El Consumidor en Valencià.

Un amic meu que és advocat em va dir anit que legalment, en teoria, ell pot presentar als jutjats qualsevol escrit en valencià (o català, que és el mateix). Però que, en la pràctica, això no és cert. ¿Què passa si li toca un jutge de fora (o de dins) del País Valencià que li tinga mania a la nostra llengua? Sembla una ximpleria, però, es vulga o no, això ja està predisposant negativament a eixe jutge en contra del meu amic. I ell no pot arriscar els diners del seu client, o el seu propi lloc de treball com a advocat, per molt idealista que siga.

La realitat és així, ens agrade o no. Les lleis estan, però no ens deixen utilitzar-les sempre que volem. Perquè el poder continuen tenint-lo altres persones.

Ara bé. Jo pense, i li he dit al meu amic, que nosaltres també tenim un cert poder. I el que hem de fer és exercir-lo en la vida del dia a dia.

Si nosaltres entrem en un comerç, per exemple, una gelateria, i demanem un gelat en valencià, i el que ens atén ens diu: "Oye, háblame en castellano, que no te entiendo" (encara que t'ho diga educadament); en aquest cas, qui té el poder som nosaltres. Nosaltres som els propietaris dels nostres diners, i decidim on invertir-los, i on no.

I perfectament li podem dir a eixe depenent: "Perdona, no vull parlar en castellà. Me'n vaig a una altra gelateria on m'atenguen millor i en la meua llengua, que ací hi ha molts llocs on triar. Adéu".

Quan tots els que diem defendre el valencià comencem a fer coses així, ja veurem com algunes situacions comencen a canviar. Els amos dels comerços, per molt feixistes o anticatalanistes que siguen, no s'atreveixen a contrariar als seus possibles clients. (Igual que els que són molt catalanistes). Potser, si passa una vegada, no li donen importància. Dues, tampoc. Però, a partir de la tercera persona que se'n anés del local sense consumir, ja començarien a replantejar-se coses. Segur que sí. Els seus diners estan en joc. I el negoci també.

La nostra actitud no els sentarà bé a alguns. Però hauran d'acceptar-la. Al meu amic tampoc li senta bé no poder expressar-se en valencià als jutjats. I també li costa aguantar-se (per ara).

Jo crec que ja hi ha prou que sempre siguen ells els que reclamen els seus drets, i que siguem nosaltres sempre els que hagem de mostrar una (¿falsa?) educació. Una cortesia (¿imposada?) que, a la llarga, està acabant per tornar-se en contra nostra.

SI NOSALTRES TAMBÉ TENIM DRETS I PODERS, FEM-LOS VALDRE ALLÀ ON PUGUEM. (D'una forma real i quotidiana).


Sueca, 9 de gener del 2005.
Joanjo Aguar Matoses.


PER FAVOR, ENVIEU AQUEST TEXT A TOTA LA GENT QUE CONEIXEU. MOLTES GRÀCIES.