El bosc

La teva mirada m'endinsa en un bosc de verds caducs i taronges dolços.

Passes sorolloses dins de la tranquil·litat fan de mi un forat negre en l'espai.

Crec, crec...

El silenci del meu voltant s'endinsa en mi fins arribar al meu primer estel fugaç de dins.

Fulles caduques cauen gràcies Newton, naveguen per la caiguda fins arribar al riu i volar per l'aigua.

La tranquil·litat cau, pausadament, en silenci.

N'hi ha molta.

El sol escalfa la mare terra per poder treure aquell fruit de mi que per si sol no sortiria.

El dia passa però el silenci resta.

El sol ja cansat deixa pas a la lluna i les estrelles.

Abans però ensissa amb els seus jocs d'artificis taronges i vermells a tot el bosc.

La lluna ara, brilla plena i serena.

Les fulles taronges es deixen emportar per la nana de la lluna i el ball de les estrelles que giren al voltant de l'estrella del Nord per ser emportades pel suau balanceig del vent i arribar on no hi arriben els somnis.

Arbres mil·lenaris resten com ho han fet, silenciosos i cerimoniosos.

Els seus braços ja cansats demostren la joventud que té el temps.

Les seves arrels demostren la tossudesa d'aquells arreltas a la terra.

Les branques joves ensenyen la saviesa d'un mil·lenni.

Les fulles ja caduques demostren la fi del mil·lenni.

La sàbia recorre tot el tronc per poder demostrar tot allò que no fa falta.

El mil·lenari resta en pau tota la vida, el seu caminar no es veu perquè no el vol ensenyar.

Ell s'endinsa en la terra perquè saps que en ella es cosumirà.

Com a savi espera la felicitat.

La brisa bufa suau i el sueu vall és vist per tot el bosc.

Arriba i va,
Torna i se'n va.

El seu joc és seguit per tots els arbres.

Puja i baixa,
ve i va.

Les copes dels arbres des d'on són és balansejen per veure com balla.

Les fulles del terra salten per veure com balla.

Ja s'ha marxat.

Estic sol en el bosc, els ocells descansen, els peixos neden, jo callo i descanso.

El silenci torna i m'envolta, estic tranquil, estic feliç.

La brisa ha portat els núvols, aquests agafen mil-i-un somnis per fer-se reals.

El seu color és fosc, tendre, joiós i fosc. El silenci és fa intens,

Cesa... i arriba una brisa forta i suau.


Un llampec cau del cel llançat pels dèus per arribar als meus peus.

El cel esclata en mil gotes que borren tots els colors i deixen linies fines que em glacen els ulls.

A poc a poc tot s'esvaeix.

A poc a poc tot a quedat sense color.

L'última gota cau, directe a mi, a la galta.

És fràgil com l'amistat, dolça com l'amor i freda com la mort.

L'agafo amb els meus dits delicats, com cuidaria una mare embarrassada el seu fil.

La miro i hi veig colors, dintre seu, juguen i ballen, salten i canten.

Se'm cau.

És una llagrima que em cau dels ulls com paraules que s'escorren de la ment.

Arriba al terra i com si d'aigua es tractes s'endinsa en ell per tornar a sotir i crear una petita onada de color que dóna vida a tot allò que l'havia perdut.

Obro els ulls, on sóc? Miro al voltant i veig un noi que plora. Hi ha una persona que no conec al meu costat que té el cap envenat i té un ganivet a la mà ple de sang. Miro al voltant i no hi ha res. Em miro i estic ple de sang. Miro una ultima vegada al noi que plora abans de ancar els ulls. En la meva ment apareix la paraula amor i aquesta s'esvaeix tant a poc a poc com la vida se m'escorre pels dits.