El balcó de de la Daga

Va tancar el llibre, i amb el mateix bot àgil va saltar del llit a la terrassa. Sense fer soroll, sense fressa. Va encendre’s un cigarret i, de cara al quadre de cases va observar sense esma la textura rugosa dels blocs de pisos. Va abaixar la vista fins el pati. Una rateta de llum fruit d’un disc penjat a un arbre, li va espantar l’alegria. Va observar el roser, tacat de roses que es podrien al sol del primer dia de maig. Un altre any han florit els pètals de vellut, i un altre any he estat incapaç de sentir la seva bellesa, només podent apreciar-la fugaçment, com qui mira de reüll, va pensar. Aquell pensament li oprimia el cor. Va fumar, notant com el pes del fum li omplia els pulmons i li tacava d’una mort anunciada. Com aquest, esmunyedís, li passava pel nus de la gola sense aconseguir desfer-lo. Es va girar, de cara a la finestra tancada i va observar el seu cos al reflex que li oferia. N’estava força orgullosa del seu cos. Tot i així sabia que es tractava de quelcom temporal, d’una pàgina que els capvespres rosegaven incansablement. Es preguntava perquè sempre havia estat incapaç d’entrar més enllà de la superfície dels elements. Quan van donar-me a llum, ho van fer a les fosques, va pensar. Li havien regalat la vida, era cert, i n’estava agraïda (potser perquè es l’únic que coneixia), però també li havien imposat una ceguera. O potser era ella, qui havia decidit embenar-se el cor amb formigó d’indiferència. Li feia ràbia, i cada vegada que aquests pensaments l’assaltaven tenia ganes de mossegar-se les entranyes i rebentar-les. Si almenys notés el dolor! Però sempre l’havia defugit; l’aterria la idea de patir, i el martiri li semblava quelcom inútil i improductiu. No ho entenia. Per més voltes que hi donés, no comprenia perquè la seva voluntat més incessant no aconseguia traspassar la primera tanca de coneixença. Sempre li passava el mateix. Tenia incomptables pàgines mig escrites, converses a mig fer i històries d’amor que es perdien entre la seva impossibilitat de d’acabar qualsevol cosa que iniciés. Ho sabia, sabia que aquesta llòbrega presó de cristall l’envoltava. Li agradava pensar que era diferent a la resta, tot i que se sentia normal. Desitjava que la divina Providència, el destí o simplement la pura casualitat més atzarosa li regalés un cisell que trenqués aquesta cadena que ella mateixa s’havia forjat. Per altra banda, però, sabia que cap d’aquests tres estaments, ni tots ells alhora, podien canviar un aspecte que li era propi, inherent, igual que la neu que empolsina els cims més alts. Jo no estic feta per a la vida, va concloure. I aquest pensament va clavar una altra daga al seu mur de les lamentacions. Sempre creu que potser hauria d’haver nascut en una altra època. Tot i així, sap que el que sent és intemporal, immortal, i que ni als albors de la humanitat hauria aconseguit variar la nostàlgia d’allò que no podia sentir. El dubte l’agriava, i en certs moments la fulla del ganivet del pa li semblava untat de mel dolça. De totes formes, va pensar, només en seria capaç de flairar la seva essència, i com sempre no arribaria mai el dia en que aconseguís que la seva fulla traspassés la seva ment.