DISSET

La petita barca de fusta va trontollar, insegura, quan hi vaig posar el peu esquerre a dins. Tan insegur com la mateixa barca. Notava com el meu cos també trontollava, amb un recorregut molt de menor que el que feia la barca a causa del nostre pes, però amb una velocitat molt major; tremolava.
En Miquel no va tenir la mateixa delicadesa que jo al pujar darrere meu, i el riu Ebre es va sentir amb força enmig de la fosca i silenciosa nit. El sergent Saltor va murmurar enfadat. En Miquel havia incomplert la primera i única ordre al primer instant; el silenci.
No va semblar que a l'altre costat del riu ningú hagués sentit al Miquel saltar-se les ordres del sergent, però dins meu això creava una incertesa fins i tot major que va fer tremolar el meu cos encara més de pressa per uns segons. I si ho sabien? No em feia por morir. Em feia por patir, em feia por no estar preparat per rebre el plom, que el meu cor no l'acceptés. Tenia por de tenir por.
En Miquel no semblava tenir-ne. Jo sabia que no era així, però ell tenia una forma diferent de gestionar-la. Ell superava la seva por fent-ne als altres, i en una situació límit com la que estàvem l'egoisme estava permès, de manera que es donava el luxe de fer-ho, també als qui més estimava dins de la seva manera d’estimar.
- Saps nedar? – em va preguntar amb un lleu xiuxiueig, acompanyat d'una mitja riallada ofegada.
Vaig respondre a través del silenci, complint, com sempre, les ordres del sergent. Estava immers en el que em transmetia la meva imaginació, en el què devia haver-hi a l'altre costat del riu. No m'hi havia ni fixat en el negre amable de les aigües de l'Ebre, que semblaven voler resguardar-nos portant la barca lleugerament cap a la riba que teníem més pròxima.
En Carles, que havia pujat també a la barca mentre el meu cervell intentava decidir si pesava més la por a l'aigua o la por al plom, va semblar rebel·lar-se contra la lleu inèrcia del riu movent els rems amb un primer impuls que se'm va emportar el cos cap endarrere. El meu cor va tenir un petit sobresalt, no estava preparat per al més mínim moviment.
El degoteig sigil·lós dels rems em va traslladar de les aigües de l'Ebre a les del Segre, on només quatre anys abans era el meu pare qui remava i jo només tremolava quan ho feia la meva canya de pescar, arquejant-se pel pes, normalment lleuger d'algun peix. Feia gairebé tres anys ja que tots els tremolors eren de pena, després de ràbia i ara, de por. Els tremolors de pena van arribar per primera vegada quan aquell capvespre de juliol vaig trobar a pare dins de la petita sèquia que passava pel costat de l'hort que precedia la nostra casa. “Fora rojos” resava una nota sobre el seu front. Feia unes hores que se n’havia anat; que se l'havien emportat, a jutjar pel toll de sang que banyava la seva camisa de ratlles. Les vinyes que pare havia plantat molts anys abans, amb l'avi Tomàs, al llarg de la plana que seguia el llarg camí que anava del poble fins a casa nostra, també van semblar entristir, començant a assecar les seves fulles quan el mes de setembre encara no havia arribat. Mai m’hauria imaginat llavors que aquells tremolors no serien els pitjors, la qual cosa vaig descobrir una setmana més tard, quan el meu oncle Julià va ser proclamat alcalde del poble sense anomenar el seu antecessor en cap moment del seu discurs. Sense anomenar el seu germà. Al meu pare.
Aquells tremolors van treure un nou jo; com un pollet movent la closca per sortir de l'ou. Em vaig acabar de treure la closca quan ens van donar al Miquel, al Carles i a mi el nostre primer fusell, i vaig sentir, per primera vegada en la meva vida, algun tipus de poder sobre els altres. Alguna cosa que, anys més tard, vaig descobrir que es deia adrenalina.
Vaig aixecar per primera vegada la vista de les peces de fusta que formaven la nostra embarcació; per sorpresa meva, estàvem just enmig del riu i tenia la sensació que havia passat molt poc temps. En Carles va semblar llegir-me la ment.
- En aquest poble no hi ha ningú. – va comentar, molt més alt del que el sergent Saltor ens tenia permès.
L'escena em recordava quan, al costat del meu amic Quim, intentàvem caçar alguna granota als aiguamolls. Ho fèiem de nit, perquè encara no sabíem què era la por. Vaig dedicar els últims minuts – que per a mi van ser hores – fins a arribar a l'altra part del riu a recordar-li a ell i als nostres records i a fer hipòtesis d'on devia ser. No vaig patir per la seva vida perquè sabia les seves capacitats per sortir de qualsevol problema (i de fet, de treure-me’n a mi també). Em vaig adonar que patia per si havia hagut de viure el que jo estava vivint i, en aquell moment, em vaig preguntar per primera vegada si era millor viure en l'infern que morir.
En Carles va posar un peu a l'Ebre i va baixar de la barca. L'aigua li arribava a la cintura, per la qual cosa a mi, que era bastant més alt que ell, m'arribaria més avall fins i tot. Amb una agilitat que em va sorprendre a mi mateix, vaig quedar dempeus dins de l'aigua, agafant el fusell per sobre, per evitar que es mullés. Vaig girar-me per veure com els nostres companys feien el mateix recorregut que acabàvem de fer nosaltres.
Just en el moment que anava a recuperar la meva posició frontal, es va sentir un gran esclat. L'aigua de l'Ebre, que feia només uns segons no es movia més que per l'impuls de les nostres barques, estava sent foradada. També les altres barques i, per descomptat, els nostres companys, que intentaven amagar-se sota els trossos de fusta, pel que podia percebre enmig de la nit.
