El Desig

Eres lluny en el somni, en un seient darrere meu, però la teva mirada punxant-me el coll. I sense mirar-te et veia emmarcat en la selva rebel dels teus cabells. En els somnis el Desig és rebel i lliure com els cabells salvatges volent sortir del teu cos per volar.
Els teus llavis perfilen un somriure ingenu. Estirant-se, de gruixuts es tornen fins i infinits, obrint pas a les teves perles despullant-se i, com una escuma efervescent, tot elevant els albercocs plens d’estiu de les teves galtes, un somriure explota en els teus ulls espurnejant petits estels de llum a qui et mira.
Però jo segueixo mirant endavant. Por de mirar la veritat de cara? Perquè la vida ens ha posat en seients distants? No ho acabo de saber... Ja només m’obsessiona una cosa: ara cada múscul del teu rostre s’ha relaxat i la intensitat de la llum dels teus ulls canvia, i m’inquieta la incertesa de no saber si és blau fosca o negra.
De sobte som al carrer, l’un mirant l’altre. Ja no trobo en tu el nen que regalava somriures i estels. Ja no sé què hi trobo en la seva llum fosca. S’ha tornat tan profunda que m’atrapa cada cop més, no puc aguantar-la però no puc apartar-la de tu. Em penetren l’ànima despullant-me indefensa. I llavors em veus, descobrint-me la foscor, la llum, l’essència. Em tens i ja no puc desprendre’m.
Els estels i les espurnes ara són foc i un raig fosc em travessa, però tu continues impenetrable i jo, completament desconcertada.
T’apropes lentament i, inesperadament, fas que els teus llavis toquin els meus com una ploma lleugera, suaus, envoltant el meu llavi amb una delicada abraçada entre els teus.
De seguida, el meu cervell s’activa i m’atrapa el pensament. No pot ser... la brisa de primavera m’ha despertat de l’hivern letàrgic.
Però no puc anar gaire més lluny. Tu em frenes el pensament quan just després de desfer l’abraçada, els teus llavis ardents s’apropen al meu coll i em diuen: Així és la vida, no?
Tot seguit, la llum tènue d’un nou dia plujós.