El casament de les nenes

Un relat de: Margarida Miquel i Pons

No, que no encertava la positura, i això que havia fet tots els moviments rutinaris - els de cada nit - aquells que feien dir, a la seva néta petita, iaia que ja comences a repapiejar. I potser sí que la noia deuria tenir raó, però sense aquella parafernàlia no li venia la son, com ara, casumdena... I a sobre, gairabé no es podia moure, els ossos li pesaven un quintar cada un, i per molt que s'hi esforçava no aconseguia agilitzar-los.

I per si això fos poc, aquell rum-rum que no parava, que li embussava les orelles, que la mortificava com si li estiguessin capolant tot el cos. Potser s'hauria deixat la ràdio encesa?...quin descuit, tu també, Miqueleta; au vinga, aixeca't i comprova-ho, si és que no vols passar la nit del lloro.

Fent un esforç es va alçar. I vés per on que se sentí lleugera. La rigidesa esvaïda, l'esquelet lubricat...com nou de trinca. Avançà unes passes i en arribar al llindar de la porta quedà astorada. Què hi feia tanta gent reunida? On era? S'hauria adormit i tot el que li passava era propi d'un somni? Tancà els ulls, respirà fondo. Fes memòria, noia, recorda; què has fet abans d'allitar-te? Recorda!!!...Oh, i tant que se'n recordava. Com podia oblidar un esdeveniment tant important com la boda de les nenes? Les dues alhora, les consentides; que mira que aquest desig representava un bon maldecap pel seu pobre fill. Dissuadir-les? Ja ho va intentar, ja. Nenes, que els dos casaments de cop ens deixaran sense un duro...Però elles, tossudes, tossudes: Que ens fa molta il·lusió, papa... Il·lusió? Romanços!

Ara, que la festa havia estat preciosa de debò. Les dues nenes boniques, com dos àngels. I aquella emoció tan sentida... Llàstima del disgust que havia passat, que només de pensar-ho s'ennuegava.

Perquè, a veure si tenia raó o és que no hi tocava. Que de ser així, que no hi toqués, hauria de callar; muts i a la gàbia!!!

Però no, que caram; de callar, res de res. I si no , vinga, anem a pams.

Era lògic i raonable que l'haguessin posat a la taula dels "guetos", amb tots els avis, a ella?...Sí, a ella. Amb els consogres -els pares de la seva nora -aquell parell de carcamals; a ell, ballant-li les dents postisses, que d'un pèl va anar que no li caiguessin al plat; i ella, una bola de greix amorrada al menjar i mirant de reüll, com si temés que li prenguessin? Au, va!

I els "abuelos" del que ja era marit de la seva nena gran, que havien vingut del poble i es miraven tothom de cua d'ull? Verge santíssima. Si fins i tot havia sentit que l'home preguntava a la seva dona: "Que coño de jerga habla esta gente?" - i en obrir la boca l'hi havia vist plena de menjar mig mastegat, uix-. La pena és que no havia pogut sentir què contestava ella, però pel gest que havia fet ja en va tenir ben bé prou.

Quant la cursi de la iaia del marit de la petita, què? Que s'havia presentat vestida de "manola", amb una mantellina que li arribava al cul, i una "peineta" de pam i mig... Ni se l'havia pogut mirar de front, per por que se li escapés el riure.

Llavors, doncs, què hi feia ella entremig d'aquella genteta? Tant bé que s'ho hagués passat a la taula dels seus germans i les seves cunyades, que es rifaven de tot déu; i amb la Teresina, la seva cosina, que també hi era, que feia riure fins les pedres.
Que ella era l'àvia de les nenes i el seu lloc era estar amb els altres avis? Apa vinga! Ni que la cosa hagués d'anar com al soldat, per jerarquies. De no ser així no es podia entendre. Perquè, què hi tenia a veure ella amb la fati-bomba de la mare de la nora, eh? Una dona que mai no es prengué la molèstia d'aguantar les nenes ni un sol dia? "Qui els hi ha fet el nas que les tingui al braç deia a la seva filla - la seva filla!!!- si alguna vegada li demanava que tingués cura d'elles.

En canvi ella mai no havia tingut un no. Què voleu anar al cinema? Vinga, les nenes cap aquí. Que se les havia de dur al col·legi, o a cercar-les? Som-hi!... Que volien fer algun viatget? Cap problema. Li deixaven les nenes i tant contents, sabent que estarien tan ben ateses com amb ells mateixos.

Les seves nenes! Tant que se les estimava. Oh! I elles a ella, també, que d'això no en tenia cap dubte. I precisament, el dia de la seva boda, arraconada amb aquella colla de vells xarucs amb els que no hi tenia cap afinitat. Aquella colla de golafres que només pensaven en endrapar, sense mostrar la més mínima emoció vers les dues parelletes, que tot just començaven una nova vida.

