El BAR

La dona que va al bar a llegir s’adreça amb decisió a la barra. Busca el Miki amb la mirada i se situa en un tamboret just davant seu. Aquell comportament imprevist deixa tan desconcertat el cambrer que amb prou feines aconsegueix murmurar un “hola” sense deixar d’eixugar un got que fa estona que està sec. Ella sap que es diu Miki, tothom el crida així. Però ell no en sap res, d’ella. Ni el nom, ni l’edat, ni la professió. Només que un dia de fa molts anys, potser quinze, potser vint, va entrar al bar i es va posar a llegir. Ulls pansits i moviments suaus, com si tingués por d’alterar l’aire del seu voltant. Una parroquiana atípica, d’horaris irregulars i que mai es va fer amb la resta de la clientela, però, a la seva manera, fidel. Discreta i silenciosa. Fins avui.

Fa vint anys, ell ja era darrere la barra. No li agradava estudiar i al bar s’ho passava bé. El seu pare el feia treballar fort, però gairebé cada tarda veia els amics i si no hi havia gaire clientela, fer futbolins i mirar la tele. Aquell dia, ho recorda, sortia de la cuina amb un entrepà quan es va trobar de sobte amb un silenci ja prou dens que s’espessia per moments. Un fenomen que només es produïa quan entrava un desconegut, un client indesitjable... o una dona. Al bar no n’hi havia, de dones. Alguna de tant en tant venia a buscar l’home, si s’havia fet massa tard... però al poble hi havia un ordre, unes lleis, unes costums. Elles anaven a la grangeta, ells al bar.

El silenci davant d’una alteració de l’ecosistema natural del bar s’allargava segons la magnitud de la intrusió. Amb un cop de cap, un assentiment, una negació o alguna mirada creuada, n’hi solia haver prou per restablir la normalitat, però aquell cop l’aire pesava tant que els impedia fer cap gest a la visitant desconeguda, que, a més, estava incomplint les normes elementals de cortesia: ni va dir hola, ni va demanar res, ni va preguntar per ningú. No va creuar la mirada amb cap dels presents i amb prou feines va aixecar la vista del terra. Es va asseure, va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir. Alguns la miraven fixament, sense amagar-se’n, com per fer-li notar que no era on li corresponia, d’altres amb curiositat, pensant si l’havien vist abans o la coneixien d’algun lloc. Un habitual es va atansar a en Miki i li va fer un cop de cap en direcció a la clienta. El noi, finalment va deixar l’entrepà que encara duia a les mans i que ja no sabia per a qui era i es va dirigir a la desconeguda per demanar-li què volia. Una menta, va murmurar. Recorda que va haver de cridar el seu pare perquè l’ajudés a buscar la capsa de les infusions a la cuina, de tant temps com feia que ningú n’havia demanat cap. La rutina del bar es va reprendre lentament, tot i que a la taula de la botifarra algunes cartes havien canviat de mans dissimuladament. D’altra banda, l’entrepà que havia quedat abandonat sobre la barra va desaparèixer i en Miki en va haver de fer un altre.

Hi va haver tema per dies. “Una que s’ha equivocat”, “Volia anar al lavabo”, “Que no, que no hi ha anat pas”, “Devia voler descansar”, “Descansar? Això es fa a casa”, “No deu pas ser del poble”, “Buscava algú que no va venir”, “No va dir ni hola”. “M’hi jugo el que vulguis que no la veurem pas més.”


Va tornar al cap d’una setmana i va repetir el mateix ritual. Entrava sense mirar enlloc, s’asseia a la primera taula que trobava lliure, treia un llibre i es posava a llegir. Demanava qualsevol cosa, només si en Miki li anava a preguntar, i de vegades ni tan sols s’ho acabava. Hi va haver intents d’entaular-hi conversa, és clar, sobretot per part dels més joves, que fins i tot havien arribat a apostar si algú aconseguiria lligar-se-la. En Miki i els seus amics s’havien fet a la idea que tindria uns 30 anys i això, per ells, acabats de sortir de l’institut, era un repte. Un desafiament del qual de seguida es van cansar, perquè a tots els que intentaven atansar-s’hi els feia retrocedir amb una mirada que hauria pogut fondre un iceberg.

