Dins la foscor

Em trob enlluernat únicament per una petita espelma, sotmès a una obscuritat quasi inmensa mentre la son va apoderant-se de mica en mica de mi. Els pensaments floreixen alhora que començ a perdre el control de les meves articulacions. El món fantàstic de l'evasió torna, com sempre, fidel i infalible, per recollir-me quan més ho necessit. En un darrer alè mir més enllà, mir la cara més dura de la nit, com si això em fes sentir-me millor, com si això calmès la meva angoixa, com si això, em fes volar cap a un infinit enorme, un infinit inmens, un infinit on els desitjos són més que desitjos, més que somnis perduts entre naufragis, més que paraules buides, més que cors trencats, més que oasis que no existeixen. Totalment evadida la realitat, les fronteres es trenquen, els problemes desapareixen, la alegria il·lumina uns carrers amples i llargs plens de gent com jo, gent somiadora plena de desitjos. Però el buit segueix apoderant-se del meu sí. Alguna cosa falla. No tot és on toca. Poc a poc el meu vol empitjora. Vaig de capa caiguda. L'espurna de llum s'apaga. Em manca l'aire. El cor s'accelera. Les mans no reaccionen. El buit s'apodera de tot, i la meva resistència és inútil, per molt ènfasi que hi pos. Tot és abocat a l'abisme. No queda esperança. És a prop, massa a prop. Tanc els ulls esperant el pitjor dels finals. Però allà hi ha ella, màgica. sempre allà per evitar la pitjor de les catàstrofes i fer-me riure de nou, envoltat per uns llençols opacs i una sòlida mirada plena de tendresa. Ella, estimada. M'atrac per besar-la i comença a evadir-se. Crit ple de ràbia, com cada dia, amb llàgrimes als ulls demanant desesperadament una abraçada, una mostra d'amor. Se'n va, s'evadeix. I sense donar explicació, s'atura, em mira i dolçament diu, "sempre".

Sóna el despertador i amb il·lusió pos els peus a terra, esperant un nou vespre per evadir-me de la realitat envoltat pels teus braços, com sempre m'has promès.