El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.