El sergent va aconseguir baixar de la seva barca i arribar a la nostra posició, i cridant tot el que no havia pogut fer-ho durant les últimes hores, ens va indicar que pugéssim el lleu pujol per seguir el camí que arribava fins al petit poble que vigilava el curs del riu foradat. Era impossible negar-s’hi, el resultat hauria estat el mateix.
El camí pujava seguint un camp d'oliveres i finalitzava amb un fort pendent que donava a l'entrada principal del poble, que tenia totes les portes de les cases tancades. Semblava un poble fantasma, excepte pel soroll constant de les bales de fons que estaven posant fi a les vides dels nostres companys. Just al mig d'aquell carrer, sacs de sorra apilats ens donaven la benvinguda. En Carles i jo ens vam posar en el lateral de l'última casa de la part esquerra del carrer, mentre en Miquel va fer el mateix amb la de la dreta. Tots sabíem que algú havia de fer el primer pas, però ningú volia fer-lo.
Per primera vegada vaig observar la por en la cara del Miquel i en el cos tremolós del Carles. Gràcies a això, em vaig adonar que jo ja no tremolava. Em sentia en pau. Segurament havia acceptat la mort, i el fet de saber que quan sortís al carrer principal ella arribaria, em tranquil·litzava. Perquè tenia més por de la por que sentia vivint, que de morir.
Vaig fer un primer pas i la cara del Carles va passar de la por a la sorpresa. Quan vaig tornar a veure els sacs de sorra, al costat d'ells vaig veure dos homes forcejant amb l'uniforme nacional. M’hi vaig acostar tremolós, un d'ells estava estirat bocaterrosa i l'altre, damunt seu, tenia un ganivet que acabava de treure d'una butxaca exterior de la seva jaqueta.
Vaig disparar més per instint que per convicció.
El feixista que reposava cara avall es va girar a poc a poc, amb la cara ensangonada. Vaig poder distingir entre la brutícia i la sang un rostre que em resultava familiar, que em va portar per uns segons al meu poble, a la meva infància.
En Quim va somriure, esforçant-se per a fer-ho. En Carles i en Miquel venien corrent cap a nosaltres, quan vam sentir el soroll d'un camió acostant-se. En aquesll moment vaig recordar que continuava estant en perill, i que tornava a importar-me el meu destí, la meva vida.
La porta de fusta de la casa més pròxima es va obrir i una senyora amb un mocador negre que li ocultava tot el cap excepte el rostre va esmunyir-s’hi, vigilant. Nosaltres seguíem sense moure'ns.
- De pressa! – va etzibar.
En Carles i en Miquel em van ajudar a arrossegar al Quim fins a la casa, que va tornar a tancar-se una vegada vam ser a dins.
En aquesta casa del petit poble de Miravet vam estar amagats en un diminut forat on la senyora Carme ens va acollir. El forat al terra i la senyora del mocador negre van ser la nostra salvació.
Quan el 2 d'abril del 39 vam decidir tornar, aprofitant la roba feixista que en Quim ens va aconseguir, vam tenir un sentit comiat del nostre àngel.
En Quim i jo vam tornar al poble, després d'un llarg viatge de quatre dies de caminant. Allà ens hi esperava el que quedava de la nostra llar, de les nostres vides. El que la guerra no ens havia pogut prendre. En veure per primera vegada el nostre campanar, se'm va posar la pell de gallina i la meva barbeta em va tremolar. Per primera vegada en molt de temps el tremolor ja no era de pena, ni de ràbia ni de por; ara era d'emoció. Adonar-me d'això va fer saltar una sola llàgrima per tota la meva cara. Em vaig negar a assecar-me-la, volia sentir-la, volia que aquesta llàgrima signifiqués el final de tot.
El poble estava buit, cosa que tampoc era d'estranyar tenint en compte que eren poc més de les sis de la matinada. Ens vam acomiadar a la plaça del poble, on vivia en Quim amb els seus pares.
Vaig sortir del poble per la part oposada a la qual vam arribar per a agafar el camí perseguit per la vinya i l'hort que portava a casa meva. Però ja no hi havia vinya, ni hi havia hort. Només hi havia una bandera amb una àguila al mig. Un nus en la meva gola va tornar a fer-me sentir com uns mesos abans al riu Ebre. Quan vaig donar la volta a l'últim tomb, on hauria d'haver vist casa meva i, per què no, a la mare rentant la roba al costat de l'olivera que ens donava ombra al jardí, vaig haver de deixar-me caure de genolls al terra.
Abans que els meus genolls hi entressin en contacte, em van subjectar per darrere abraçant-me molt fort. Sentia afecte i incertesa, perquè les abraçades venien acompanyats de sanglots, combinació que estranyament resulta en notícies positives.
La mare no em deixava anar, i tampoc parava de plorar. Volia entendre moltes coses però semblava que ella no estava preparada per explicar-me-les, de manera que la figura que l'acompanyava, com m'havia estat acompanyant a mi fins feia només uns minuts, va haver de fer el pas.
- Us ho van prendre, Antoni. Us ho van prendre tot. – va dir en Quim amb la veu baixa però ferma.
Vaig sentir que un ganivet em recorria tot el cos de dalt a baix, i que tornava un lleu tremolor. Però només era lleu. M'havia fet fort, molt més fort del que mai hagués pensat que podria ser mentre travessava el riu amb en Carles i en Miquel.
Tenia a la meva mare. Tenia al meu millor amic. I tenia només disset anys.