La investigació amateur dels parroquians més habituals, de seguida va començar a donar fruits: que vivia a tal carrer i que feia poc que s’hi acabava de traslladar, que estava casada. I embarassada, va afegir el marit de l’administrativa del CAP. Les principals incògnites, doncs, quedaven resoltes. El que no van poder descobrir ni entendre mai és perquè una persona que podia passar els vespres tranquil·lament al sofà de casa preferia anar-se’n a llegir en un bar petit i fosc, on tant aviat algú cantava gol com esclatava una baralla per la botifarra o el dominó o una encesa discussió sobre quin canal de televisió calia mirar. Quan l’embaràs ja estava ben avançat, els parroquians van sentenciar que, un cop hagués parit, llavors si, no la veurien pas més.

I, de nou, es van equivocar. No va trigar ni un mes a reaparèixer. I amb la criatura. L’expectació era màxima, però ella va seguir el mateix ritual de sempre. Només va moure un parell de cadires per encabir-hi el cotxet de la nena. A l’adonar-se’n, el Milio, fumador empedreït de fàries, va llençar la seua al terra i la va trepitjar a consciència per apagar-la. Sempre va assegurar que a canvi, havia rebut una mirada d’agraïment, però tothom li deia que s’ho havia imaginat.
Quan la nena va començar a caminar, no l’acompanyava sempre. Ja ho veia, en Miki, que la criatura no la deixava llegir tranquil·la, que provava de baixar del cotxet, rondinava i mirava al seu voltant cridant l’atenció que la mare no li volia donar. Després d’un parèntesi força llarg, va tornar algun dia amb la nena, la majoria de vegades sola. Sola amb els seus llibres.

El dia que es va asseure a la barra, davant d’en Miki que seguia fregant el got, va demanar un wiskhy.
-Avui fa 25 anys que em vaig casar - li va engegar al noi que s’havia convertit en home, al cambrer que feia tants anys que coneixia sense haver-hi parlat gairebé mai – No esperava pas cap festa, ni cap regal, fa temps que cadascú fa la seva vida, però aquest matí, el meu home m’ha dit que està fart de mi. M’ho ha engegat així mateix. Li he posat més llet del que ell creu convenient al cafè, que no sé perquè li preparo el cafè, i m’ho ha dit amb aquestes paraules: “Estic fart de tu. No fots res ben fet.” I s’ha quedat tan ample, ha esmorzat, s’ha posat la jaqueta, m’ha dit “Fins després” i ha marxat. Ha passat mil vegades això. Últimament ni m’afectava, o això em creia. Però avui he dit que prou. Que quan torni, ja no em trobarà.
-Hòstia – va ser l’únic que va ser capaç de dir en Miki, que assimilava la informació que acabava de rebre al mateix temps que intentava superar la sorpresa d’estar parlant amb ella mentre comprovava discretament si gaire a prop hi havia algú que pogués escoltar la conversa.
-Me’n vaig del poble.
-Ah si?
-No ets gaire de donar conversa, no? Jo tampoc, ja ho veus, en tots els anys que fa que vinc hola i adéu i gràcies. Us deveu preguntar qui, com, quan, perquè i totes aquestes coses, però segur que ja ho sabeu tot, als pobles tot se sap. I tampoc és que hi hagi gaire per saber.
-La veritat és que si, al principi no sabíem... no és el bar més maco del poble... – va mirar al seu voltant.


No estava premeditat, que hi entrés. Havia sortit de casa amb un cop de porta dels que fan trontollar l’edifici. Durant minuts que li van semblar hores va caminar entre una boira gebradora espessa com els seus pensaments, amb les llàgrimes, encallades en algun lloc entre el nas i els ulls. Volia plorar, sí, desitjava sanglotar i cridar i buidar-se, però era al mig del carrer. Sola. Sense saber ben bé ni com ni perquè, va obrir la porta de l’únic bar del poble. L’ambient es va gelar de seguida, com si amb ella entrés l’hivern. Un saloon del far west amb moltes parelles d’ulls mirant-la fixament. Es va asseure a la primera taula que va trobar buida, buscant alguna cosa per mirar. Quan va deixar la bossa a la cadira del costat, es va adonar que hi duia un llibre. L’alleujament va ser immediat. El llibre la protegia dels ulls inquisidors que no se li desenganxaven de sobre i, a més, significava almenys un parell d’hores de treva, de no ser ella, no ser allà. El va obrir i es va posar a llegir.

-La nena, ja deu ser gran
-20 anys. Els que fa que vinc, més o menys.
-Collons, 20 anys.

