El darrer estiu a Menorca

Un relat de: Tramuntana

Qui s'en recorda de les olors, de les sensacions, dels colors de la gent, dels bons moments i de les amistats de la infantesa?
Qui s'en recorda d'aquells sentiments de l'adolescència, d'aquelles emocions, d'aquelles rialles, d'aquells plors i d'aquelles carícies davall la mar?

Tothom qui més qui menys s'en recorda de la seva joventut i la recordem amb nostàlgia no és veritat? Idò, això és el que intentaré explicar-vos.
Vaig néixer a Maó, però als pocs mesos de vida vaig venir a viure a Sant Climent. Hi vaig viure, i hi vaig créixer. Era un poblet tranquil amb veïns que es coneixen de tota la vida i que es saluden quan surten a comprar el pa...Hi vaig créixer, hi vaig jugar, hi vaig fer moltes coses però sobretot bones amistats. Aquestes van començar sent veïnets que jugaven pel carrer a l'estiu perquè a casa nostra feia molta calor. Al principi compartíem bones estones, jocs populars, històries, panets de sobrassada...però a la llarga vam acabar convertint-nos amb amics de veritat.
Com ja he dit en tenia molts d'amics però com tots sabem, les coses de la vida fan que ens distanciem. Ara ho sabem, però quan érem petits ni tan sòls ens ho podíem imaginar. El meu millor amic, era el meu millor aliat de malifetes i al·lotades, vivia be davant casa meva i era un xafarder, xafarder o molt simpàtic...no ho sé. Es passava tot el dia a la finestra saludant a tothom que passava pel carrer. Ell era un poquet més gran que nosaltres, i per això mateix sempre adquiria un paper de super-heroi, protegint a les "petites" dels gats que passaven o de qualsevol tonteria de les nostres.
Anàvem a nedar amb el meu avi a Binidalí, jugàvem a la xarranca, botàvem a la corda, anàvem amb bicicleta...Però les jornades no s'acabaven quan des de la finestra ens cridaven per dutxar-nos dins el pati amb la manguera, i després sopar dins la terrassa amb aquella espelma anti-mosquits encesa que feia aquella olor peculiar. Després davallàvem i ens seiem entre els avis i veïns del nostre carrer, escoltant les seves batallades de la guerra i parlant d'aquell i d'aquell altre en el mur escoltant amb fascinació totes aquelles històries que ens semblaven increïbles i ara els escoltéssim ens semblarien antiquades i fins i tot avorrides. Els capvespres passaven així, fins que la son ens encalçava i ens obligava gairebé a anar a dormir.
I no ens importava passar els dies així, perquè quan t'ho passes bé perds la noció del temps, però la llàstima és que el temps passa igual i entre caigudes amb bicicleta, manguerades d'aigua freda, expedicions per dins cuolque tanca i panets de sobrassada i de formatge ja tenia vuit anys, i de sentir l'aire saladet a la cara, l'olor de caramuixes i de dur una vida tranquil·la i agradable, vaig haver de despedir-me de tot el que havia viscut durant aquell temps, a la meva illa, al meu poble.
Havíem d'anar a viure a fora, i quan dic fora, era fora de l'illa, vam anar a Madrid, i els dos mesos d'estiu que vam fer a Menorca, els dos darrers mesos de la meva estància allà van passar massa ràpid.
