Dimecres

Tot va començar una nit fosca, freda i mullada. Tot estava tranquil, només s'escoltava el soroll de la pluja sobre la teulada de l'escola, el "tic-tac" dels rellotges i els miols dels gats del carrer. Cada cop els núvols eren més negres, segur que l'endemà al matí les classes s'omplirien de paraigües. De sobte, quatre ombres silencioses van acostar-se a la tanca del pati. La primera de les ombres, en Víctor, va començar a trepar per la tanca que donava accés al pati. Al seu darrera, un per un, en Gerard, l'Ariadna i en Ricard van fer el mateix.
-No entenc perquè hem de robar a una escola, no entenc perquè hem d'entrar a la classe sense que es noti que hi hem entrat i no entenc perquè, de passada, no robem tota l'escola. - va queixar-se el Ricard
-Molt senzill, tanoca. Robem a una escola perquè la Reina dels Refredats ens ho ha manat i no robem a tota l'escola perquè has arribat una hora tard. Pel que fa a la qüestió de perquè hem d'entrar sense que es noti és una ordre de la Reina. - va explicar en Víctor.
-Capo, espavilem que no tenim gaire, Tenim molta feina! - va recordar en Gerard.
Els quatres lladres van entrar pel pati d'infantil, es van introduir dins de l'edifici i van caminar cap el vestíbul. La decoració de la Setmana Cultural va permetre que el vigilant no els veiés. Van acordar que no li farien res. Van pujar silenciosament cap a la classe i l'Ariadna va obrir la porta amb la clau. Ja a dins, sense dir-se res, van organitzar-se. Havien de treure tot el que hi havia dins de la classe. Va ser una missió molt arriscada, que faria pujar de categoria els quatres lladres. Van treure-ho tot.
En acabar, van fer el mateix camí d'anada però més carregats. El vigilant va veure quatre ombres que es movien pel vestíbul, però creia que ho estava somiant. Van tornar a enfilar-se a la tanca i van posar tot el material a la furgoneta.


L'endemà pel matí no plovia. Feia un sol impressionat i molta calor. Les mestres anaven entrant a l'escola. El vigilant ja havia marxat i era el conserge el que estava a dins de la consergeria netejant tot el que el vigilant havia embrutat i fent les fotocòpies que el dia anterior no havia pogut fer. Alumnes i pares es concentraven davant de l'escola esperant que la porta s'obrís. Ningú sospitava de tot el que havia passat la nit anterior i encara menys la mestra i els alumnes d'aquella classe. A fora, el Martí, l'Amigó, l'Evelyn, la Irene i la Mireia estaven junts parlant sobre la sèrie de televisió que havien fet la nit abans. En Clic segurament ja seria dins de l'escola i en Jacint normalment arribava tard. La mestra no havia arribat encara. Com cada dia, el conserge obria la porta i tots les nenes i els nens entraven com si a la porta de la classe hi hagués un premi. Alguns s'ho prenien amb tranquil·litat, alguns corrien, alguns entraven al lavabo i alguns anaven caminant cap a la classe. Com que la mestra encara no havia arribat, els alumnes es van esperar que arribés. Tots els altres alumnes ja eren a les seves classes.
Finalment va arribar la mestra i va obrir la porta. La mestra va intentar entrar la primera, però els seus alumnes es van avançar. Però quan tots estaven dins, es van quedar de pedra. No hi havia res. S'havien endut les cadires, les taules, els armaris, la taula de la mestra, tot el que tenien penjat, les persianes... Tot. Només havien deixat la pissarra. No van tenir paraules. En aquell moment va arribar en Jacint, que es va quedar igual que els altres. Al cap d'uns instants va arribar el sergent Cruz.
-A veure. Què ha passat aquí? Teniu una aula buida amb una pissarra. Què estrany!
-Sergent, no és per fer broma! - va dir en Martí.
-No feia broma. Hi ha alguna cosa que faci pensar que han entrat a robar? No hi ha cap vidre trencat ni cap porta forçada! No podem parlar de robatori.
La mestra es va mosquejar i en Martí també.
-Per cert, em podeu dir Marc.
-Sergent, no faci broma! - va dir la mestra - Ahir a la tarda quan vaig marxar hi havia totes les taules, les cadires i tot el material escolar. Avui no hi ha res de tot això i encara diu que no ha estat un robatori.
-No hi ha motiu per creure-ho! Potser el conserge sap alguna cosa.
-Si, ves a preguntar-ho! Per cert, es diu Àlex. És nou de fa poc. - va dir l'Amigó.
El sergent Cruz va dirigir-se cap a consergeria. La mestra feia que no amb el cap.
-Si ens hem de refiar del senyor Cruz mai sabrem què ha passat - va dir la mestra. - Haurem d'espavilar-nos nosaltres mateixos. Què podem fer?
-Buscar pistes! - va dir en l'Amigó.
-Jo busco pel pati. Vull saber per on van entrar! - va dir en Martí.
-Jo crec que buscaré per infantil! - va dir en Jacint.
-No cal que feu res! Estem aquí per resoldre el misteriós cas del robatori d'una classe. Per cert, ens presentarem. Som Rai & Aino, detectius privats.
-Bufff... com siguin com el sergent Cruz no resoldrem res. - va xiuxiuejar la Irene.


