Dolços somnis

Aquelles setmanes foren realment importants per mi, significaren molt més del que mai res havia significat tant en la meva vida. Realment canviaren el meu punt de vista sobre molts aspectes i el concepte que tenia de la vida, com poques vegades havia succeït. De la mateixa manera que en un somni, no era conscient de l'enormement feliç que em sentia, no em vaig aturar a reflexionar, simplement vivia, em deixava endur, somniava. A vegades, el mirava als ulls i pensava: "per fí torno a tenir-lo al meu davant; torna a mirar-me com en aquell temps; amb els mateixos ulls, aquells ulls marrons que tant em feren somniar temps enrera, quan tan sols érem uns nens, quan encara no sabíem el que era estimar però aconseguíem dibuixar el seu significat al nostre voltant". Recordo que ens vam conèixer un estiu d'ara fa molts anys, en una acampada, els monitors ens ficaren a tots els nens i nenes dins una enorme tenda de campanya, allà dins, em va confessar el que sentia, el vaig enlluernar amb la llanterna per descobrir el seu rostre, era tan bufó que no podia deixar d'enlluernar-lo perquè em resultava increïble que mai m'hagués fixat amb ell. Després d'aquella nit, ja no ens separarem fins que s'acabà l'estiu. Estàvem tot el dia plegats, despertàvem una certa admiració, ens enfonsàvem sota l'aigua i ens feiem breus però intensos petons. No ens acomiadàrem, simplement l'hivern ens distancià, passaren setmanes, mesos i anys i l'oblit es feia de cada vegada més evident, ja no érem amics, ni tan sols coneguts, érem simples estranys.

Ara, per fí, el tornava a tenir al davant, aquell sentiment que ningú més m'havia fet sentir i que no creia tornar a trobar, altre cop, m'envaïa el cor. Tenia disset anys, ens retrobàrem la nit de la festa dels quintos del poble, va ser una nit màgica, l'alcohol m'impedí recordar les primeres paraules que intercanviàrem després de tant temps, però el que mai oblidaré és la llarga conversació que compartírem després de retrobar-nos. Recordo que ja no ens separàrem en tota la nit, ens contàrem els fets més rellevants de la nostra vida, recordàrem vells temps, ho compartírem tot, les nostres inquietuds, els nostres desitjos. Va esser una nit molt especial que mai oblidaré, no ens férem cap petó però aquella nit màgica, tot i no saber-ho en aquell precís moment, em vaig enamorar.

Dies més tard, els nostres llavis es difuminaven en un petó. Mentre estava amb ell, mirava al meu voltant i, sense poder ni tan sols assabentar-me tot s'havia tornat màgic, aquells llocs que freqüentàvem, aquella gent, aquells objectes que tants records em duien a la ment, tot formava part d'aquell somni fet realitat. Una nit vam voler estar junts, completament junts, però dintre meu una veu em deia que ho deixès còrrer, poc després aquella mateixa veu va sortir a través dels meus llavis i, vam parar. La meva inseguretat, per primer cop, m'impedia fer el que realment desitjava. Allò fou com una senyal que el destí intentava enviar-me, una pista sobre com acabaria la nostra història. L'experiència amb altres amors m'havia fet entendre que no podia forçar les coses, i així ho vaig fer, vaig voler anar pas a pas, sense precipitar-me. Volia fer les coses bé, almenys amb ell, s'havia convertit en algú molt important per mi i no li volia fallar. Però la meva pròpia inseguretat jugava en contra meva.

Sens dubte, durant aquelles setmanes, el meu somni es va fer realitat, però tot riu desemboca en algun mar, tot ésser viu mor, tot somni acaba. Una nit vaig quedar-me adormida davant la televisió, mentre esperava que em contestés el missatge que li havia enviat per quedar. Aquella nit vaig somniar un d'aquells somnis tan dolços dels quals no vols despertar, vaig sentir un soroll que em convidava a despertar però el meu subconscient es va negar, poc després un mal pressentiment va despertar-me de sobte. Aquell soroll era el del meu mòbil que anunciava un missatge, llavors, unes poques paraules ho van canviar tot. Tan sols va dir-me que érem molt diferents, que no hi havia remei i que no volia fer-me mal. Des d'aquell precís moment, una onada de nostàlgia m'envaí i s'apoderà de mi. Temps enrera no vaig saber veure que alguna cosa no rutllava, i ara el meu món es capgirava de dalt a baix. Això em va fer reflexionar, era estrany però per primera vegada ho veia tot clar, fins aleshores no havia estat capaç d'acceptar el que havia sentit per ell, però quan va desaparèixer de la meva vida vaig descobrir el vertader amor que portava dins meu. Tal vegada la meva inseguretat fou la culpable del meu fracàs, o tal vegada estàvem destinats a separar-nos, el cas és que no vaig saber estimar-lo com es mereixia perque tot just no havia après a estimar-me a mi mateixa. Aquella nit vaig adonar-me'n de moltes coses que fins aleshores havien passat desapercebudes, però ja era massa tard, ja no hi podia fer res.

Van passar els dies i la seva petjada va quedar gravada dins el meu cor, el qual subsistia del seu record, a vegades alimentat per la seva mirada penetrant que mai vaig saber com interpretar. Ens trobàvem habitualment, el sentia dintre de mi i a la vegada infinitament lluny, em resultava molt estrany. Fa molt temps que no sé res d'ell i cada vegada que penso en quan els nostres ulls es tornaràn a trobar, una sensació d'angúnia em recorre tot el cos. Desitjo que arribi el dia en el qual deixi de pensar amb ell, que arribi el moment de començar de nou. Voldria pensar que l'estic oblidant, però m'estaria enganyant a mi mateixa perquè aquestes paraules, acabades d'escriure, no em recorden altra cosa més que la de que el seu record persisteix en mi i, de fet, cada vegada que estic en aquells mateixos llocs, que miro aquella mateixa gent i agafo amb força aquells mateixos objectes, sento que conserven la seva màgia.