DONES DE SAL

DONES DE SAL

El mar escopia llesques escumoses contra les roques. Elles, immòbils, amb els vestits fregant els turmells, sentien la humitat penetrar la llana i la pell. No fugien. Esperaven. Els cabells, eriçats pel vent salí, semblaven antenes captant el ressò profund que sortia de l’aigua.

Era un cant sense paraules, un xiuxiueig ancestral que parlava de naufragis i de bressols, de tempestes superades i de ports assolits. Les dones, mullades fins als ossos, ho escoltaven. No era una veu de la mar, mare i filla alhora, que els explicava secrets que només poden entendre qui s’ha deixat amarar per la veritat salada i freda.

En el silenci entre onada i onada, s’omplien d’aquella saviesa antiga. I quan el darrer flux va morir a les seves sabates, van girar cua, portant el ressò del mar bategant dins seu, per sempre.







2025