No me n'havia adonat i em despedia amb els ulls banyats de rosada de tots els veïns i de tots els amiguets. Però d'un no em vaig poder despedir, del meu veí. Seria perquè el destí sabia que no el perdria de vista? Seria perquè no volia acceptar haver de partir i no tornar i acabar amb aquella amistat?. Clar que quan ets petit amb això no hi penses...Vam pujar dins el cotxe per anar cap a l'aeroport (m'ho mare i jo ens anàvem amb avió) i vaig mirar aquella finestra que tantes vegades hi havia vist el meu amic, però aquesta vegada no hi era. El cotxe va arrancar i jo observava aquella finestra que cada cop es feia més petita i jo no li llevava la vista de sobre però la cortina seguia tant quieta com minuts abans. Just vaig arribar a Madrid pensava amb quines històries ens contarien els avis d'aquell carrer als meus nous amics i a mi. Li vaig preguntar a la meva mare si també podria tocar els cavalls per les festes si podria seguir menjant pa amb sobrassada i anar amb bicicleta per el pla. Em va contestar que possiblement no seria així però que no em preocupés perquè a l'estiu tornaríem i ho podria fer. Però l'hivern va passar i l'estiu, i un altre, i un altre però no va ser així. A l'estiu com a l'hivern ens vàrem quedar allà, com en una presó d'edificis alts i grisos, repleta de gasos de cotxes que creaven aquella atmosfera de renous asfaltats i de matins tenyits de colors groguencs. Cada dia que passava recordava i enyorava mes, l'oloreta de la coca amb xocolata que feia l'avia, veure els genolls pelats i bruts de xoc de tant de jugar, les curses que fèiem per arribar al casino per comprar-nos gelats, d'aquelles excursions per cales i platges de Menorca, aquells capvespres assegudets al pla...i em passaven les hores intentant oblidar tot el que havia viscut, la meva infantesa que ja no tornaria. El temps va anar passant i jo seguia complint anys. Havia fet nous amics, tenia una altre vida, que havia de compartir amb aquells nous companys que m'acompanyaven durant la meva estància a Madrid, que no es pot dir que fos curta. I d'aquí l'amistat que vaig compartir amb la Maria. Era una noia de Alcalà de Henares, que s'havia traslladat a la capital rera la mort del seu pare (uns moments molt delicats per les dues que varen saber afrontar sense temors i que ens consolava pensar que trobaríem les respostes a totes aquelles preguntes que ens fèiem en les nostres reflexions nocturnes amb un Winston entre els llavis i enrevoltant ombres en la profunda soledat d'un amor adolescent frustrat).
Ens havíem anat a viure juntes després de compartir tres anys d'explicacions avorrides a classe i explicant-nos lo malament que ens havia tractat la vida. Havíem estudiat el mateix i volíem obrir un negoci juntes encara que esteia lluny de les nostres expectatives. Cada una feia feina pel seu compte ella a una empresa d'administració i jo de dependenta a una botiga de roba. Acabàvem els estudis superiors i arribaven propostes de destinacions turístiques pel viatge de final de curs. Entre elles Menorca. Vaig convèncer amb l'ajuda de la Maria a la meitat de la classe per anar-hi. Havíem pensat buscar els meus amics però jo sabia que ja no els trobaria. El temps va passar tant ràpid que no vaig poder assimilar el que passava perquè després de deu anys de ser fora de l'illa la tornaria a visitar, tornaria a sentir la humitat a la pell. Vam preparar les maletes i vam agafar el metro per anar a l'aeroport. En pujar-hi el meu cap es va omplir de fantasies i d'il·lusions que em feia a mesura que anàvem enlairant rumb a la meva illa estimada.