Ella sí que s'havia emocionat, i havia resat demanant per la seva felicitat. I ni ganes de menjar havia tingut, de tan commoguda com estava; perquè ella sí que era l'àvia de debò, i no aquells ximples, que només ho eren de nom. Si fins i tot la seva nora ho deia: Sort n'he tingut de la meva sogra, que sempre ha estat al meu costat i m'ha ajudat en tot i per tot.

I les nenes? Iaia això, iaia allò: Que si la roba de l'aixovar s'havia de rentar i planxar per treure-li aquell toc de nou tan antipàtic que fa posar la pell de gallina. Oi que ens ho faràs iaia? Perquè la nora prou feina tenia acompanyant-les a la modista, pels vestits de núvia, i els segons vestits. I a la sabateria, i a emparaular el tec al restaurant, i a fer la llista de convidats... Vés què en sabien de totes aquestes angúnies els altres avis?

La "manola"? Que amb aquella peineta tant alta li havia estat tapant les seves nenes boniques? Els del poble? Que no havien dit ni mu? I els consogres, que més valia no mencionar-los... No en sabien res ells. Ells a la seva, a atipar-se.

I ella allà, amb ells... Si només de mirar-se'ls ja li venien ganes de plorar. I és clar que ho va fer, tot i que es va aguantar tant com va poder. El cor fort, noia, s'anava dient. I fent el cor fort, dominant-se, va ser que va fixar la vista en l'ampolla de xampany que estava al mig de la taula, quasi plena, perquè els altres bevien vi. Ella no. El xampany -el cava que en deien ara- li feia més gràcia que no pas el vi. I se n'havia servit una copeta, i després una altra...I una altra. Ai, aquelles pessigolletes al nas.

Fins que un núvol fosc la va envoltar, i ara mateix no sabia dir-se què li havia passat. Si s'havia desmaiat, o...engatat!!! Ai mare... Tan pet s'hauria posat amb només tres copetes de xampany, aquella beguda tan dolça i tan fresca que semblava inofensiva? Només de pensar-ho va sentir-se com una esgarrifança que li recorria tot el cos. No podia ser...Que no, vaja!!!

No n'estiguis tan segura, maca - li va burxar la veueta- que de fet, poc hi estàs acostumada a beure.

Això sí, mira. Doncs aleshores, si s'havia torrat, segur que deuria haver estat la riota de tothom. Quina vergonya. Com podria ara presentar-se davant de les nenes, el seu fill i la seva nora? Deuria ser per això que l'havien posat en aquell llit tan estrany - què posat, tirat! com un farcell!- au, a dormir la mona... Vet aquí que començava a entendre perquè no havia trobat la positura; deuria ser un sofà del restaurant. Bufa!!! A veure si tant criticar els altres avis i resultava que era ella la que havia donat la nota.

Hauria de demanar perdó. I tant que sí. Mira que fer una atzagaiada d'aquella magnitud, ella tan seriosa, tan imposada sempre de la seva discreció. Quina angoixa. Ara sí que es notava feixuga...És clar, el pes de la vergonya. I quin pes!!!

Fos com fos, però, ho havia de fer: enfrontar-se a tot i a tots. Sortir fora, i no quedar-se com un estaquirot al llindar de la porta. Que tenia por?...I tant que en tenia, però què havia de fer. Que la veiessin i, alhora, comprovar fins a quin punt havia comès quelcom indigne...Senyor, Senyor...Hauria cantat? S'hauria arremangat la faldilla? Doncs bé, hauria d'acceptar els retrets humilment. Quin remei.

La sala, - deuria ser un saló del mateix restaurant - no gaire gran, estava plena a vessar. En un racó veié el seu fill, segurament fent càlculs, ho endevinà per l'arruga que li solcava el front. S'hi va acostar, i de tant distret com estava ni la va veure, - m'he quedat més pelat que una cotna - li semblà que remugava. Pobre fill. Li costava relacionar aquell home calb, preocupat pels diners, rondinaire, amb aquell nin tan dolç i tan estimat, que se li penjava al coll i se la menjava a petons... Els anys no perdonen ningú, es digué.

Més enllà la nora. Parlava amb una amiga i observà que no posava la cara de melindro sucat amb llet que acostumava, sobretot quan l'hi havia de demanar un favor. Ara, el seu gest era més aviat d'estar empipada, un gest avinagrat, desagradable. S'hi apropà, i sentí que deia: La molt punyetera ens ha esguitarrat la festa; i al dir-ho fruncia els morrets.

Aquella punyetera deuria ser ella?, la sogra? Si era així ja no hi havia cap dubte: s'havia engatat. Ai mal fet, molt mal fet!!! I la punxadeta al cor l'anava turmentant cada vegada més i més.