-Sembla que ha estat un robatori. Hem examinat tota l'escola i només han robat aquí. No us preguntem si sabeu alguna cosa perquè sabem que es va fer de nit. Sabem que van ser quatre lladres perquè el vigilant els va veure com fugien. Pel sistema que han fet servir, sabem qui ha estat. Ara la meva companya Aino us explicarà qui va ser, com s'ho van fer i què heu de fer. Només us explicarà on haureu d'anar. A partir d'aquí us haureu d'espavilar. Només vosaltres podreu recuperar el que us han robat.
Segons va explicar la detectiu Aino, els que els van robar van ser els lladres del regnedels Refredats, en un encàrrec de la seva Reina. Per recuperar el seu material haurien d'anar cap el regne dels Refredats i destronar la Reina dels Refredats.
-Esperem que tingueu molta sort. La necessitareu. Ara nosaltres anem a buscar més proves. Creiem que us podran ajudar. No tingueu por. Sou uns nois molt espavilats. Recordeu que heu d'anar sempre endavant i que per recuperar el que és vostre heu d'anar-hi tots.
-Així ho farem! - van cridar tots.
Tots els alumnes es van introduir a dins del contenidor blau del cantó de l'escola i van desaparèixer.


El regne dels Refredats era un lloc molt trist. No feia gaire calor, hi havia una boira baixa, no hi havia boscos ni hi havia rius. Era un desert de ciment. No hi havia ciutats, només uns pobles molts petits, de quatre o cinc cases cada un. Les cases eren molt estranyes. Tenien un sol pis amb una porta i sense finestres. Els habitants eren com ells, semblaven tristos. Els nostres valents van veure a l'horitzó una petita muntanya plena de boira. Al cim hi devia haver el palau.
-Hem d'arribar allà! Allà hi ha el que busquem! Però parem a dinar? - va dir l'Amigó.
No hi va haver resposta. Van entrar al primer restaurant que van trobar, perquè era difícil trobar-ne un. Era com les cases, molt trist. La cambrera, que també era la cuinera va sortir a rebre'ls.
-Benvinguts a Lava, el meu restaurant. Em dic Yara, sóc la cuinera i cambrera. Què voldrien?
-Volem dinar. Podem? - va preguntar la Mireia.
-És clar! Fa més o menys un any que no ve ningú!

Mentrestant, al palau de la Reina dels Refredats, els lladres van arribar amb el seu botí. Els aprenents de lladre, en Rubi i l'Andrea, va ajudar a descarregar-ho tot i van emmagatzemar-ho tot. Després, els lladres i els aprenents van anar a veure la Reina.
-Majestat, hem fet tot el que ens va manar. Tot el material està en els magatzems, quan ho ordeni ja es podrà fer servir. - va anunciar en Víctor.
-Bona feina! A partir d'aquest moment, vosaltres quatre ja no caldrà que feu més de lladres. Viureu en aquest palau i no haureu de treballar. - els quatre lladres van somriure - Però abans haureu de fer una ultima feina. Recordeu que després de l'últim robatori els alumnes de la classe on veu robar van intentar recuperar el material? Haureu d'intentar que no ens robin... Crideu l'agutzil, demà començaran les classes pels més petits del regne i l'entrenament pels futurs lladres.
L'agutzil va entrar a la sala del tron i va escoltar les indicacions de la reina. Després va saludar i va dirigir-se cap a la plaça del petit poble que envoltava el palau.
-La meva Majestat. - va dir en Tor.- I el que em va prometre? La mà de la princesa Marta?
-La missió no s'ha acabat encara. I... en cap moment et vaig prometre la mà de la meva filla. He de pensar molt abans de triar qui serà el marit de la meva filla i el proper rei.
El Víctor no va contestar, es va girar trist i va dirigir-se cap a la plaça del poble del palau.


