El cant del rossinyol

CAPÍTOL PRIMER: L'HE VISTA

Em va estranyar que no fóra un dia de primavera profunda. El meu interlocutor m'ho va notar als ulls; per filar prim, a l'ull dret. Però on estàs? Perdona, m'he despistat. De camí a casa, em preguntava si el cel gris i la tramuntana s'havien equivocat de ruta. No hi havia al parc ni una miserable aloseta, només uns ocells estridents estampats en una falda. Ocells, falda? Era ella de nou. Em vaig adonar que el cor em bategava. Per si algú malpensa, ho justificaré: no va ser per la luxúria típica de mascle desfermat que anava contemplant passa a passa la pell límpida d'aquells bessons, l'estilització incomparable d'aquell flanc, la voluptuositat arredonidament proporcionada d'aquelles anques i l'agitació descomunal d'aquells cabells arrinxolats, sinó per la manera de caminar. No ho sé: era gràcil. I també ho eren, però d'allò més, aquells pits deliciosament apomats que vaig admirar girant el cantó. Per això em vaig perdre. Després d'adelitar-me cinc minuts en el record d'aquell rostre bellíssim, d'ulls captivadors i llavis molsuts, que havia tancat la porta fugaçment, alguna cosa em deia que no sabia on era. Tot i la gana i la son que em va produir la recerca de la meua pròpia casa, no vaig ser capaç de satisfer ni una cosa ni l'altra, i més poc encara l'anhel per viure en carn les imàtgens subliminals del trespol, on li guaitava l'esquena nua pel forat del pany, la despullava de les bragues blanques d'ivori, li refregava el tacte pels mugrons durs, li xuplava els lòbuls i el dit gros del peu i oblidava que ara eren les cinc i que prompte vindria l'alba.

CAPÍTOL SEGON: L'HE SALUDAT

Va ser precisament al parc, un diumenge rúfol d'hivern, d'un hivern que no sap amagar la primavera, on vaig tornar a veure els seus ulls, sense que ells veren els meus, ni tampoc les meues galtes enrojolades, gràcies a uns ciprers preciosos. Un banc situat a recer d'aquell esguard maragda penetrant em va fer passar per alt la visita al centre comercial i em va convidar a posar remei al tremolor lleu de cames. He d'aclarir que no hi vaig seure per a no traure l'ull del seu cos ben fornit, de les seues cuixes vigorosament cepades, del seu paner dur com el marbre, de les seues manasses brunes i tendres, del seu coll ferreny amb garganxó i de les seues galtes a mig afaitar, sinó només per a albirar-li en els gestos la personalitat. Feia l'efecte de ser bo, no ho sé. Just quan el balum considerable d'aquell entrecuix em feia reflexionar sobre el seu caràcter afable, no va cantar cap rossinyol al ciprer del meu costat, cosa que va despistar la seua mirada i em va acabar descobrint. Bon dia. Després d'inquiriments nerviosos sobre la raça d'aquell fox terrier i la constatació de la bonança que feia darrerament, me'n vaig acomiadar secament -bé, ja ens veurem- per a dissimular que anit i al cap de poc vaig desitjar convidar-lo a un café, ficar-li el peu nu per les cames peludes, donar-li el número de mòbil, sentir-me arrambada pels seus braços, besar-li l'alé i el reguerol de pèls del melic i deixar de costat la poca gràcia amb què vaig intentar seduir-lo.

CAPÍTOL TERCER I DARRER: ENS TOQUEM

La borrufada que cau fora del vestíbul d'aquest cinema és un altre parany de l'escriptor per fer-nos creure que és hivern. Mentre faig fila i esbrino la sala corresponent, em distrac mirant davant meu com la companya d'una jove amb una falda estampada d'ocells acaba de veure casualment un amic a mig afaitar. No he sentit molt bé els noms respectius, perquè a la coa tothom parla fort, però he pressentit pels besos afectuosos de presentació, els riures nerviosos i els ulls espurnants que aquesta parella es coneixia només de vista o, fins i tot, d'haver-se saludat. Quin oratge, eh!? Als ulls d'ella els agrada aquella veu ronca pel cigarret -no fume, gràcies- que no li importaria assaborir. La fila tira avant i, com que és tan espaiosa, el frec a frec és inevitable. La falda és suau com flonjos els malucs. Ai, perdona. Anem tots a la mateixa pel·lícula, la sala dos. Celebren secretament seure junts a la fila onze, darrere de la qual, en un impàs d'amor del film, comprovo que llurs mans ja s'han confós. Mentres un amic em comenta "quin film més pastisset", comprenc que la companya d'ells tinga urgentment una cita ara mateix amb Xavi -o Gabi, no ho sé. Quan perc de vista els dos colomins aixoplugats pel paraigua d'ell, m'adono que tinc els camals xopets i m'adelito amb l'expectativa de poder dutxar-me amb aigua ardent i estirar-me apassionadament al llit.