El dia de la rifa

Número 1933, és el seu torn.
Feia temps que s’ho esperava. Li costava aixecar-se pels matins, una mica més del compte. Tard o d’hora havia d’arribar. Es va aixecar de la cadira i va agafar el bastó amb la mà dreta, l’altre braç feia uns dies que no li responia gaire bé.
- Sí, estic aquí.
L’home del vestit negre va obrir la capsa vermella i va treure un paper arrugat i groc pel pas del temps. Va començar a llegir-lo en veu alta.
- Santiago. 98 anys. Casat amb la Dolors des dels 17 anys, quan us vau conèixer en el ball de la festa major de Vallgorguina. Propietari d’una botiga de corbates i barrets al carrer de les Granotes de Sant Celoni. Sempre ha estat una bona persona i ha sabut estar al costat dels seus. També posa que ha patit molt des que es va quedar vidu fa sis anys.
- És cert. -Interromp- Era la meva millora amiga, la companya que tothom voldria tenir. Vam formar una família preciosa que m’ha cuidat com ningú. Sap que ja sóc besavi? La vaig acompanyar el dia que va venir a buscar el paper. Se’m va quedar mirant i només em va demanar una cosa. Que gaudís de cada instant fins el dia de la rifa.
Però com ho podia fer, si ella ja no hi era?.
- Vol dir alguna cosa abans de creuar la porta? Recordi que té 24 hores i que demà ja el vindrem a buscar.
- Només una. La poden avisar que arribaré?