El fill

Un relat de: qllach
Em desperto desorientat. No sé on sóc. Intento recordar on era ahir a la nit, però se’m fa difícil. Miro al meu voltant i m’adono que sóc en una cambra d’hospital. Un hospital! Què m’ha passat?
Intento desesperadament fer memòria per tal de trobar alguna explicació al fet que em trobi aquí, però endebades.
De sobte, un munt d’infermeres i metges entren corrents a la cambra.
–S’ha despertat! De pressa, aviseu la seva família!
Penso que no sé què deu tenir de tant especial el fet que m’hagi despertat; bé, vaja, al capdavall ho faig cada dia i no és que sigui res d’extraordinari. Si més no, tenen el bon sentit d’avisar la dona. Pobra, segur que està d’allò més espantada, potser no sap ni a quin hospital sóc...
Entretant, els metges i les infermeres em prenen la pressió, em miren les pupil•les, em fan un electrocardiograma... no sé a què hi treu cap, tot això.
–Perdonin, em poden dir per què sóc en un hospital? Què m’ha passat? No recordo pas res...
–No pateixi, ara vindrà un metge i l’hi explicarà.
Bé, doncs tindrem paciència... Un metge? Bufa, si n’hi ha uns quants al voltant del meu llit, mirant-me amb un posat estrany. I encara n’ha de venir un altre?
Finalment, tothom marxa i em torno a quedar sol. Al cap d’una estona, però, un jove d’uns vint anys entra a la cambra i se m’atansa. Es un noi alt, ben plantat, amb una cara simpàtica que m’és vagament familiar. És aquest, el metge que m’ha d’explicar què ha passat? Però no porta pas bata, els metges han de portar sempre bata, no?
–Hola, pare.
“Pare”? Com que “pare”?
–Perdona, noi, però et deus haver equivocat de cambra, jo no en tinc pas cap, de fill, i tampoc no sóc capellà, que jo sàpiga... –intento fer broma per dissimular una sensació estranya que m’ha provocat la veu d’aquest xicot, com si l’hagués sentit abans.
Una ombra de confusió creua el rostre del jove, i em pregunta:
–Que no te n’han dit res, els metges?
–Si no me n’han dit res, de què?
–Saps quin any som?
Començo a pensar que aquest nano no hi és tot, vés a saber si s’ha escapat del pavelló de psiquiatria... Començo a buscar el timbre per fer venir la infermera, però el noi insisteix:
–Saps quin any som?
–Quina pregunta! És clar! Som el 2012, quina estupidesa!
–No, pare. Som el 2033.
Ara sí que estic convençut que aquest nano no hi toca. Estic a punt de posar-me a riure, però alguna cosa en la mirada del xicot me’n fa passar les ganes. Em comença a pujar la mosca al nas...
–Què és això? Alguna broma de mal gust? Una càmera oculta?
–No, pare. És...
–Deixa de dir-me “pare”!! No ho sóc, el teu pare, collons!! Que no ho veus, que no pot ser? Si devem tenir més o menys la mateixa edat!! Quants en tens, tu? Vint? Jo en tinc vint-i-cinc!!
Sense dir res, el noi surt de la cambra i torna de seguida amb un petit mirall. Me l’atansa i em diu:
–Té. Mira’t al mirall.
–Per què? Una altra brometa?
–No. Mira-t’hi, si us plau.
Més per intentar acabar amb aquesta paròdia que per altra cosa, em poso el mirall al davant. La cara que hi veig, és la meva, sens dubte... però el rostre que em mira des del mirall és el d’una persona de quaranta-cinc anys, no el d’una de vint-i-cinc!. Espantat, deixo caure el mirall, que s’esbocina en tocar el terra.
–Què significa això? Què m’ha passat?
–T’ho diré sense embuts: el 2012 vas tenir un greu accident de cotxe i has estat gairebé vint-i-un anys en coma. Fa una estona t’has despertat i m’han avisat de seguida, treballo aquí a l’hospital. Suposo que això t’ho havien d’haver explicat els metges, però m’ha tocat a mi, ho sento si he estat massa brusc.
Encara no m’ho acabo de creure. No sé realment com reaccionar. En uns segons he perdut vint anys de la meva vida i he guanyat un fill de vint anys... com n’és d’estranya la vida...
–I la meva dona? I la Dolors?
–La mare vindrà de seguida, ha de creuar tota la ciutat. Li he dit que la passaria a buscar jo, però ha preferit venir pel seu compte, ja saps com n’és, de tossuda!
–La mare... Així és cert, que ets el meu fill? Però si la Dolors no està... vull dir, no estava pas embarassada!
–Ho va saber justament l’endemà del teu accident. Els metges estaven segurs que el trasbals li faria perdre la criatura, però finalment tot va anar bé i vaig néixer jo. Em dic Raül, com tu, pare.
El Raül i jo ens fonem en una forta abraçada... segurament haurà valgut la pena bescanviar vint anys de vida per un fill.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

qllach

1 Relats

0 Comentaris

554 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor