Dues gotes de melangia

Remeno els fulls dels records, els aromes perduts tornen a envoltar-me quan torno a tintar-me la vista amb el color dels teus ulls, les robes de l'escalfor sedosa em vesteixen quan recordo com caminaven els meus dits sobre la teva pell, pujo al cim del desig quan trobo la dolça cresta de caramel dels teus llavis fonent-se amb els meus, el teu nom descansa dins meu com un estigma, com un tatuatge que només morirà amb mi, com cada paraula que encens en mi cada cop que t'imagino, cada instant que et tinc entre els núvols dels meus somnis, entre els braços del meu pensament, i encara que mai més et vegi ni et tingui, mai t'oblidaré.

Sóc esclau d'un passat tan fugaç com intens, d'unes flors de melangia que mai moriran al jardí dels records, llavors plantades pels teus petons tan llunyans ara com saborosos abans. Sóc el reflex d'un sol sobre un estany d'aigua embravida a cops de pedra, un bocí d'aquella preciosa tela que ara només es un drap. Sóc l'ombra d'un cos que penja d'un fil des de que quan pronuncia el teu nom només obté com a resposta un silenci mort. Ja no sóc aquell pirata amb l'afany de trobar el tresor, perquè fa molt temps que les meves mans van perdre el mapa del teu cos.