El Convent de Sant Agustí (I)

La llum blava il·lumina la entrada al convent. La llum roja incessant ens convida a entrar; volum lumínic en contrast amb el fons, com si quelcom sobrenatural el sostingués en el no-res. Un línia finíssimament groga, com un marc, fluorescent, de fotografia o d'un llenç ens delimita la visió del claustre, amb essència gòtica, herència d'una ciutat marcada per temps diferencials i compassos irregulars, i pinzellades arquitectòniques, ara, modernes. Hi entrem, potser amb recel, traspassant el sensible bel de l'espectre blau, passant per sota l'el·lipse vermella i superant el llindar groc que ens marca -o emmarca- el final d'aquest curt viatge de només deu segons durada, i de tota la vida d'un sentiment. No hi ha ningú... només tu... jo... el claustre que en aquell instant també és persona; i la llum roja, sempre la llum roja, que ens observa des de l'entrada del convent, com si fos l'ull d'algun ésser estrany que es sorprèn amb la nostra presència. Et faig un petó suau contemplant els vestigis d'una ciutat amb història, contemplant el teu rostre sorprès d'allò que hem vist tantes vegades, i que tantes vegades ens ha sorprès: un claustre gòtic, ara més bell, ara més suau, oníricament més evocador. Tornem cap a dins... la llum roja encara hi és, després, encara hi serà.... tornarem un altre dia i continuarà estant, però això no em preocupa simplement em fa pensar. Em fa pensar si quan tornem al claustre tu hi seràs, si després, en marxar, encara et trobaré, i si una altre dia, potser llunyà, continuaràs estant, allà o en algun lloc, al meu costat. M'agafes la mà. Aquells pensaments, seqüeles d'una fixació lumínica de color roig, es tornen efímers, fugissers... ara et sento a prop. Et faig un petó, de nou suau, als llavis. També de nou un sentiment torna a viure, tota un vida, en només un instant.