Vam anar a sopar al port de Maó, i vam passejar per allà. Aquell net port de Maó amb aquelles veles blanques, aquells llaüts i aquelles avarques. M'en vaig comprar unes, i després em va tocar explicar tota la seva història i variacions al llarg del temps als meus companys de classe. Vam descansar prenent un gelat i planejant una sortida a la platja però no sabíem quina. I com que era l'única que m'ho coneixia (a mitges perquè no m'en recordava gaire. Havia canviat molt tot allò). Vaig proposar anar a Binidalí com quan era petita i anàvem acompanyats del meu avi. En sol demà hi vam anar. Era una platja tranquil·la, d'aigua clara, arena blanca i fina i encara s'hi podien apreciar algunes pades aferrades al penyal. Tot allò semblava un conte, un somni, però era real. A tothom li va agradar molt i ens ho vam passar molt bé. Després de tota la jornada a la platja, vàrem tornar cap a l'hotel, soparíem a Maó i aniríem de festa a Ciutadella. Tots estàvem molt emocionats i de retorn a Maó vàrem passar per Sant Climent. Vaig poder contemplar el Casino, els nens jugant a la fresca al Pla i semblava que sentia l'olor de la coca amb xocolata que feia l'avia per les festes. Tot allò em semblava molt familiar, una llàgrima va relliscar galta avall quan vaig sentir que havia deixat alguna cosa més que amistat. Es van acabar aquells dies de felicitat, sol, bons records, i sobretot de reflexió. Vaig veure que aquell era el meu lloc, era el lloc on m'havien destinat a viure i de retorn a Madrid, mentre la porta automàtica es tancava i deixava enrera tot el que havia viscut encara que fos poc, vaig sentir de nou aquell buit que havia notat la primera vegada que vaig sortir de Menorca. Sentia com si hagués oblidat alguna cosa a fer, com si no hagués fet tot el que em tocava.
Després d'uns anys vivint amb la Maria a Madrid, vam fer realitat el que havíem pensat temps enrera. Obriríem un n
egoci a mitges. Estàvem preparades i teníem confiança amb nosaltres mateixes en portar-ho endavant. De cada vegada les coses ens anaven millor, i podíem gaudir de la nostre joventut com ho havíem desitjat. Mentre ens anàvem especialitzant en els diferents camps de la decoració i l'interiorisme, la necessitat de trobar algú, el qui fos del meus amics d'abans era més forta. Sobretot de trobar-lo a ell, el meu amic, que mai havia pogut oblidar i que en el seu moment no havia estat capaç de despedir-me...Tal vegada era això el que em faltava per fer. La pena que m'atormentava era aquesta. El rellotge incansable anava passant els minuts, les hores, els dies, els mesos i els anys i jo seguia fent la meva vida. Havíem parlat del tema mentre esmorzàvem i la Maria m'havia donat la seva opinió sobre tot el que li havia explicat. Li havia explicat moltes coses i el que ella em va recomanar era o bé oblidar-me'n de tot o fer els possibles per retrobar-me si més no amb el meu amic. Vaig decidir que no li donaria més voltes però no ho he aconseguit mai. El dia va passar com passen tots els altres amb la monotonia d'un dia a una ciutat com Madrid. Vaig arribar a casa molt cansada després de suportar una llarga cua de cotxes, etc. Aquella tarda a la botiga havia estat molt distreta i pensativa amb tot el que havíem comentat aquell matí. Cada vegada que hi pensava m'en recordava del somni que tantes vegades se m'havia repetit. Aquella finestra tornant petita mentre nosaltres ens dirigíem a l'aeroport, amb aquella cortina blava immòbil, i després sorgien uns ulls verds esmaragda brillants i amb llàgrimes que queien a terra i a poc a poc anaven formant un bassal amb reflexes platejats. Després desapareixien i em despertava amb la respiració accelerada.

