Cercador
El fetge del botxí
Un relat de: Dave- Compartir:
La sang està escampada per tota la cambra. Les parets, abans mudes, criden ombrívoles i fosques que hi hagut una matança. Les taques vermelles i enceses com mil perdigots parlen del crim, de l’assassinat, de la barbàrie. Estès al terra, el cos nu sense vida, que tants sols feia un moment, respirava, sentia i compartia la dimensió dels vius. Aquest cos ara roman estès com una massa informe, intentant buscar una postura impossible.
A l’altre banda, el botxí neteja el ganivet i observa amb indiferència el cadàver. El seu davantal té les mateixes taques que ara poblen la paret; macabre firmament estrellat de sols rogents que bavegen com llàgrimes de tristor. L’home es treu els guants i la roba tacada, i l’amuntega en un bidó de tapa blanda que descansa en un racó. La silenciosa cambra ha estat testimoni de tot plegat, però tot plegat no ha arribat a trasbalsar, a fregar mínimament, la consciència de l’home. Ell ha complert la seva tasca.
Un pensament fugaç i preocupant passa pel seu cervell. On ha deixat el tabac? Pensa mentre registra nerviosament les seves butxaques. S’encamina a la porta intentant recordar tot el que ha fet abans de vestir-se de botxí i d’agafar el gran ganivet que ara abandona sobre una fosca balda. De sobte, un bri d’esperança es dibuixa en forma de somriure a la cara i recorda, amb total claredat, que l’ha deixat sobre el seient del copilot del seu cotxe. Abans de tancar el llum de la cambra, dedica un segon per mirar enrere i observar el macabre silenci. Ara seran els seus companys els que hauran de netejar i esquarterar el porc. La seva feina ja ha acabat i es mereix, com qui més, aquesta cigarreta.
A l’altre banda, el botxí neteja el ganivet i observa amb indiferència el cadàver. El seu davantal té les mateixes taques que ara poblen la paret; macabre firmament estrellat de sols rogents que bavegen com llàgrimes de tristor. L’home es treu els guants i la roba tacada, i l’amuntega en un bidó de tapa blanda que descansa en un racó. La silenciosa cambra ha estat testimoni de tot plegat, però tot plegat no ha arribat a trasbalsar, a fregar mínimament, la consciència de l’home. Ell ha complert la seva tasca.
Un pensament fugaç i preocupant passa pel seu cervell. On ha deixat el tabac? Pensa mentre registra nerviosament les seves butxaques. S’encamina a la porta intentant recordar tot el que ha fet abans de vestir-se de botxí i d’agafar el gran ganivet que ara abandona sobre una fosca balda. De sobte, un bri d’esperança es dibuixa en forma de somriure a la cara i recorda, amb total claredat, que l’ha deixat sobre el seient del copilot del seu cotxe. Abans de tancar el llum de la cambra, dedica un segon per mirar enrere i observar el macabre silenci. Ara seran els seus companys els que hauran de netejar i esquarterar el porc. La seva feina ja ha acabat i es mereix, com qui més, aquesta cigarreta.