Enmig del gran dinar, la Yara va preguntar què hi feien en el regne dels Refredats. Després d'escoltar la seva història, va aconsellar-los que vigilessin, que feia un any uns com ells va intentar recuperar el material robat, però la guàrdia de la Reina els va aturar i els van obligar a quedar-se a viure en el regne, fent d'esclaus o de lladres.
-Voleu que us acompanyi fins el palau? Estic farta de viure en aquest regne i treballar per aquesta reina.
No hi va haver resposta. Els alumnes i la Yara van continuar el camí. El palau cada cop estava més a prop, però la boira era més espessa. Segurament en el palau no s'hi veien. Al cap d'una estona es va trobar al costat de l'únic arbre que hi havia en el regne una flautista. La reina feia uns anys que havia decidit que la seva família serien flautistes i que tocarien durant tot el dia sota de l'arbre. La flautista no podia deixar de tocar. Si ho fes, l'arbre es moriria i la Reina també. Per aquest motiu, sempre tenia un soldat de la guàrdia reial a prop.
La flautista, la Yara i els alumnes van estar una estona parlant. De tan en tan, la flautista tocava alguna petita melodia perquè el soldat no sospités que havia deixat de tocar. La flautista va decidir acompanyar-los fins palau tocant la flauta.
Mentrestant a la plaça de poble del palau, l'agutzil va començar a anunciar tot el que la Reina havia ordenat feia una estona. Tots els habitants del regne es va acostar a la plaça. Tots els nens l'endemà anirien a l'escola i els habitants joves s'entrenarien per ser lladres. En
aquells moments, la Berta i l'Alessia es van acostar a la plaça, era el primer cop que sentien aquell discurs perquè feia només un any que vivien en el regne.
-Nosaltres dues haurem d'entrenar per ser lladres?
-No ho sé. Espero que no. Ja en vaig tenir prou en servir la Reina durant mig any.
Van intentar sortir de la plaça, però estava vigilada per la guàrdia reial. En aquells instants la flautista, la Yara i els alumnes van entrar a la plaça. De seguida, se les van trobar. La flautista va tenir por, feia un any les va trair. Va pensar que aquest any no podria fallar. No podia trair als alumnes. Si els salvava, no hauria de tocar més la flauta. De mica en mica, es va anar separant d'ells fins desaparèixer. A l'altra cantó de la plaça, la Yara havia presentat els alumnes a la Berta i a la Alessia.
-Fa un any uns lladres ens van venir a robar a l'escola, ens ho van robar tot. Ens van dir que havíem de venir fins el regne dels Refredat per recuperar el material. Però la flautista ens va trair, va avisar a la reina i ens van posar a la presó. Ens vam passar mig any servint a la Reina. Va ser terrible! Quan vam arribar en aquest regne, tot era millor. Ara no, ara no hi ha vida, cada dia hi ha més boira. Ens van explicar que fa molts anys en aquest regne hi havia molts boscos, molts rius, molts pobles... hi havia una reina que era molt bona, tot eren festes... però quan la reina va morir, la seva filla va heretar el tron... Abans no calien escoles perquè la reina ensenyava als nens dins de la sala del tron. La reina actual va decidir que calien escoles per fer que els millors nens de tots els regnes. Per això roben a les escoles, per tenir el millor material. La reina volia ser la més rica de tots els regnes. Va destruir els pobles i va construir els que hi ha ara. El que heu vist vosaltres no són cases, són fàbriques, però la gent que hi treballa també hi viu. Aquestes fàbriques per funcionar utilitzen una cosa molt rara, que fa molt fum. Aquest fum és el que fa que el regne estigui així. - va explicar la Berta.
-Hem de destruir la flauta. És la única manera de solucionar-ho. - van proposar l'Alessia.
-Crec que ja tinc la solució. - va dir la Irene.- No cal que destruïm la flauta. Si la flauta la toca algú que no és de la família de la flautista, la reina morirà i tots els habitants seran lliures. Hem d'intentar-ho! - va dir enèrgicament la Irene.
Un per un van posar-se la flauta a la boca. Tots menys la flautista. Feia cara de contenta. De mica en mica, la gent sortia de la plaça i els soldats van anar acostant-se cap a la flauta. Sabien que havien d'evitar que toquessin tots la flauta. Però la sorpresa més gran va ser quan la princesa Marta va sortir del Palau acompanyat de la seva criada.
-Estic farta de la Reina. Jo no vull que el meu regne sigui aquest. Jo també vull tocar la flauta.
Tots va tocar la flauta, fins i tot la criada. Els soldats s'acostaven però la princesa no va dubtar. Va tocar la flauta i...

-I què? Després què va passar? - van preguntar els alumnes de la classe.
-Què dieu? - va dir en Clic
-Què va passar? Va morir la reina o no? - va preguntar la Mireia.
-Si, Clic. No recordes. El robatori a l'escola, la reina dels Refredats, la flautista, les dues noies que ens van ajudar i la princesa Marta, era molt maca. - va dir l'Amigó.
-Qui són tots aquests? Em voleu fer alguna broma?
-No, Clic. Ens van robar i vam anar a recuperar-lo. Però no sabem si al final vam recuperar el que ens van robar. - va explicar el Jacint
-Si estem a la classe vol dir que si, no? - En Clic va fer una pausa. - Per què em dieu Clic?
-Perquè a la història eres en Clic... Ara ho entenc, la història va passar el dia que vas anar al metge... ens passàvem que tu eres qui narrava la història! - va dir la Irene.
-Ara no sabrem què va passar! - van exclamar tots amb una mica decepció.