la mà apuntant a la Kira, pronuncia les paraules i... - Envio al foc infernal, que se la mengi!
No se com, tot a pasat molt rapid, en un instant m'he alliberat de la màgia que em mantenia paralitzat, he anat corrent fins a ella, mi he interposat entre el foc i ella, i ara estic estirat a terra, amb el fred que em torna a recorrer totes les venes...
-Millor deixem sols a la parelleta no? Una mica d'intimitat! - diu l'ex-mestre. Surten per la finestra els tres mags i s'enván volant.

-Perdona'm... per no haver complert la promesa tal i com et vaig dir... - les cames hem comencen a desapareixer completament.
-No, ho diguis aixó! No siusplau! No t'envagis, ara que t'havia recuperat perfí... - diu la Kira mentre li cauen tres llàgrimes lentament, el meu pit comença a desapareixer també.
-T'estimo! I encara que no hem vegis, sempre estaré amb tú- dic mentre comença a desapareixer el meu cabell i les espatlles.
Li vaig concedir el meu últim somriure, li vaig dir que s'apropés i li vaig donar un petó


... Van pasar un parell de mesos i davant d'un gerro...

-Ja no estàs amb mí, ara ja t'has marxat, i hem vas dir de quedar-te per sempre. Vas ser el meu primer amor i ara ja a terminat. Amb un somriure tu em vas dir adeu siau, i un fred silenci ens va envoltar, ens vam apropar, i per última vegada vaig sentir la teva pell, tocant els meus llabis, dintre dels meus llabis es on tu et vas quedar. I encara quan em miro al mirall et puc veure al meu costat, peró ara només ets un record que m'ha quedat grabat al cor. - Deia la meva estimada Kira, mentre que jo sense poder dir res l'escoltaba desde dins del gerro on son les meves cendres. Et vaig prometre que sempre estaria amb tu... I aixi serà.




FI