Sí, vint anys que aguantava el que sempre s’havia jurat que mai toleraria. Si l’hagués maltractat físicament, si li hagués posat una mà a sobre a ella o a la nena, ho hauria tingut més fàcil. Denuncia i adéu. Però la cosa era més subtil. “Se t’ha tornat a cremar”. “Ja ho saps com el vull, el cafè, collons!” “Sempre et deixes el llum encès. Tan costa, apagar-lo? Tant? Pensa!”. Molt més feridores que qualsevol paraula eren les seves mirades, aquells ullets de rateta que l’escanejaven contínuament i només hi veien una inútil, un desastre, una nosa. I ella que no reaccionava i confirmava el diagnòstic. I l’únic que li sortia era abandonar. Rendir-se. Marxar físicament de la discussió, sortir de casa jurant-se que prou, que no hi tornava, que era l’últim cop. I quan encara ressonava el cop de porta, pensava que on aniria, amb el seu sou de merda. Que realment, era una inútil que no havia sabut trobar una bona feina i que no es podia ni mantenir a ella mateixa.
De vegades ell li demanava perdó i fins i tot li havia fet algun regal, que ella havia obert intentant fer bona cara. Però al cap d’uns mesos primer, setmanes després, l’episodi es repetia. I cada vegada les discussions eren més doloroses i les reconciliacions més amargues. I després ella que volia evitar el conflicte empassant-se’l i negant-lo i donant-se’n les culpes. Interpretava un paper tan previsible que si l’hagués vist en una pel·lícula s’hauria rigut de la poca inventiva del guionista. De primer no se n’adonava i després no ho volia veure.


Al néixer la nena, la situació va empitjorar. Perquè l’havia tinguda, ni ella ho sabia. Potser perquè tothom ho feia, tenia gravat al subconscient que els matrimonis sense fills no funcionen, o per sentir-se estimada i necessitada per algú. Però la nena va ser un motiu més de conflicte i, aviat, EL conflicte. L’abrigava massa o massa poc. Els biberons o cremaven o eren freds. Quan ell era a casa se sentia observada, avaluada i suspesa contínuament. Amb la nena, tot i que de vegades se li escapava algun crit, era infinitament afectuós. Exigent i sever, però l’estimava amb bogeria. De vegades pensava que era tan ostentosament tendre amb la petita com per dir-li a ella: ho veus, a ella sí que me l’estimo, no com a tu. Mentre la nena va ser bebè, va seguir amb el mateix sistema: cop de porta i al bar. Ja tenia dos o tres llibres mig començats guardats a sota el cotxet, entre els bolquers i la roba de recanvi. Quan la petita va començar a fer els primers passos, la rutina es va trencar. Era massa petita per dibuixar o entretenir-se i massa gran per quedar-se asseguda al cotxet. Va començar a arrossegar-se pels parcs, a l’estiu a la piscina, intentava llegir però la nena la reclamava contínuament. No podia abandonar els nervis entre les pàgines del llibre: tornava a casa amb la ràbia intacta i se l’havia d’empassar. Quan la nena va ser més gran, va reprendre les expedicions en solitari. Ho recorda com una temporada de vols monòtons amb turbulències ocasionals, previsibles però paradoxalment inevitables. Bancs de núvols que travessava abaixant el cap mentre esperava que la llum tornés a entrar per la finestra.

-Doncs avui he decidit que prou. Que me’n vaig. La nena ja és gran, és a la universitat. Jo segueixo tenint un sou de merda, de fet aquesta ha estat sempre la meva excusa, on vaig, jo, amb la nena, amb el que cobro si no en tinc ni per pagar-me l’advocat, perquè ell no em deixarà marxar de bones, no suporta perdre. Però ara la nena ja és gran, ja no me la pot prendre. No hi ha res de mi que li interessi. Tants anys amb una casa gran, jardí, segona residència, m’hauré de ficar en un pis d’estudiants... si hi arribo. Però ja n’hi ha prou. Ja vaig cap als 50 i no puc més. Vull sopar davant de la tele. Fumar al balcó, sí és que trobo un pis amb balcó. Dutxar-me amb la música a tota hòstia, aixecar-me a cuinar a mitjanit, passar-me un diumenge sencer en pijama, encendre totes les llums que vulgui. Tot el dia el tinc al darrere, “apaga la llum, tanca aquesta porta, t’has deixat un calaix obert, la rentadora pita”. A la merda! Tu estàs casat?
-No. M’he passat la vida al bar. Estic bé així.


Ella va assentir i va fer el gest de treure’s el moneder de la bossa. Ell va negar amb el cap i ella va marxar, tal com havia entrat el primer dia, en silenci i esquivant les mirades dels parroquians.