Vaig aixecar-me del sofà i vaig anar a la cuina a prendre un cafè. Aquest matí em tocava a mi obrir la botiga, vaig mirar el rellotge i vaig pensar que hauria de començar a arreglar-me per anar cap a la feina. Al matí hi sol haver molt de trànsit i vaig arribar deu minuts tard. El camió de les mercaderies devia estar apunt d'arribar. Havíem de rebre una gran quantitat d'articles de casa...Recordo que la darrera vegada que vam rebre coses, una olor familiar va recórrer el meu cos de cap a peus, una olor que ja havia sentit abans. Sense pensar-hi més vaig començar a canviar la decoració de l'aparador. Vaig col·locar-hi una taula rodona de forja amb un vidre verdós a sobre, com els ulls que m'atrapaven a n'aquell somni. Vaig decorar-ho amb roses blanques, que desprenien una oloreta agradable que es mesclava amb l'olor de tabac i de la meva colònia. Hi vaig posar també unes tasses del mateix to que aquell vidre i unes cortines blanques de fons. Em vaig quedar uns instants observant l'aparador i intentant oblidar tot allò, però és que tot m'ho recordava. De sobte una ràfega de vent va passar per la porta, el missatger havia arribat.
Amb l'aire tots els papers del escriptori van caure a terra, i van sobrevolar el parquet, com aquelles fulles de tardor que es resisteixen a caure per finalment ser trepitjades.
Va passar tancant seguidament la porta, i va observar l'aparador distret, vaig carretejar per intentar cridar la seva atenció, però no reaccionava. Finalment va baixar la vista i em va allargar el braç amb la factura. Li vaig agafar. Tots parlaven castellà però, una paraula em va sortir amb el meu idioma natal. Vaig acotar-me per recollir els papers i a l'hora d'aixecar-me vaig dir:
-"Ostres no trob cap boli"- i vaig sentir que em contestava:
-"No passis pena jo t'en deix un"- al principi vaig pensar que no m'entendria però després del que va passar, vaig voler creure que era de Barcelona o que havia fet algun curset de català però, no podia ser. La pronunciació era massa perfecte, semblava menorquí de veritat. El meu subconscient havia donat l'alerta roja d'alguna cosa. No m'atrevia a dir-li res. I si era de Menorca? I si era de Maó i coneixia algú dels meus? I si era de Sant Climent? La meva imaginació a n'aquell moment no tenia límits, moltes preguntes recorrien sense parar per el meu cervell. Els records de cada vegada passaven molt ràpid com imatges d'una pel·lícula mentre es va rebobinant. Es va atracar i em va donar un bolígraf. Vaig signar la factura i li vaig tornar. La seva mirada s'em va clavar com un punyal a dins del cor, la suor freda queia esquena avall. Vaig tancar els ulls i vaig intentar recordar alguna cosa sobre ell. Totes les meves emocions i dies pensant amb totes les meves històries viscudes a Menorca tornaven a alçar el vol, com aquell milà que puja cel amunt. Pensava una pregunta per fer-li o què dir-li, com actuar davant aquella situació. No se m'acudia res que pogués fer, però mentre ell agafava de la meva ma el bolígraf i rossava la seva pell bruna amb la meva quasi albina, vaig treure el coratge de davall les ones, roques, i en fi, no sé d'on. Vaig preguntar-li d'on era i mentre esperava que em contestés vaig recórrer amb la mirada tot el seu cos, aquelles mans, els cabells clars, la mirada profunda, aquelles pupil·les fosques...Semblava una eternitat de temps però només havia pensat un segon i va respondre:
-"De Sant Climent"- i ho va dir així, tant tranquil com si sabes qui era, no es va preocupar de dir-me on era perquè ja ho sabia.
Tenia ganes de plorar, d'abraçar-lo, de besar-lo, de contar-li tot el que m'havia passat, que sempre me l'havia estimat, de demanar-li perquè m'havia abandonat. La portada que es va produir a causa del vent m'ha deixat sempre amb una pregunta pendent. S'en va anar i amb ell totes les meves il·lusions de retrobar-me amb el meu amic. Però sobretot d'explicar-li tot el que havia sentit des de el moment que vaig perdre el contacte amb ell. M'haguera agradat saber si sabia alguna cosa d'ell, si em podia explicar el que havia sentit quan va anar-se'n de Menorca, compartir la nostàlgia de la nostra illa...De saber si el coneixia o el que em feia més il·lusió, si era ell.

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    ..ElEnA.. | 10-10-2009 | Valoració: 8

    Alguna llagrimeta m'ha sortit... Preciós.

  • Quina història...[Ofensiu]
    Menorca | 29-12-2008

    ... més polida i entranyable. Una mica llarga per estar tota de tira... però que sap mantenir la tensió narrativa fins al final.

    Enhorabona

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tramuntana

Tramuntana

1 Relats

2 Comentaris

1161 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor