DOBLE VIATGE

Havia arribat, era la seva cala preferida, un indret on s'oblidava del món i aprofundia fins als racons més íntims del seu ésser.
Es va descalçar i va començar a caminar per la sorra fins arribar a l'aigua, pas a pas notava el suau massatge de la sorra i les carícies refrescants de les ones que li arribaven als turmells. Anava avançant tranquil·lament, no hi havia ningú. Es va situar al seu lloc predilecte, va deixar la tovallola i lentament es va anar traient la roba fins que va quedar completament nua. Podia percebre com els vergonyosos raigs de sol l'envoltaven i la suau brisa li acaronava la pell i feia moure dolçament els seus cabells.
S'anava apropant a l'aigua, pausadament s'hi endinsava i notava com l'aigua salada l'embolcallava cada vegada més, ocupant cada racó del seu cos nu; els turmells, les cames, els genolls, el pubis, el melic, l'estómac, els pits..., fins a cobrir-li tot el cos. Era una sensació agradable, plaent i relaxant. Amb lentes braçades es va endinsar entre roques i algues, anava jugant amb els peixets encuriosits que se li apropaven.
Pau, benestar, tranquil·litat, llibertat era el que sentia; i la companyia d'aquells éssers de colors que nedaven lliurement i li despertaven un somriure.
Va girar i va tornar a la sorra, caminant cap a la tovallola i deixant enrere el seu abric d'aigua salada.
Ja era a fora. Es va asseure contemplant l'horitzó, respirant l'aire marítim i gaudint dels sons que li regalava la mare natura.
Mentre viatjava per la seva imaginació va notar una esgarrifança, un calfred que li recorria tot el cos fins a la punta dels cabells; alguna cosa passava... A poc a poc el cel es va anar tornant gris, fosc, com si en aquell mateix instant s'hagués de fer de nit. Va notar com queien les primeres gotes i, de sobte, es va desencadenar una tempesta.
Va córrer a buscar aixopluc i es va refugiar en un forat que les ones, amb el pas dels anys, havien anat construint dintre la roca. Allà esperaria que la pluja amainés.
Començava a tenir fred i la seva roba estava tota molla, es va arraulir per buscar abric a la roca, de mica en mica es va adormir...
Un somni, un prat cobert d'herba verda travessat per un rierol d'aigua transparent, dolça, on de tant en tant podia veure com algun peixet feia un salt. Cada vegada que feia un pas naixia una flor i així va anar construint un caminet de flors de colors.
Al fons hi podia veure una gorga amb un salt d'aigua impressionant on, a contrallum, hi podia observar un Arc de Sant Martí. Era preciós.
Tenia companyia, no estava sola. Una veu greu però dolça la cridava des de l'altre costat de la cascada, s'hi va apropar i va poder intuir-hi una silueta que li estenia la mà.
Es va despertar, ja havia parat de ploure i els primers rajos de sol s'obrien pas tímidament entre els núvols. Ella continuava a dintre la roca, arraulida, nua i pensativa.
Algun dia trobaria aquella mà amiga?