I, amb tot, ella es volia consolar. Es deia que, tractant-se de la nora, també podria haver estat una mica més condescendent. Ella mai no havia fet res que la pogués molestar, i molt menys perjudicar. Doncs per una vegada que ho feia... A més, no deia sempre: "l'estimo com si fos ma mare"... I a una mare no se li pot perdonar una relliscada?

Se n'apartà, consirosa, amb el dard que duia al cor punxant-la una mica més endins.

I llavors va veure la seva néta gran - la seva nineta - que estava parlant amb el seu flamant marit. Tingué curiositat per saber què deien i s'hi atançà. Tan absorts estaven en la conversa que ni la veieren. A més, i havia tanta gent entremig. La noia es queixava: Ens ha aixafat la guitarra, - caram, una altra amb la guitarreta -, ara no podrem anar de viatge. Ell la consolava: Sí, dona, quan tot hagi acabat marxarem pitant.

Quan tot hagi acabat? Què era el que havia d'acabar? Se sentia confusa, i mira que s'esforçava en ordenar les idees. Però aquella calor, tanta gent... No era estrany que no la veiessin. Amb aquell batibull!!! Uf!

També va veure allà, entremig, els consogres i els altres avis. Parlaven, reien... Si més no, aquests
no estaven malhumorats. Encara bo.

Dues dones que no coneixia xiuxiuejaven. Una deia: Deuria de ser molt vella, oi? No ho sé pas - contestava l'altra - patxoca sí que encara en feia.

Havia dit feia?... Instintivament arrufà el nas.

I en aquell precís instant un senyor irrompia donant ordres: Apartint-se, siusplau, que han d'entrar les flors.

Les flors? Ui!! I tant que sí! Uns centres i dues corones. Quedà petrificada. Les corones havien de ser forçosament per un mort. Un mort, o ... una morta. L'idea de la mort se li representà, així de prompte, com quelcom insòlit, inesperat. Amb tantes vegades que hi havia pensat, ara no encaixava amb les tribulacions que l'havien estat angoixant des que tot aquell soroll la despertà i la feu alçar d'aquell maleït llit, o sofà, o el que fos.

Deuria ser ella la morta? Tota l'estona, mentre anava amunt i avall? S'encongí estremida. Déu del cel, si s'havia mort, què hi feia allà tanta gent enfadada, sense ni una llàgrima, ni una engruna d'aflicció...? Ni donant la sensació que ho sentissin. Tant poc estimada era? Però ningú, ningú?... Tothom a la seva!

Ara li resultava aclaridora la conversa de la nora, la de la seva néta, el murmuri dels demés. Si ni tan sols es tractava d'una reunió social. Què eren sinó la major part dels sepelis? Enreonies. I potser en aquell cas, contratemps, molèsties, per un esdeveniment desagradable, presentat de forma inesperada...

Amb aquestes reflexions s'adonà que la seva néta petita estava plorant. I aquell dolor tan intens que sentia al cor, cedí. Com si les llàgrimes de la noia fossin un bàlsam. Pobre petita. No ploris, que la iaia t'estima ni que estigui morta. Angelet meu.

S'hi acostà, la consolaria. En esperit, és clar. I sí que plorava, però perquè les sabates li feien mal: No les aguanto més, m'estan destrossant els peus - li deia al maridet. Aquest, com l'altre, intentava calmar-la, si bé de forma més dràstica: Mira, aquí no hi fem res, anem a casa i te les canvies, de fet jo tampoc aguanto més aquest ambient, necessito aire fresc.

Aire fresc havia dit? Ell era el fresc! Una bona puntada de peu li haguera donat de poder -ho fer. No ho aguantava? Ell, tant fer-se el bon noi: iaia per aquí, iaia per allà. I la iaia vinga ajudar-lo. Perquè no tenia pares, i l'altra iaia, la de la mantellina, no afuixà ni cinc. Ni pel vestit de nuvi va soltar la pela. I va ser ella qui li va comprar. I si només hagués estat el vestit...

Naturalment que no era per retreure-ho, però vaja, que una mica de sentiment si que hauria d'haver mostrat.

I per enèsima vegada es va dir: Quina genteta!!! Per tots ells havia dedicat, amb total absència d'egoisme, tants anys de la seva vida? Anys malgastats.

Una fredor intensa, que no era la de la Mort- encara no - la va envair tota. Es mirà aquella munió de gent - que ja era gent - amb aprensió. No pagava la pena ni tan sols sentir-se decebuda.

- Que us bombin a tots!!! - cridà amb la seva veu sense veu, que ja no era veu...

I se'n va anar volant.

Comentaris

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Atlàntida | 13-04-2007 | Valoració: 8

    Les iaies tan donades a tot i desprès qui els hi agraiex? sort en tenin d'elles.
    Es un bon homenatge a totes elles, et felicito, es un relat distret i divertit i molt ben escrit.
    Un petó.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Margarida Miquel i Pons

1 Relats

1 Comentaris

1610 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor